Diguem-ho sense embuts: En la
modernitat neoliberal, les utopies emancipadores no cotitzen a l'alça, si és
que alguna vegada ho han fet en els mercats borsaris-electorals del
capitalisme. Ni tan sols les "utopies per a realistes", en afortunada
expressió de Rutger Bregman, estan presents a l'agenda política. S'ha
instal·lat, excepte pel que fa als feminismes, una mena d'
"immunodeficiència ideològica" de tot projecte polític realment
alternatiu a l'statu quo. Hom diria que, com a alternativa al neoliberalisme
pur, ha esdevingut hegemònic un cert conservadorisme d'esquerres.
Vet aquí alguns exemples concrets
d'allò que vull dir:
I.- El Govern de Nova
Zelanda, presidit per la laborista Jacinda Ardern, ha presentat enguany el seu
primer "pressupost del benestar". En lloc de projectar objectius de
creixement del PIB, els objectius del pressupost neo-zelandès per a 2019 són
millorar la salut mental, reduir la pobresa infantil, abordar les desigualtats
que sofreixen els i les indígenes maoris, prosperar en l'era digital, i
transitar cap a una economia mediambientalment sostenible, i baixa en
emissions. Queda clar, idò, que amb una determinada agenda política, sí que es
pot impulsar una concepció econòmica i social més enllà del PIB. Mentrestant,
aquí se segueix idolatrant el PIB com a indicar de quasi tot.
II.- Una de les que consider grans aportacions teòriques del
pensador marxista André Gorz és la que se sintetitza en aquesta frase seva:
"... el socialisme no val molt més que el capitalisme si no canvia
d'eines". És a dir, si es vol una perspectiva no capitalista –o, fins i
tot, de pràctiques postcapitalistes- seria convenient canviar, almenys, alguns
instruments de mesurament del nivell de cohesió social, com és el cas del Risc
de Pobresa o Exclusió Social (AROPE). Segons les últimes dades disponibles,
l'any 2018 la taxa d'aquest indicador va ser d’un 18,1%, i d’un 26,1% a les
Illes Balears, i al Regne d'Espanya, respectivament. Però, cal tenir en compte
que l'AROPE, i altres indicadors de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV), es
calculen sobre bases dineràries, i, conseqüentment, es valoren únicament
carències materials. La qüestió -sembla que utòpica- és que si, per exemple,
s'apliqués la metodologia de l'Índex de Pobresa Multidimensional del Programa
de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i la Universitat d'Oxford
que, a diferència de l'ECV, mesura com s'experimenta la pobresa en salut,
educació, i nivell de vida, la taxa de pobresa abans indicada tindria un
estirabot de, tirant a la baixa, un 25%. Si l'agenda política vol combatre de
debò les desigualtats, s'ha de conèixer bé quina és la seva magnitud.
III.- La problematització de la qüestió laboral és profunda i polièdrica.
D'una banda, està la precarització estructural que, tal com torna a posar de
manifest l'Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya 2019 de la
Fundació FOESSA, fa que l'ocupació remunerada (especialment des de 2011) hagi
entrat en un pendent de pèrdua de capacitat d'integració social de difícil
reversió. No obstant això, se celebren els augments estadístics d'ocupació com
a veritables èxits sociopolítics indubtables. Car els veritables rècords són de
subocupacions, i, per tant, de treballadors i treballadores pobres, hi ha, a
l'agenda política, una insòlita autoenganyifa.
D'altra banda, avança
inexorablement el procés de digitalització i robotització que s'ha denominat
"Quarta Revolució Industrial i de Serveis (4RIS)". La cosa va de bo. Per
exemple, a un model econòmic com el balear, tan bolcat en els serveis i la
construcció, té un doble repte (una doble utopia?): Modificar el patró de
creixement (amb menys creixement, i més desenvolupament), i, alhora, afrontar
les conseqüències, que són a tocar, de la 4RIS. No debades, per exemple, el
número de juliol i agost de la revista especialitzada en assumptes turístics
"Hosteltur" dedica el tema central a les "Ocupacions
híbrides", la Comissió Europea no deixa d'impulsar el debat entorn de
"La transformació digital en el sector de la construcció", la banca
no digital és ja una espècie en extinció (se salvarà Colonya?), o és a tocar la
digitalització de les línies de caixes de les grans, mitjanes, i petites
superfícies comercials.
No es tracta de promocionar un
pensament neoludita. Ans al contrari! Però, una de les grans distòpies de
l'agenda política d'aquesta primera meitat del segle XXI pot venir per la falta
de reflexió de l'esquerra sobre els efectes que, tot plegat, pugui tenir en les
nostres societats. Un fet sembla inqüestionable: La 4RIS posiciona, d'entrada,
amb major força al factor capital en el ben vigent conflicte capital-treball.
Es necessiten, per tant, renovades (o no tant) utopies que equilibrin aquesta
correlació de forces. Un trípode imprescindible -però absent de l'agenda
política- és el format per: Renda Bàsica (RB) que, com a tal, ha de ser
incondicional i universal; reducció de la jornada laboral sense minva de salari;
i desacomplexada estratègia de reforçament del sindicalisme.
La conclusió és que la
problematització de la qüestió laboral és, fonamentalment, un problema de
poder. Cal, idò, molta lluita de classes, que el "diàleg social" no
sigui un desactivador de conflictivitat laboral. Cal, en definitiva, recordar
insistentment la frase de Sèneca a Neró: "El teu poder rau en la meva por;
si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder" (citat al llibre "Ho tornarem
a fer" de Jordi Cuixart).
IV.- Fet i fet, la petjada ecològica s'ha fet immensament
insostenible. S'han superat amb escreix els límits insulars (i planetaris). Hem
arribat al bon punt en què el "Sense límits no hi ha futur" ha
esdevingut en insuficient. Immersos en el que ja es considera la Sexta Gran Extinció,
a l'agenda política es continua conjugant prioritàriament el verb
"transitar" (transició ecològica, transició climàtica, etc.). I,
mentre es transita, es creix, i es pensa en futurs "creixements
verds". Per acabar d'arrodonir-ho, tot i quedar-nos escassament onze anys
perquè l'escalfament global sigui irreversible, es transita lentament.
La crisi ecosocial no és
conseqüència de que les majories socials visquin per sobre de les seves
possibilitats ecològiques. És fruit, essencialment, d'una construcció social
impulsada per un capitalisme plutocràtic. Altrament dit: "El capitalisme
extractivista i consumista resulta incompatible amb una noció assenyada de bona
vida referida al conjunt de la humanitat. La destrucció de la naturalesa no és
el preu inevitable que cal pagar per aconseguir una vida de qualitat, sinó més
aviat la conseqüència d'una manera de producció econòmica i de dominació de
classe que posa en riscos totes dues coses escindint a la humanitat".
(Santiago Álvarez Cantalapiedra, José Bellver Soroa, Nuria del Viso Pabón,
Mónica Di Donato, Lucía Vicent Valverde. FUHEM Ecosocial).
Si no volem transitar cap a una
terriblement injusta distòpia, s'imposa, si o si, que l'agenda política prioritzi
la conjunció del verb decréixer. Decreixement amb justícia social o barbàrie!
Aquesta és la disjuntiva dels nostres dies.
V.- Com hem passat d'aquella màxima emancipadora segons la qual
"només la cultura fa ciutadans [i ciutadanes] lliures", a una agenda
política de les indústries culturals, de la cultura desestacionalitzadora de
l'activitat turística, del producte cultural turístic, etc., no queda més remei
que reapropiar-se de la capacitat emancipadora del fet cultural. Aquesta
expropiació de la cultura per part del capitalisme no és un fenomen nou. Té,
això sí, característiques noves associades a l'actual capitalisme
extractivista. Però els ensenyaments de E. P. Thompson entorn del concepte de
"cultura plebea" són avui dia extraordinàriament vigents i útils. En
aquest sentit, és imprescindible acceptar que la frase "hi ha una guerra
de classes, i l'estam guanyant els rics", pronunciada pel multimilionari
Warren Buffett, és especialment transcendent en l'estratègia de fons de les
polítiques culturals institucionals, i hegemòniques. La contra hegemonia
cultural ha esdevingut peça clau en qualsevol estratègia emancipadora.
Per a concloure, si es vol fer
front al desori de les distòpies neoliberals, cal una altra agenda politico-institucional.
Amb André Breton, calen, fort i no et moguis, utopies per "transformar el
món, com volia Marx, i canviar la vida, com va proclamar Rimbaud".
