Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera?

Publicat originalment a dBalears (22-06-2025)

Dilluns d'aquesta setmana, 16 de juny, es publicaren les dades d'afiliació a la Seguretat Social de persones estrangeres del proppassat mes de maig. Sens dubte, són unes dades molt interessants, diria que essencials per entendre les dinàmiques de la nostra societat en tots els aspectes. Dades fonamentals per analitzar a on ens ha conduït la nostrada inserció a la globalització neoliberal. Inserció que, sustentada en la turistificació, el capitalisme illenc va posar en marxa fa dècades.

Les dades indiquen que, a les Illes Balears, el creixement del nombre de persones d'origen estrangers afiliades a la Seguretat Social no té aturador. El mes passat ha crescut un 5,51,% en termes interanuals, arribant a la xifra de 156.783 persones afiliades. Gairebé, una de cada quatre persones afiliades a la Seguretat Social a casa nostra és de procedència estrangera.

No estranya que els sectors empresarials que més mà d'obra estrangera ocupen siguin construcció (22.401), comerç (17.552) i hostaleria (59.749). Tampoc ve de nou que en aquests tres sectors empresarials la mà d'obra estrangera majoritària sigui de fora de la UE. Continuam instal·lats en el patró de creixement de totxo i turisme, i necessitam molta mà d'obra, i, a ser possible, a baix cost.

Hi ha una dada que vull posar en relleu: Del total de persones estrangeres d'alta a la Seguretat Social en el Règim d'Empleats de la Llar (3.924), el 76% de països que no pertanyen a la UE (aquesta és una dada indicativa, i a la baixa per mor de la forta presència de persones italoargentines). El cas és que, d'aquest grup, el 81% són dones. Podríem continuar amb l'exposició de dades fins a cansar lectors i lectores, ho deix aquí, i planteig alguns dubtes i algunes reflexions que, de sobte, em sorgeixen:

Tot i que, com va explicar fa devers una dècada Yanis Varoufakis en el llibre "Economia sense corbata. Converses amb la meva filla", el funcionament de l'anomenat Mercat de Treball és radicalment diferent dels altres mercats, la qüestió és si podria funcionar el model de turistificació sense aquest contingent de mà d'obra estrangera. Sigui quina sigui la resposta, vet aquí algunes -només algunes- altres qüestions absolutament transcendents des d'una perspectiva sobiranista: Quines són les polítiques públiques per a la integració d'aquestes persones nouvingudes des de fa més o menys temps? Hi ha una avaluació dels efectes i dels hipotètics plans de gestió d'aquesta creixent població laboral per a la situació demografia, de cohesió social, lingüística, cultural...? Els límits biofísics no condicionen el creixement sense límits d'una situació de plena ocupació que, veritablement, és de plena precarietat laboral i d'estrès per la necessitat perpetua de créixer? Jo també em faig la pregunta que, al llibre "Pobretariat", es fa Vidal Aragonés, "nativa o estrangera, la mateixa classe obrera?".

Per una altra banda, la xifra de 3.924 persones d'origen estranger d'alta al Règim d'Empleats de la Llar sembla baixa. No sabem, ni per aproximació, quantes persones nouvingudes fan feines de cures sense estar donades d'alta a la Seguretat Social. El fet ben segur és que són part del que Zygmunt Bauman anomenava "classe angoixada". Per començar a desangoixar aquesta població, és urgent l'aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per regularitzar en el conjunt del Regne d'Espanya a unes 400.000 persones estrangeres, que roman estancada en el Congrés dels Diputats des de fa més d'un any.

En l'àmbit autonòmic, la majoria social democràtica ens desangoixaríem si el Govern de la Sra. Margalida Prohens fes alguna campanya institucional per a combatre el racisme. No ho faran. I no serà per manca de pressupost. En fan tantes de campanyes d'estufera i autobombo ideològic, que no vindria d'una més. Ve de l'acord PPVox per als Pressupostos 2025 de la CAIB.  PPVox comparteixen "principis" xenòfobs, i, és clar, Prohens no reconeixerà mai que, almanco, el 60% dels menors no acompanyats estan afiliats a la Seguretat Social. I, tanmateix, dada mata relat!

 

Pensionistes: Posau-vos ràpidament la mà a la cartera!

 

Publicat originalment a dBalears (15-06-2025)

No record l'autoria de la frase "si el rei ha d'explicar que és el rei, és que no ho és el rei", però del cert que és un aforisme força polivalent. I que, tot s'ha de dir, em va molt bé per començar l'article d'aquesta setmana al dBalears. Perquè atenció: L'AIReF és notícia en aquestes primeres setmanes de juny, i ho és entorn de les pensions públiques, la qual cosa justifica el títol d'aquests paràgrafs.

Anem, però, a pams. L'AIReF és l'acrònim d'un organisme espanyol anomenat Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, que té, oficialment, la funció del control fiscal i l'objectiu de garantir el principi d'estabilitat pressupostària, així com la sostenibilitat financera del Regne d'Espanya. Formalment, és independent i d'un estricte biaix tècnic. Però, com el rei que ha d'explicar que ho és perquè, veritablement, no ho és, l'AIReF no és allò que diu ser. Té una dependència absoluta de l'ortodòxia neoliberal. És, de fet, el seu guardià en matèria pressupostària, i, en aquest paper, ha esdevingut en el "justificador tècnic" de no poques retallades socials.

Les recents notícies relacionades amb l'AIReF i les pensions em van començar a arribar tot just començat aquest mes. El número de juny de la revista "Alternativas Económicas" publica una peça titulada "Pensiones: Una de cal y otra de arena". L'aspecte positiu que es posa en relleu a la citada informació és que les condicions pactades pel Govern Espanyol i la Comissió Europea -l'anomenada "regla de despesa"- es compleixen. Val a dir que aquest acord és una autèntica cotilla per a millores profundes del sistema de pensions, agilitzar-ne algunes que estan alentides, i per a, en definitiva, enrobustir i blindar el sistema a la fúria privatitzadora. El punt negatiu és, un clàssic en els informés de l'AIReF, que no s'ha millorat la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

Pocs dies després vaig tenir notícies d'un comunicat d'UGT i CCOO en què "exigeixen al govern [espanyol] informació detallada de les raons i termes de la iniciativa per a una nova avaluació de sostenibilitat del sistema de pensions en 2026". La cosa no va de coverbos: Perquè l'AIReF pugui fer aquesta nova avaluació caldrà un canvi normatiu que, òbviament, es farà. I alerta: A cada avaluació que fa l'AIReF, les butxaques de les persones pensionistes pateixen!

La traca final d'aquest seguit de notícies va ser un titular de dimecres passat, 11 de juny, a Última Hora que deia: "Los 188.390 pensionistas de Baleares, pendientes del nuevo examen de la UE a sus pagas". La peça periodística està plena d'alarmisme i poc rigor. Per acabar d'arrodonir-ho, s'acompanya de l'opinió -millor dit, de les ocurrències- d'un economista de teoria i ideologia ultraliberal, molt en la línia de l'escola d'Àustria en la qual s'inspiren Javier Milei i altres neofeixistes-ultraliberals. Al diari, oh casualitat  !, no se’ls va ocórrer demanar com a contrast l'opinió de, posem pel cas, alguna persona de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, o d'un altre economista no fracassat en la gestió de pressupostos públics.  

Val a dir que, de les coses que passen al Regne d'Espanya, aquest assumpte és, a parer meu, prioritari. S'hi hauria de parar molta més atenció mediàtica, i no posar-la gairebé tota en una obvietat: El corrupte és el bipartidisme borbònic, el règim del 78 que continua engreixant als corruptors.

En qualsevol cas, la sostenibilitat i millora del Sistema Públic de Pensions no és una qüestió tècnica. És, categòricament, una qüestió política, de voluntat política, de model de societat, de qualitat democràtica. Ah, per cert! Què en diu l'AIReF de "l'estabilitat pressupostària i de la sostenibilitat financera" respecte a l'augment de la despesa militar?

S'escau, idò, que les persones pensionistes ens enduguem ràpidament la mà a la cartera. Altrament dit, que ens organitzem i mobilitzem. Anoteu una data important: El pròxim 25 d’octubre a Madrid hi haurà la gran manifestació del Moviment Pensionista del conjunt del Regne d’Espanya. Com sempre, en defensa de les pensions públiques. Governi qui governi, les pensions, els salaris i els drets es defensen!

Pel dret a una vida digna

 Publicat originalment a dBalears (08-06-2025)

En l'elecció de consignes per a la manifestació a Palma de diumenge que ve, 15 de juny, la plataforma “Menys Turisme, Més Vida” ho ha encertat de ple. “Pel dret a una vida digna”, “Aturem la turistificació”. Reivindicació i alternativa per organitzar i mobilitzar a la societat civil mallorquina. Sense aturar el monstruós constructe economicosocial de la turistificació, és una quimera pensar de fer efectiu el dret a una vida digna per a tothom, o, si més no, que no sigui aquest no-dret la principal bretxa pel que fa a les desigualtats socials i vitals.

Val a dir que la idea de vida digna s'associa a l'existència vital d’una persona quan aconsegueix satisfer les seves necessitats bàsiques. Per contraposició, qui no aconsegueix tenir satisfetes aquestes necessitats primordials, no pot tenir una vida digna. És important tenir en compte que, històricament, allò que s'ha entès com una vida digna ha variat d'acord amb els contextos i les cultures. Ara bé, en la nostra cultura i al context actual, la negació per a cada vegada més gent del dret efectiu a un habitatge digne (un sostre) per desenvolupar un projecte de vida més o menys desitjat, o tenir la condició de treballador pobre o treballadora pobra perquè la retribució salarial és, en termes de capacitat adquisitiva, de misèria, dista molt de ser qualque cosa semblant a una vida digna.

Per una altra part, la turistificació -com s’ha explicat en altres ocasions en aquest mateix espai- és la causa de malestars socials com ara els causats per la massificació turística; la saturació dels espais públics; la privatització, directa o indirecta, dels béns del comú; la turistització del fet cultural; l’arraconament del català com a llengua d’ús social; etc.

Dit això, la manifestació de diumenge vinent té tantes o més raons que les de l’estiu passat: No hi ha cap avanç -ni voluntat política- de canvi de rumb; s’ha demostrat que l’anomenat “Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears” era una gran presa de pèl, i que, dit sigui de passada, el fet més inaudit és la no retirada del “no-pacte insostenible” dels grans sindicats del país, UGT i CCOO; la descohesió social, cultural, i lingüística s’accelera; l'especulació urbanística i territorial, a conseqüència de l’orgia de desregulació, fa calfred; la publicitada lluita contra el lloguer turístic il·legal oculta que aquesta és només la part petita del problema que representa aquesta plaga que s’ha de combatre amb decreixement contundent, i, a sobre, tanta publicitat sobre allò que és normal en qualsevol administració decent -la lluita contra les il·legalitats- és una perfecta estratègia de “tinta de calamar” per amagar altres il·legalitats, com ara la sobreocupació dels hotels (algú hauria d’explicar, a tall d’exemple, el bon punt en què es va produir el miracle de la desaparició d’una pràctica ancestral: la dels suplements en les habitacions hoteleres); la qüestió de la cogestió dels aeroports illencs és, des de fa anys, una discussió a cop de jutipiris (si se’n vol xerrar de debò i seriosament, convindria saber què ha passat amb el Comitè de Coordinació Aeroportuària de les Balears en aquesta darrera dècada!); i així podríem seguir...

El necessari canvi de rumb no s’iniciarà sense una mobilització ciutadana sostinguda i persistent. El repte és de tal magnitud que cal -aquí cit les paraules finals del Discurs de José Manuel Naredo amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa per la UNED- “pensar sobre la parte no pensada que arrastra nuestro pensamiento”.

Mentrestant, sortim i ocupem els carrers en manifestació. Ara que Maria del Mar Bonet commemora el cinquantè aniversari del seu disc “A l'Olympia”, se m'ocorre que, sí als versos de la Tonada de collir olives: “M'agrada coir olives, / però és un art perillós. / Vaja, al·lots, afanyem-mos / que amb doblers no compren vides”, hagués canviat “coir olives” per “coir turistes”, hauria acabat abans i amb menys rotllo.