Les dades de la EPA del tercer trimestre de 2010 ens ha posat davant els nassos la magnitud de la crisi laboral i social: A Balears, l'any passat acabà amb la xifra de 128.600 persones en atur (una taxa mai vista del 22,23) i amb més de 40.000 famílies en les quals tots els seus membres estan aturats. Aquestes aclaparadores dades defugen qualsevol espurna de dubte sobre les prioritats polítiques: l'atur hauria de ser l'assumpte prioritari i capaç de aconseguir consensos polítics i socials. La magnitud de la tragèdia és de tant calat que hauria de permetre que, al menys a les Illes Balears, es qüestionés el patró de creixement de finals del segle passat i dels primers anys d'aquest, perquè bona part del drama del atur és conseqüència de la dèria constructiva i d'unes conjuntures turístiques marcades per una mediterrània en conflicte. Ambdues circumstancies provocaren per una banda un "efecte cridada" que encara fa que la població activa augmenti i per un altre costat una primerenca incorporació massiva de mà d'obra jove al mercat de treball que provocà la desqualificació del capital humà que àdhuc patim.
Per molt que vulguin els Bauza-Delgado és poc provable que els anys del crèdit irresponsable per especular amb l'habitatge tornin; per tant l'activitat constrictiva serà moderada en el futur. Tant de bo les revoltes democratitzadores dels països del nord d'Àfrica triomfin i la ribera mediterrània sigui un gresol de democràcies i de progrés amb equitat social i ecològica. Afortunadament no sembla que el conflicte bèl.lic ens porti més turisme. Per tan res no serà com abans...
És per això que s'ha de tenir molta mesquinesa -o una insensibilitat social esborronadora- per prioritzar interessos electorals tal com fa la dreta (extrema, moderada i mig pensionista) agrupada en el PP, a la hora de tractar la crisi laboral. Sovint simplifiquen la complexitat del drama donant tota la culpa al Govern Progressista de les Illes Balears, sense voler tenir en compte que aquest xàfec és responsabilitat del creixement irracional impulsat per ells en el recent passat, i per les mesures d'austeritat neoliberal que ara reclamen els seus coreligionaris...
Davant problemàtica d'abast mundial (vegeu l'informe de la OIT "Tendències mundials de l'ocupació 2011") m'emprenya aquesta demagògia i la mala bava de no dir que ferien ells. Però l'emprenyo se’n va més aviat que la malenconia de veure una socialdemocràcia espanyola nominal fent polítiques econòmiques al dictat dels anomenats mercats. Cal articular polítiques alternatives que tinguin el peus a terra i la gent a la ment.
FOTO Gegants de Cort
Foto. Rafel Borràs. Hivern 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada