L'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) no té el glamur que el 'mainstream' econòmic i polític atorga al PIB. Tampoc sol tenir la rellevància mediàtica d'algunes dades referides al mercat laboral. No obstant això, les informacions que aquesta estadística ens proporciona són fonamentals per analitzar la situació social i el grau de cohesió social.
Amb una primera ullada a l'ECV de 2016, que s'acaba de publicar, hom podria dir que a les Illes Balears aquesta situació social millora. Les dades més rellevants semblen indicar-ho: 1) El 19,1% (la taxa més baixa dels últims nou anys) de persones està en risc de pobresa o exclusió social segons l’indicador AROPE, que és l'homologat a la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació; 2) El 15,5% (el 21,7% l'any anterior) de la població està en risc de pobresa, és a dir, té uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa. I tanmateix convé prendre aquestes dades amb prudència perquè la xifra del llindar de la pobresa no ha recuperat, ni de bon tros, el seu valor precrisi. En aquest sentit val la pena no perdre de vista que, en el darrer quinquenni, aquesta xifra s'ha reduït més d'un 1%. És a dir, en el descens de les taxes de risc de pobresa i d'exclusió social influeix molt que, perquè oficialment es consideri que una persona pateix aquest risc, cal que sigui cada vegada més pobra.
Potser això explica que alguns indicadors de condicions de vida no es corresponguin amb una situació de suposada recuperació econòmica, i de temporades turístiques excepcionalment bones quant a nombre de visitants i preus. Per exemple: el 14,1% i el 13,4% de llars tenen, respectivament, moltes dificultats i bastants dificultats per arribar a fi de mes; el 7,1% de llars no pot permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada, és a dir que aquesta dada referida a la pobresa energètica només ha millorat un 0,4% en relació amb l'any anterior i ha empitjorat un 0,5% si ho comparam amb el 2014; o, tot i baixar substancialment –del 38,1% de 2015 al 28,6% de 2016–, el percentatge de llars que no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una malaltia) encara és prou elevat.
Tot plegat m'ha fet recordar les sempre imprescindibles lliçons d'economia d'Arcadi Oliveres, que fa temps ja ens advertia que "vivim immersos en diferents crisis. Una crisi del sistema capitalista financer; una crisi permanent, la del tercer món; una crisi ecològica; una crisi de valors; una crisi de democràcies... Totes aquestes crisis, però, no s'han produït per generació espontània". I tanmateix habitualment ens referim a la Gran Recessió iniciada l'any 2008 com si fos l'única crisi realment existent. És un error que fa que l'esmentat 'mainstream' econòmic i polític parli de superació d'una crisi que veritablement no se superarà en tant que no es reverteixin les polítiques impulsores de les grans desigualtats. O, altrament dit, l'empobriment de la població no estrictament rica o molt rica és una de les, amb paraules d'Arcadi Oliveres, "perversions del sistema [que] no anul·len les seves possibilitats de canvi". És a dir, la postcrisi a les Illes Balears –i arreu– no té per què consistir en una societat en la qual gairebé dues de cada deu persones malvisqui en risc de pobresa o exclusió social.
Publicat originalment a l'Ara Balears (26-IV-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada