Discurs del president d'Uruguai (Assemblea General de l’ONU, 2013)

Impressionant discurs del President  José Mugica

Patagònia

En un mirador del Parc Nacional de Torres del Paine hi ha un panel informatiu amb la següent frase d’Aristòtil: “La naturalesa és un espectacle que es desenvolupa enfront de l'home”. I l’espectacle de la naturalesa és immens a la Patagònia argentina i xilena. Anot unes quantes sensacions d’un viatge molt especial. No era la primera vegada que trescàvem per aquest sud del sud d’Amèrica, però aquesta vegada ens proposàvem tres fites concretes. El temps del que disposàvem, l'època de l’any i, fins i tot, una magnífica climatologia, ens va permetre fer realitat tres somnis de la nostra afició de trescar pel Món: Veure balenes a Puerto Pirámides, fer un trekking pel glaciar Perito Moreno i apropar-nos al màxim a les Torres del Paine.

1.- Sortim de bon de matí de Puerto Madryn per recórrer Península Valdés amb un destí clar: Puerto Pirámides. Un objectiu desitjat fa temps: Observar la balena Franca Austral que tanta presència té en aquesta època de l’any en aquest peculiar indret. No sé massa bé perquè tenim una atracció especial per aquests animals. A l’arribada al poble de Puerto Pirámides ens trobam un temporal que impedeix fer qualsevol avistament de balenes o qualsevol altra cosa que no sigui contemplar la mar embravida. Ens informen que tal vegada a la tarda podrem fer una sortida i que, amb gairebé tota seguretat, l’endemà el temporal haurà amainat. Tenim, idò, fins a la tarda per explorar i escoltar els silencis de Península Valdés. Silencis només interromputs per la lletania melòdica de “Herencia pa’un hijo gaucho” de Jose Larralde, la veu d’un elefant marí, el caminar d’un guanac... A la tarda ha calmant abastament per fer el primer avistament de balenes. Ens porten a on n’hi ha a l’engròs. L'endemà, el segons avistament és més selectiu. La tripulació de la llanxa -hi posen tan esment com cura pròpia d’ecologistes militants- té l’objectiu de mostrar-nos un salt d’una balena. L’objectiu l’aconseguim amb escreix! A més hem pogut observar una balena blanca, i una que ens ha brufat a la cara. Experiència irrepetible. Si algun dia em perdo... potser em trobeu per devers els golfs Nuevo i de San José, fent posada a Puerto Pirámides.

 

2.- L'estada a El Calafate no té altres propòsits que menjar el millor xot del món (el patagònic) i gaudir a rompre dels glacials. Però vet aquí que ens donà temps per assabentar-nos d’una de les més importants històries de la lluita social d’Argentina. És la història dels afusellaments de la Estancia Anita, uns esdeveniments que no ens conten als turistes però si contà en un llibre Osvaldo Bayer (He de cercar la pel·lícula “La Patagonia Rebelde”, dirigida l’any 1974, per Héctor Olivera). No obstant, els nostre objectiu eren els glacials: Amb el trekking pel glacial Perito Moreno ja pagava la pena fer el viatge però si la visita a les passarel·les frontals coincideix amb un espectacular despreniment d’un enorme bloc de gel resulta un regal tant inesperat com inoblidable.

 

 

Al dia següent excursió al Parc Nacional Los Glaciares. Navegar el Lago Argentino, apropar-te als afrontats del Perito Moreno i del Spegazzini, contemplar l’alteri de la muntanya Chaltén, és tant hermos com feridor. Te n’adones de la fragilitat del Camp de Gel Patagònic i de tota l’Antàrtida. El front del glacial Upsala ja s’ha d'observar de molt lluny. L’escalfament del planeta fa estralls. Salvem l’Àrtic! Actuem ja! (a Bons Aires vaig tenir l’oportunitat de participar en una acció de GREENPEACE exigint la llibertat dels 30 defensors de l'Àrtic detinguts a Rússia).

3.- L'entrada al Parc Nacional de Torres del Paine (vegeu aquest comentari) fou l'arribada a una de les fites importants de la nostra passió viatgera. Una vegada superada la primera impressió no pots estar més d’acord amb Aristòtil: “La naturalesa és un espectacle que es desenvolupa enfront de l'home”…

Després d’aquests dies entenc molt millor aquella falaguera viatgera del jove Ernesto Che Guevara. M'identific més amb aquelles històries que, en el vol de tornada, he rellegit a un llibre comprat a una llibreria del carrer Florida (Qui hi va a Bons Aires i torna sense un llibre?). És la darrera edició del relat  “Con el Che por Sudamérica” de Alberto Granado, el llibre sobre el qual es va basar el guió de la pel·lícula “Diarios de motocicleta”; el llibre a on un joveníssim Ernesto Che Guevara diu: “Revolución sin tiros? Vos estás loco Petiso ...”

I si el pitjor de la crisi està per arribar?

Un article publicat avui  (20-10-2013) a Diario de Mallorca

 

La Fundació Gadeso acaba de publicar el número 13 de Panorama Sociolaboral GADESO. Aquesta és una publicació digital (disponible a www.gadeso.org) que analitza els estudis i informes que sobre el mercat laboral i els seus envoltants han realitzat els organismes oficials -tant locals, com nacionals o internacionals-, els agents socials i econòmics, les empreses especialitzades en la intermediació laboral i les institucions acadèmics d’arreu. Llàstima que, en aquesta ocasió, no hàgim pogut incorporar els informes del CRE (Sa Nostra-UIB) i del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears que, si no haguessin estat víctimes de les retallades, en aquestes dates haguessin publicat els seus informes anuals (de l’any 2012) enriquint força el coneixement del que està passant a la societat illenca. Una pèrdua imperdonable de democràcia, de coneixement i de voluntat de modernitat amb transparència.
 

I tanmateix, amb els continguts del conjunt d’informes analitzats, no ens podem estar de dir que, tot i que tant el Govern espanyol com el de Balears s’aferren a dades conjunturals per apuntar una suposada millora de la situació econòmica i sociolaboral, la situació de fons (els trets estructurals) no millora. Òbviament una cosa és que alguns indicadors macroeconòmics tinguin resultats positius (prima de risc o exportacions) i una altra cosa és que s’albiri el fi de la crisi social. Dit en unes altres paraules, és perfectament possible el fi de la recessió econòmica amb la permanència -i fins i tot l’agreujament- de la crisi social. En aquest context no deixen de ser molt preocupants les dinàmiques governamentals de negació dels problemes i la tergiversació -quan no la mentida- en relació a les dades socials, econòmiques i laborals. Darrerament són molt freqüents les declaracions referents a la proximitat de la sortida de les Illes Balears de la crisi, acompanyades de, a tall d’exemple, la negació de la baixada dels salaris (Montoro) o la tergiversació de la Vicepresidenta Sáez de Santamaria sobre les dades de frau en la percepció de les prestacions de desocupació. Aquestes declaracions semblen ser part d’una lamentable estratègia de donar la culpa a les víctimes, alhora, que anticipen un escenari de sortida de la crisi d’autèntica decadència social per als no rics  i democràtica per a tothom.

Sense falsejar la realitat no es pot afirmar que el mercat de treball millora. La informació més contrastada i plural diu que no hi ha creació d’ocupació i que el que passa és que les estadístiques d’atur (registrat -SOIB- i estimat -EPA-) milloren per raons que no són la creació d’ocupació ni la millora econòmica. Ans al contrari, aquestes estadístiques milloren per la prolongació i agreujament de la crisi que impulsa: 1.- La migració laboral. Val a dir que Balears va ser durant el 2012 la segona comunitat autònoma amb un major creixement de persones que surten del mercat laboral cap a l'estranger. I 2.- Una situació creixent d’ atur de llarga i molt llarga durada provoca que augmenti el fenomen d’ “atur desanimat”, és a dir, creix el nombre de gent que, tot i estar aturada, no renova  la inscripció de demanda d’ocupació. A més a més, en cap cas es pot identificar el moderat creixement de les afiliacions a la Seguretat Social (que és, en gran part, fruit de canvis administratius en els procediments d’afiliació) amb creació d’ocupació.

Tampoc hi ha cap símptoma de millora qualitativa del mercat laboral illenc, ans al contrari. Avancem cap a un model de precarització laboral total i estructural: l’ocupació indefinida “de tot l’any” descendeix i s’ incrementen les ocupacions temporals i estacionals; augmenta el nombre de persones amb treballs no desitjats a temps parcial (jornades reduïdes amb retribucions reduïdes);  s'estén com una taca d'oli l’ externalització de la mà d’obra que, entre altres coses,  provoca un important augment dels Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents (TRADES). A aquests autònoms obligats i precaris se’ls anomena (erròniament) emprenedors i se’ls potencia a l’engròs des de les institucions públiques... I a sobre la darrera reforma laboral ha esdevingut un instrument inútil per acabar amb la dualitat del mercat de treball, i alhora, la major facilitat per l’acomiadament de treballadors/es amb contracte indefinit ha precaritzat el mercat laboral gairebé en el seu conjunt.

Allò cert i segur és que hi ha molts estudis i informes que contradiuen els missatges de “flors i violes” dels governants. Un d’aquests informes –pot ser escassament citat- és el titulat “Looking to 2060: Long-Term Global Growth Prospects” publicat per la OECD en el mes de novembre de 2012, que situa a Espanya en una perspectiva de decadència en els propers 50 anys i formant part del grup de països amb les taxes més baixes de creixement. Però, no importa anar-se tan enfora per sostenir que a Balears som lluny de superar el terratrèmol social provocat per la crisi.

Si, per una banda, seguim posant tots els “ous en el mateix paner” del turisme sense reparar, per una banda, que seguir apostant únicament per reforçar un model tradicional de sol i platja provoca l'augment de la dependència dels mercats de turisme estranger (l'espanyol sembla missió impossible), la qual cosa requereix solucionar les limitacions de connectivitat, que, diguin-ho clar, en el context d’austeritat pressupostària i absència d’estímuls econòmics té gairebé impossible solució; i, per una altre costat, seguim aplicant l’estratègia de l’estruç de no tenir en compte que, les actuals “bones temporades” mesurades únicament en arribades de visitants van estretament lligades a la inseguretat en països competidors de la conca mediterrània, es mal de fer pensar que anem pel bon camí. Ens convindria -i molt- fer una aposta “sense complexos” per polítiques turístiques que posin en valor els principis d'un desenvolupament socio-econòmic més cohesionat, territorialment més equilibrat i ambientalment més sostenible per poder albirar escenaris possibles de revifada laboral que no empobrís als treballadors i treballadores. .

Mentrestant, les preguntes claus son, fins a on pot créixer l’ estacionalitat laboral sense fer-la improductiva i socialment insostenible? Fins quant podem estar sense polítiques actives per a la diversificació econòmica? Podem mantenir molt de temps les polítiques d’ austeritat i de retallades sense provocar una fallida social? No convé fer algunes reformes estructurals que signifiquin augmentar la renda disponible, reactivar el consum i frenar l’augment del risc de pobresa? Com no hi ha respostes a aquestes qüestions, hom pot pensar que, efectivament, el pitjor de la crisi pot estar per arribar.

 

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Abaporu, 1929.  Obra de Tarsila Do Amaral (Capivari, Brasil, 1886 -  San Bablo, Brasil, 1973)