Precarietat, tecnologització, la fi del treball...

A la Fundació Gadeso, coincidint amb aquestes dates estiuenques, hem publicat el primer Panorama Sociolaboral Gadeso especial d’una sèrie que durà el nom genèric de ‘Lectures sobre...’. Ens estrenam amb un tema prou suggeridor, car les lectures proposades són sobre la fi del treball i, amb aquesta temàtica, forçosament no podia faltar el llibre de Jeremy Rifkin La fi del treball, que és, sens dubte, un clàssic d’absoluta referència. L’altre és el llibre de Bruno Trentin La ciutat del treball que, tot i no haver tingut una gran difusió (la seva edició i distribució en castellà ha estat a cura de la Fundación 1º de Mayo), és considerat en molts àmbits acadèmics i sindicals un text essencial per a interpretar com evolucionarien els mercats laborals, si més no els europeus, de finals de segle XX.

Hom pot dir que la idea central de l’obra de Rifkin és la que parla “d’un procés imparable de substitució d’empleats per software ”. Ho concreta uns anys després de la primera edició (reedició de 2004) en afirmar: “L’economia mundial experimenta un canvi radical en la naturalesa del treball amb profundes conseqüències per al futur de la societat. En l’era industrial, la mà d’obra humana massiva treballava juntament amb les màquines per produir béns i serveis. En l’era de l’accés, les màquines intel·ligents, en forma desoftware [programari] d’ordinador, robòtica, nanotecnologia i biotecnologia, substitueixen progressivament la mà d’obra humana en l’agricultura, la indústria i el sector serveis”. Contràriament al que planteja Jeremy Rifkin, Bruno Trentin defensa que no estam davant la fi del treball, sinó que el que és fonamental és el canvi de la seva qualitat, del seu paper, de les raons mateixes del treball. És a dir, una de les preocupacions centrals de Trentin és la pèrdua de drets de ciutadania democràtica associada a una ocupació cada pic més precària. Ho expressa així: “ … quan la flexibilitat creixent de la prestació de treball -en la seva qualitat, els seus temps i la seva durada- posa fi a una de les condicions d’aquest intercanvi [entre capital i treball], la qüestió de l’objecte de treball, de l’obra a realitzar i de les noves certeses que, en termes de qualitat del treball, poden substituir les certeses que ofereix la durada indeterminada de la relació laboral del treball, adquireix una importància central. I la seva resolució és la condició de supervivència d’un contracte de treball que no torni a ser una relació de tipus servil”.

Al Panorama Sociolaboral Gadeso que coment (disponible aquí), hi trobareu més referències a aquests dos textos i un seguit de notícies, declaracions, articles d’opinió, reportatges, etc. sobre aquesta qüestió i la controvèrsia de la fi del treball versus la transformació del treball. Tot plegat palesa que no és un debat exclusivament teòric, ans al contrari. No debades en més d’un número anterior de Panorama Sociolaboral Gadeso hem analitzat aquest fenomen que ja afecta -encara que sigui de manera incipient- al mercat de treball illenc. Els escenaris de creixement turístic sense creixement equivalent d’ocupació estan associats, entre altres coses, a la creixent substitució del treball humà per màquines, i l’extensió del fenomen de la pobresa laboral a l’excés de precarietat laboral.

Tanmateix la meva opinió és que, amb el pas del temps (les obres de Rifkin i Trentin estan escrites en la dècada dels anys 90 del segle passat) i la consolidació de la globalització neoliberal, hi ha més coincidències de fons que no pas discrepàncies en les tesis del nord-americà i de l’italià. Per una banda, em sembla bastant evident que assistim a la fi de les societats de plena ocupació -ni tan sols es manté la plena ocupació masculina- i, per una altra banda, les precarietats laborals extremes ens estan portant a una gran precarietat social. Hom podria afirmar que la fi del treball digne està inserida en la perspectiva de la fi del treball. En aquest sentit, i a tall d’exemple, paga la pena recordar que en l’excel·lent treball periodístic que l’ARA Balears va publicar el diumenge 23 d’agost sobre un important article del New York Times en el qual es descrivia una situació de mal ambient laboral i múltiples precarietats entre la plantilla del gegant del comerç electrònic Amazon, un expert en tecnologies de la informació i professor de l’escola de negocis IE de Madrid, Enrique Dans, no s’està de dir que la gairebé situació d’esclavatge dels treballadors d’Amazon a Silicon Valley va ser una evolució lògica, ja que la companyia s’està preparant perquè la feina que fan aquests treballadors la facin robots a llarg termini.

En definitiva, la tecnologització és imparable i suposarà un canvi de paradigma molt més gran que el que suposà la producció de masses impulsada, a principis de segle XX, per Taylor i Ford. Potser és el moment de replantejar-se un nou contracte social que garanteixi els drets de ciutadania democràtica a tothom i que el treball humà remunerat es redueixi al volum de les necessitats reals (i no a la sobreproducció) i a les tecnologies disponibles. Per concloure, les principals disjuntives de futur són, al meu parer: reducció de la jornada laboral com a element de cohesió social, contra la precarietat laboral de la desigualtat; redimensionament del paper del treball remunerat com a factor de repartiment de la riquesa generada i implantació de la renda bàsica com a dret universal de ciutadania. Almenys, debatem-ho!

Publicat originalment a l’ Ara Balears (30.08.2012) 

Taxa turística o ecotaxa?

En el llibre “El cant de les sibil·les. Dones d’esquerres davant la crisis, la indignació i la llibertat”, Patrícia Gabancho ens recorda que el Club de Roma –una entitat que avui ha perdut rellevància, però que fa uns anys tenia molta influència en l’ establishment polític i financer- afirma que “els rics, quan dominen el panorama, creen una economia absurda. No només depreden sense consciència els recursos naturals, sinó que fomenten una desigualtat que no és sostenible. I a sobre, impedeixen que el sistema canviï o corregeixi aquests factors! Recordem que els pobres són sempre pobres siguin d'on siguin, però els rics s’adapten a les necessitats del mercat local: són financers a Londres i narcotraficants a Mèxic”. Segur que convindran amb mi que aquests rics illencs són hotelers. Que vull dir amb això? Idò que, en matèria de taxa turista o de ecotaxa, no hi ha acord possible amb les federacions hoteleres illenques. Entossudir-se en un consens quimèric és perdre el temps. Més valdria dedicar els esforços a altres coses més productives, com ara, rellegir el llibre de Joan Amer i Fernàndez, “Turisme i política. L’empresariat hoteler de Mallorca”. Potser l’autor i Edicions Documenta Balear s’haurien de plantejar una reedició d’aquest text de 2006.

Però anem al fons de l’ interrogant que titula aquestes línies: Taxa turística o ecotaxa? A parer meu aquest és el debat cabdal, una decisió política transcendent i no pas tècnica o jurídica sobre la qual l’Acord de Governabilitat per a les Illes Balears dóna més fum que llum al afirmar únicament que “es crearà un impost turístic”. Quin tipus d’impost? Finalista o generalista? De, diguem-ne, “fiscalitat verda o mediambiental”? Un impost per a incentivar més el tot turisme o per a impulsar una certa diversificació productiva? En definitiva, una cosa semblant a l’ impost sobre les estades en establiments turístics clarament en la lògica del desenvolupisme neoliberal turístic com el català o, per contra, una cosa més propera al destinat a “la dotació del fons per a la millora de l’activitat [turística] i a la preservació del medi ambient”, és dir, a la nostra “ECOTAXA” que va estar en vigor en el període 2001-2003?

Jo aposto sense embuts per recuperar –amb els ajustos tècnics i jurídics que calguin- l’ecotaxa balear. La decisió política que comporta aquesta opció és doble: Per una banda, apostar per un impost amb la finalitat de reparar l’externalitat econòmica -efecte negatiu- més important del turisme a les Illes Balears, que no és una altra que l’ecològica. En aquest sentit paga la pena recordar que la Llei 7/2001 de 23 d’abril, en el seu article 19 establia que la destinació de la recaptació de l’ecotaxa era per a: I) Remodelació i rehabilitació de zones turístiques per a potenciar-ne la qualitat, incloent la introducció, en aquest sector, de sistemes d’estalvi i eficiència de l’aigua, així com de tècniques d’estalvi, eficiència i desplegament d’energies renovables. II) Adquisició, recuperació, protecció i gestió sostenible d’espais i recursos naturals. III) Defensa i recuperació dels béns integrants del patrimoni històric i cultural en zones d’influència turística. IV) Revitalització de l’agricultura com a activitat competitiva, potenciant especialment la utilització de l’aigua derivada de la depuració terciària. V) Gestió sostenible dels espais naturals que permeti la conservació duradora de la seva biodiversitat. En especial, el desenvolupament de les figures de Reserva de la Biosfera, Parcs Naturals i d’altres prevists a la legislació vigent”.

Per un altre costat, recuperar l’ecotaxa de principi de segle XXI, inclou igualment una aposta per una gestió participativa i transparent de la recaptació. La ecotaxa illenca del 2001 ho feia en establir que els projectes a finançar requerien l’informe preceptiu del Consell Assessor del Turisme de les Illes Balears (un imperfecte organisme de participació social i ciutadana en la política turística que Bauzá&Delgado es varen carregar) i dels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

En definitiva, finalitat prioritàriament mediambiental i certa participació ciutadana en la gestió de la recaptació, varen ser les singularitats i, alhora, elements més transformadors, d’aquella pionera ecotaxa que, amb tanta ferotgia, van combatre les forces dels privilegis. Ara toca emfatitzar el contingut ecològic de la taxa turística i reforçar la participació de la ciutadania i la transparència en la destinació dels fons recaptats. És únicament qüestió de voluntat política que s’hauria d’implementar ja. Que els hotelers tinguin venuts els paquets turístics per a la temporada de 2016 com excusa per retardar l’aplicació de la taxa turística compromesa fins a finals de 2016 o per a la temporada de 2017, tal i com ha insinuat el Govern, no deixa de ser un excusa de mal pagador. Per ventura s'ha retardat alguna vegada l'aplicació de, posem per cas, una pujada de l'IVA per molt tancats que hagin estat els contractes amb els Tour Operadors?

Publicat originalment a dBalears ( 24-08-2015)

Pla de lluita contra l'explotació laboral

Cal reconèixer que el Pla de lluita contra l'explotació laboral que ha engegat el Govern de les Illes Balears ha tingut, si més no, un gran impacte mediàtic. El pla impulsat per la conselleria que dirigeix Iago Negueruela ha saltat als mitjans de comunicació d'àmbit espanyol. Sense anar més lluny, el diumenge 23 d'agost, el diari El País li dedicava tota la primera pàgina de la secció de “Economía y Negocios”. Aquesta repercussió mediàtica és important. Entre altres coses, posa de manifest que a les turístiques Illes Balears, a més de residències i recepcions reals estiuenques, de iots i cases  de vacances de luxe, d'excessos etílics i mamadings …, també hi ha treballadors i treballadores. Resulta que, en aquest paradís de l'hedonisme turístic anomenat Illes Balears, hi ha una situació, més o manco estructural i reconeguda per part de les administracions, d'explotació laboral. A la fi el govern demostra que també vol ser el govern de la gent que sofreix les múltiples precarietats de l'anomenat mercat laboral. Que es manifesti preocupació i interès per la pèrdua de drets de ciutadania durant la prestació laboral de molts homes i moltes dones és més que un gest. Demostra una sensibilitat política i social absent durant els quatre tenebrosos anys de la legislatura de majoria absoluta del PP.

Val a dir que formalment aquest Pla de lluita contra l'explotació laboral s'articula sobre dos pilars: a) Un reforç extraordinari de la Inspecció de Treball amb de 32 inspectors i subinspectors, que realitzaran 1.300 actuacions programades durant la temporada turística per a corregir i sancionar les il·legalitats detectades. b) La creació d’ una unitat de seguiment de la qualitat de l’ocupació en el SOIB per vigilar les condicions de contractació i detectar possibles irregularitats. És a dir, per una banda, de forma excepcional i per un període de temps curt, a les Illes Balears la Inspecció de Treball tindrà una plantilla més ajustada a les necessitats reals per a realitzar les seves funcions, però encara molt lluny de les ràtios que hi ha arreu d’Europa (sí, a l’Europa neoliberal - fins i tot en la de cultura calvinista- les empreses reben moltes més inspeccions de treball que les que rebran les empreses illenques aquest estiu) o de les ràtios que marca l'OIT (un inspector/a per a cada 10.000 treballadors/es). Per una altra banda, sembla que se “institucionalitzarà” el seguiment de la contractació per a detectar eventuals irregularitats. Molt bé, però s’ha de prendre en consideració que, com a conseqüència de la legislació laboral impulsada pel PSOE i pel PP (reformes laborals de 2010 i 2012 respectivament), la majoria de les precarietats laborals són legals. No es pot menysprear que la veritable intenció de la política laboral del Govern de Mariano Rajoy ha estat, i segueix sent, la devaluació salarial sense complexos, la qual cosa fa que cada pic hi hagi més situacions de pobresa associada a l’ocupació.

En definitiva, la iniciativa del Conseller Iago Negueruela és, a parer meu, molt positiva. De bon segur que la repercussió mediàtica i la campanya de difusió tindrà efectes dissuasoris per a bastant empresari aficionat a la magarrufa laboral i que les actuacions dels inspectors/es i subinspectors /es corregirà barroeres irregularitats i il·legalitats. I, tanmateix, en l’era de la “precarietat laboral integral” si es vol combatre de debò l'explotació laboral cal capgirar la legislació laboral, encara que només sigui per a retornar un cert equilibri entre capital - treball en el mercat laboral.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (24-08-2015)