2022: "''Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig"

Publicat originalment a dBalears (27-12-2021

Darrer article de 2021. La pandèmia és ben present. Sembla que hem après poca cosa d'aquest avís planetari. L'obsessió de la majoria de les representacions polítiques i dels anomenats "agents socials" de retornar a la situació prepandèmica és un disbarat que sembla consolidar-se. Amb la manca d'impuls a canvis sistèmics, més aviat que tard, haurem de lamentar noves pandèmies derivades de les crisis ecològiques (climàtica, d'espais naturals, de biodiversitat), i de les grans desigualtats. Agradi o no, a les Illes Balears és una insensatesa el projecte de les elits: la TuristitzacióNextGenerationEU econòmica, social, cultural, vital ... Això si, tot amb plaques solars, hidrogen verd, i mobilitat elèctrica ... Aviat ens voldran fer creure que a la pròxima fira turística es presentarà l'avió de zero emissions de CO₂!

A tocar els dos anys de pandèmia de la COVID-19, el temps prepandèmic encara està en disputa. En aquesta confrontació val la pena rescatar dues opinions de tot just haver-se declarat la pandèmia. El filòsof, antropòleg, i sociòleg de la ciència francès Bruno Latour reflexionava així: "Si tot s'atura, tot pot ser qüestionat, modificat, seleccionat, triat, interromput a fi de bé o, al contrari, accelerat. [...] El darrer que cal fer és reprendre de manera idèntica tot el que fèiem abans". Alhora, l'economista Dani Rodrik pronosticava que la pandèmia "podria no alterar – i encara menys capgirar – les tendències evidents abans de la crisi. El neoliberalisme continuarà la seva mort lenta. Els autòcrates populistes es faran encara més autoritaris. La hiperglobalització es mourà a la defensiva, mentre els estats nació recuperen espai polític. La Xina i els Estats Units continuaran el seu rumb de col·lisió. I la batalla dins dels estats nació entre oligarques, populistes autoritaris, i internacionalistes progressistes s'intensificarà, mentre l'esquerra lluitarà per establir un programa que atregui a la majoria dels electors". A parer meu, aquesta segueix sent la situació global –i, fa no fa, local- a les acaballes d'aquest 2021.

Per això, mentre seguim insistint que el canvi de model del "Tot Turisme Modernitzat" no és una opció,  sinó una imperiosa necessitat vital i democràtica, potser estaria bé que aquella, diguem-ho així, pintoresca Plataforma Vacunes Salut i Economia expliqués per què no es reconverteix en “Plataforma Vacunes per a tot el món. Salut pública i de qualitat. Economia del bé comú”. Tot plegat significaria que els seus impulsors i integrants –majoritàriament les elits locals, i alguna organització despistada- han entès que cal capgirar el guió de prioritats.

Sigui com sigui, per encarar el temps postpandèmic, res millor que, amb Marià Villangómez, ''Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig." Bon i combatiu 2022!

 

El Hierro

L'illa canària de El Hierro és molt més que la sèrie televisiva "Hierro", però, a l'hora de decidir l'escapada des de Tenerife, la ficció dirigida per Jorge Coira i protagonitzada per Candela Peña i Darío Grandinetti hi va tenir un paper determinant.

A la sèrie te'n fas al cas que a l'illa podràs contemplar volcans, bugades de lava, abruptes penya-segats, panoràmiques i piscines naturals de vertigen, savines que s'agenollen davant el vent, la petita capital que és la concentració urbana més gran , Valverde, o els sorprenents hivernacles on es conreen els plataners a tocar l'Atlàntic. Si has vist "Hierro" saps que no has d'anar-te'n sense provar "la quesadilla", les postres típiques de El Hierro.

Saps que no et pots perdre anar a La Restinga, Tacorón (amb les primeres piscines naturals que visitam, i el gran hivernacle de la "Platanera de Díaz"). Has de fer el camí de Valverde al Mirador de la Peña, i quedar bocabadat dels paisatges i de l'edifici construït per César Manrique. A més de les piscines naturals de Tacorón, és imprescindible visitar les de Charco Manso, Charco de Los Sargos, La Maceta, Charco Azul, i, sobre tot, les del Pozo de las Calcosas i el petit poblat costaner amb les seves peculiars cases amb teulades de palla que necessàriament has de creuar per arribar a les piscines. Saps, òbviament, que has de dedicar un poc de temps a visitar Valverde, on hi ha moltes de les localitzacions de la sèrie (la presó en la ficció televisiva estava just a tocar l'hotel Boomerang on ens vàrem allotjar). Saps que no te'n pots anar de El Hierro sense apropar-te a l'Ermita de Nuestra Señora de los Reyes, i, des d'allà, posar rumb al Sabinar per contemplar i fotografiar la Sabina que apareix a la capçalera de la sèrie "Hierro", un trajecte que és molt recomanable fer caminant per gaudir de paisatges i vegetació; ni sense haver visitat el seu Parador (bon cafè, vistes esplèndides, i l'imprescindible Roque de la Bonanza); ni l'aeroport, una pista a ran del mar en un entorn privilegiat; ni sense haver comprat Quesadillas herreñas a la petita fabrica Adrián Gutieerez e hijas a Valverde. Nosaltres sabem, endemés,  que hi vàrem fer, probablement, la darrera compra de la temporada. Ja era fosquet i ens advertiren que tancaven per vacances.

Però hi ha indrets que no surten a la sèrie, com ara, els pinars de pi canari (amb abundant laurisilva), la part de l'illa del Mirador de El Lomo Negro, el Faro de Orchilla, o les imatges de la fumera del volcà Cumbre Vieja de La Palma que vam poder contemplar des del Mirador de la Llania. Amb la sèrie tampoc en saps massa cosa de la tranquil·litat total, i del tarannà dels herreños. Dues anècdotes sobretot plegat: Arribarem a El Hierro un dimarts, i a la nit soparem al restaurant "La Mirada Profunda a Valverde". No hi ha carta, el cuiner t'explica una llarga llista de suggeriments, amb bastant gastronomia local. Costa retindre per decidir, i és impossible saber si t'has ajustat al pressupost o no. El cas és que, sens dubte, hem encertat l'elecció del restaurant. El problema va ser la nit de l'endemà. Volíem un sopar que fos un poc especial per acomiadar-nos de Valverde. Però va resultar impossible: Tota la restauració tancava la nit dels dimecres (un símptoma de societat, feliçment, preturística o turística de baixa intensitat). Soparem a un bar del centre de la ciutat que, sense ser gens especial, va ser més que correcte.

La segona anècdota succeí al desdejuni a l'hotel. Entre la clientela hi havia una britànica que no xerrava ni una paraula en castellà, i la cambrera que ens atenia no xerrava ni una paraula d'anglès. Veure que  algú té problemes d'idioma per demanar uns ous fregits amb bacó, i que, per molt que insisteixi en demanar "fried eggs with bacon", no l'entenen és, si més no, una situació curiosa i inusual. Coses que, segurament, només poden passar a un hotel a El Hierro.

Definitivament, El Hierro és molt més que la sèrie "Hierro". "La terra és en realitat la millor obra d'art" va dir en una ocasió Andy Warhol. El Hierro no fa més que donar-li la raó.

Tenerife

 Al tercer intent, a principis de novembre, aterrarem a l'aeroport de Tenerife-Norte. En dues ocasions vam haver de suspendre el viatge per mor de la pandèmia de la covid-19. Hi havia ganes de conèixer amb una certa calma Tenerife. Coneixia alguns indrets de l'illa molt superficialment i apressadament d'una anterior visita per qüestions de feina. S'imposaven, doncs, uns dies a un ritme lent, que, a l'hora de la veritat, esdevingueren en una mena de slow sense aturar.

En qualsevol cas, començar la immersió canària a La Laguna ajudà a ambientar-se en l'autenticitat i història de l'illa. Declarada patrimoni mundial de la UNESCO, La Laguna ens presentà un centre històric amb una arquitectura colonial molt ben cuidada, magnífiques i acolorides façanes, l'imprescindible Museu d'Història i Antropologia de Tenerife, bona restauració, bon ambient nocturn... Una tarda la dedicam a anar en autobús de línia al Mirador de Jardina: Extraordinàries vistes de la costa i del Teide a la llunyania. La caminada de tornada a La Laguna va ser compensada amb un sopar típicament canari (amb cervesa Dorada) al Bodegón Viana. Cada dia que matinarem a La Laguna va ser visita obligatòria per començar el dia la Churrería Cafetería El Buen Paladar.

La visita a Santa Cruz de Tenerife, a més de voltar pel centre de la ciutat, té quatre estacions claus: L'Auditori de Tenerife i els seus envoltants, el Tenerife Espacio de las Artes (TEA), el Mercado de Nuestra Señora de África, i la Playa de las Teresitas. Del primer cal destacar que, sent una obra de Santiago Calatrava, allà segueix en peus exhibint la seva poca originalitat. Preferesc la passejada pels seus voltants. Del segon, el millor és l'edifici de construcció avantguardista, tot i que les exposicions no permanents eren força interessants. Del mercat, val la pena ressaltar la boníssima oferta gastronòmica que hi vàrem trobar. Sobre la Playa de las Teresitas dos comentaris: Sorprèn lo cofois que estan amb aquesta platja els vilatans. Amb ulls mediterranis, és veritablement sorprenent. Però té una explicació: a Tenerife no abunden les platges d'arena. Aquesta, amb l'arena procedent de l'espoli de recursos naturals del Sàhara Occidental, és gairebé l'única del nord de l'illa.

Des de Puerto de la Cruz –ciutat turística amb alguns racons que han resistit a la vulgarització de la turistificació- la immersió tinerfeña -a la que, de tant en tant, li acompanyen les plantacions de plataners que s'integren al paisatge urbà, o es presenten en uns espectaculars envelats- segueix per: La Orotava -una vila amb construccions i balconades colonials (molt recomanable visitar la casa museu "Casa de los balcones") i visita obligatòria per comprar gofio al "Molino de gofio La Máquina"; Icod de los Vinos on allò més interessant, amb el conegut "Drago milenario", tot i que oficialment té 800 anys, és el Parque del Drago i els seus voltants; el pintoresc poble de costa atlàntica Garachico; la impressionant zona de Punta Teno, amb el Faro de Punta Teno (al que únicament s'hi pot arribar caminat, o en un bus amb la qual cosa es limita l'afluència de visitants); els penya-segats Los Gigantes, amb els miradors, les piscines naturals; i ... alguna zona absolutament capolada per la turistificació. Ara bé, el zenit de la destrossa territorial és, sens dubte, Costa Adeje (turisme de qualitat o ensementada de qualitat? El fet d'anar i venir acaba a la població de Candelaria, on resulten més interessants la incipient posta de sol i les ones atlàntiques, que no la visita de la Basílica de Nostra Senyora de la Candelaria.

De camí cap a Puerto Cruz, mentre fosquejava, observarem la silueta majestuosa del Teide i recordem el "plat principal" de la nostra estada a Tenerife: El Parc Nacional del Teide. Va ser un dia tan complet com meteorològicament fantàstic. En arribar del nord la primera aturada va ser el Centre de Visitants (Portillo de la Villa) amb completíssima informació sobre què es pot fer i com fer-ho d'acord amb el "Plan Rector de Uso y Gestió del Parc". Tot seguit enfilàrem la ruta en direcció nord, una aturada per fer un cafè, impressionants vistes arreu, fotos i més fotos especialment des dels miradors ... Arribam a l'extrem sud on hi ha el museu etnogràfic Juan Évora. Retrocedim fins al celebèrrim Roques de García. El Roque Cinchado, La Catedral, i La Cascada, llueixen la seva majestuositat per mèrits propis, però hi ajuda que estiguin ben enmig de l'enorme esplanada de Las Cañadas del Teide.

Una vegada assaciats de l'espectacle dels Roques, partirem en direcció a les instal·lacions del telefèric per pujar al pic del Teide. Allà a dalt, miris on miris, tot és espectacularment bell: les formes capritxoses de les roques de lava, la mar de núvols, els paisatges que semblen d'altres planetes ... i quan tanques els ulls, notes que, fins i tot, respirar (amb mascareta o sense ella) produeix una sensació estranyament relaxant. Ens va costar acomiadar-nos del Parc Nacional del Teide. En començar el camí de sortida del Parc un treballador de la "Red de Control y Vigilancia de la Calidad del Aire de Canarias" ens comentà que el temps canviaria ben aviat, que la claredat que hem gaudit anirà a menys. L'endemà el Teide estava tapat de núvols.