Passen els anys, i Ken Loach
segueix tan combatiu que sembla no tenir aturador. El director anglès manté en
el seu què fer cinematogràfic una compromesa atenció cap a la realitat social,
una empatia admirable amb les víctimes del neoliberalisme, i un insubornable
compromís amb la transformació social. A "Sorry We Missed You", la
seva darrera pel·lícula recentment estrenada, ens presenta una història, amb
situacions de gran dramatisme, de precarietats vitals (laboral, econòmica,
habitacional, familiar, afectiva, ...), i que, alhora, és una metàfora sobre la
insostenibilitat ecològica del tarannà del capitalisme actual. El mateix Ken
Loach ho resumeix molt bé a una entrevista en afirmar: "Ricky [el repartidor de paquets,
protagonista principal de la pel·lícula, a més d'un fals autònom] és el reflex d'una realitat insostenible.
Començam a prendre consciència de l'alarmant que és el canvi climàtic. Els
informes dels científics afirmen que tenim 10 anys per a reaccionar abans que
sigui massa tarda. No obstant això, està proliferant un model de venda per
Internet en el qual cada paquet s'emporta fins a la porta del comprador per un
vehicle que crema combustible fòssil. Volem salvar el planeta, però el món està
dominat per grans corporacions, l'únic interès de les quals apunta a reduir
costos: de fabricació, de mà d'obra, d'enviament... Estem davant un problema
d'ordre existencial. El capitalisme no sols està destruint famílies, sinó que
també està acabant amb el planeta".
Val a dir que "Sorry We
Missed You", per jo la millor pel·lícula de Ken Loach en els darrers anys,
ens torna a demostrar el mestratge del guionista Paul Laverty. El tàndem Loach
i Laverty saben, com ningú, reflectir a les pantalles els problemes socials del
nostre temps (en aquest cas, la transformació d'un sistema laboral amb certes
proteccions per als treballadors i treballadores en un altre en què la
precarietat esdevé estructural, i s'assembla molt a l'esclavatge), i els
malestars socials que provoquen aquestes transformacions. Ho fan amb un ritme
impecable. I tot en no massa més de 90 minuts! En fi, "Sorry We Missed
You" és una pel·lícula absolutament imprescindible.
Tot plegar ve a tom perquè aquest
passat diumenge va ser dia d’eleccions.
De camí al col·legi electoral pensava en les precarietats múltiples de Ricky i
Abby, la parella protagonista de "Sorry We Missed You", en la maldat
del sistema capitalista actual, reflectida a la pel·lícula en el personatge
Malone (el cap de la plataforma de repartiment de paquets), i en quantes
històries semblants de vides no desitjades hi ha a casa nostra. I, a col·lació
d'això, em vingueren al cap les dades del macro baròmetre preelectoral del CIS per
aquestes eleccions. En absolut recordava les dades d'intenció de vot, que solen
ser, generalment, mal “cuinades”. El que veritablement em martellejava el cap
era la dada segons la qual a les Illes Balears el 23,1% de la població afirma
que el principal problema que l'afecta personalment és el de la mala qualitat
de l'ocupació. Val a dir que aquest percentatge tot just arriba al 16% en el
conjunt del regne d'Espanya, per tant, si fem cas a la demoscòpia (i en aquests
apartats dels baròmetres del CIS no hi ha cap ombra de suposada manipulació),
situacions de precarietats laborals com les que s'expliquen a "Sorry We
Missed You" són més versemblants, i més nombroses a les Illes Balears que
al conjunt de l'Estat.
No em va ser fàcil triar la
papereta de votació nítidament útil contra la precarietat laboral i vital; per
acabar amb l'esclavitud dels falsos autònoms; per posar fi a la pobresa laboral
que, en moltes ocasions, és pobresa extrema; per albirar un futur immediat amb
les reivindicacions de les kellys fetes realitat; amb una situació laboral on
anar a treballar no sigui sinònim d'emmalaltir físicament i/o psicològicament,
i on l’acte de fitxar a l’entrada a la feina (si és que hi ha el mínim control
legal de durada de la jornada laboral) no vagi associat a la pèrdua de drets democràtics
de ciutadania... I, a sobre, no vaig trobar cap papereta de votació que defensi
la proposta de Renda Bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i
compatible amb el que coneixem com Estat del Benestar) per començar a capgirar
la situació de dependència de les persones no riques de l'ocupació retribuïda
per tenir el dret l'existència material. Fet i fet, vaig fer un vot a favor de
la proposta de denúncia i lluita explicitada a la pel·lícula "Sorry We
Missed You".
Publicat
originalment a dBalears (11-1-2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada