No sé perquè trob
tan familiar la Ciutat de Bons Aires. Hom té la sensació de ser a casa teva i
que, amb tota seguretat, hi tornaràs, si més no, a cercar el llibre que no pots
trobar a altra llibreria del Món. La qüestió és que entre que és la ciutat a on
es jutgen els crims de lesa humanitat del franquisme, i que estic segur que en
el Bar 36 Billares de l’avinguda de Mayo més d’un avantpassat ha
jugat molts trucs, no hi ha manera de sentir-me estrany a aquesta immensa
ciutat.
És la segona vegada
que passejo pels carrers "porteños" i la primera vegada que visit la Casa
Rosada. Agradable sorpresa comprovar la cuidada presència de la dona a
tot l’edifici presidencial i, particularment en el Salón Mujeres
Argentinas (Evita Peron comparteix protagonisme amb, posem pel cas,
Mercedes Sosa o amb la dirigent mapuche Aimé Paine). De la col·lecció de
quadres regalats pels dirigents llatinoamericans amb motiu del bicentenari de
la independència d’Argentina que s’exposen, em cridà particularment l’atenció
el regalat pel President de Venezuela Hugo Chavez. És un retrato de Manuela
Saez que va ser companya de Bolívar amb una llegenda que diu “Si nuestros
indios siguen pidiendo limosna, si nuestros hijos siguen en la calle muriéndose
de mengua, ¿de qué sirvió la intendencia?”. Tota una declaració de
principis molt actual!
Un dels dies que
som a Bons Aires és dijous i els dijous a les 15 hores las Madres de la
Plaza de Mayo tenen la seva manifestació setmanal. Resulta bastant
patètic observar la divisió entre elles. Primer desfila la comitiva de las
Madres de Plaza de Mayo Linea Fundadora i després l’ Asociación Madres de Plaza
de Mayo que presideix Hebe de Bonafini. Donam una volta a la “Pirámide de la
Plaza de Mayo” amb cada una de les associacions, però no em puc estar de
simpatitzar més amb la primera associació. La de Bonafini em sembla massa
governamental, kirchnerisme sense matisos. Tot i que els mèrits de les
presidències de Néstor Kirchner i de Cristina Fernández de Kirchner són
molts i, no debades, segons l’informe 2013 del Programa de nacions Unides pel
Desenvolupament (PNUD), l’índex argentí del desenvolupament humà és força
positiu.
Més enllà dels
tòpics turístics, Bons Aires és una ciutat fascinant; fins i tot ho és el
cutrerío de Caminito o l’especulació inmobiliaria de Puerto
Madero. Però el que és imprescindible és, a parer meu, poder passejar
per la zona La Recoleta (la visita al Museo de Arte
Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- va ser una agradable sorpresa, que
constatà la meva ignorància sobre la pintura moderna llatinoamericana). Gaudir
tot el que es pugui del barri de San Telmo i perdre's per Palermo.
Una zona de pel·lícula no només, encara que també, de Ricardo Darín.
Tot i el “Subte” i
l’amabilitat dels taxistes (els carrils bici estan en plena expansió), les
grans distàncies són una de les característiques de Bons Aires, i els menjars
s’han de gaudir amb la tranquil·litat dels grans plaers. I, és clar, el temps
passa volant. No hem tingut temps d'anar a una "milonga" ni a una
sala de tango. Tant se val, a la ciutat de La Plata gaudírem d’un recital de
tango a un local molt autèntic i gens turistitzat (en el Distrito V), que va
reparar amb escreix la manca de temps a la Capital Federal. Abans d’anar, a la
capital de la Província de Bons Aires, havíem rodat per la Patagònia argentina
i xilena. Però això és una altra història
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada