Publicat originalment a dBalears
(26-03-2023)
Avui
fa una setmana que Toni Nadal afirmà que "Vivimos
en una sociedad con menos libertad que hace 30 años". Unes declaracions que
tingueren cert ressò mediàtic més enllà de casa nostra. Malgrat que sigui una
notícia que, amb l'actual velocitat i insubstancialitat del consum de
informació, pot ser considerada estantissa, no me n'he sabut estar de
comentar-la.
Toni
Nadal tindria raó si es referís al deteriorament de la llibertat conseqüència
de la "llei mordassa", a l'existència de presos per delictes
d'expressió, exiliats polítics, a l'existència de clavegueres de l'estat que
actuen contra els adversaris polítics del PP, a l'espionatge de
"Pegasus", o a la cada vegada més documentada presència d'infiltrats
policials en els moviments socials. Però, no és el cas. L'afirmació de
l'entrenador de tenis cal inserir-la en una de tantes "guerres
culturals" dretanes.
La
concepció de llibertat és un terme en disputa. Ho és des de la Grècia clàssica
fins als nostres dies. El problema és que, ara mateix, el terme
"llibertat" forma part de, per una banda, i en paraules d'Amos Oz,
"la infantilització del gènere humà", és a dir, de la cosmovisió del
"¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o
no tengo que beber?"
de José María Aznar, o de la llibertat de "tomar cañas" –en plena pandèmia-
promulgada per Isabel Díaz Ayuso.
Per
una altra banda –i això és més important-, la concepció de l'actual
neoconservadorisme de llibertat cal analitzar-la en el context d'una de les
tres tesis que explica Albert O. Hirschman al seu interessantíssim llibre
"Retòrica reaccionària". Concretament, a la que fa
referència a la "perversitat". Hirschman, sosté que, quan l'esquerra
intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre "exactament el
contrari". No és agosarat interpretar, doncs, la frase de Toni Nadal de la
següent manera: Tot i que és empíricament inqüestionable que les tres últimes
dècades han sigut un dels períodes històrics amb grans conquestes en drets
civils, i que hem avançat, tot i que insuficientment, en drets socials, vivim
en una societat amb menys llibertat.
És
a dir, hi havia més llibertat quan, posem pel cas, no hi havia llibertat
d'estimar, ni instruments legals integrals per combatre la violència de gènere
(amb presidents autonòmics que bravejaven de masclisme amb frases com ara
"Mira si son malas de matar las mujeres [...]; se resistía"), ni
llibertat per elegir model familiar. En la lògica de Toni Nadal, hi havia més
llibertat quan hi havia més –encara més!- urbanisme a la carta, possibilitats
d'evasió fiscal, més beneficència i manco justícia social, quan els casos
d'explotació laboral no eren notícia perquè entraven en la normalitat, i la
corrupció (inclosa la borbònica) campava amb faldilles i a la babalà...
En
fi, afirmacions com les de Toni Nadal són execrables. Ho són perquè pertanyen a
les fake news més preuades de la retòrica reaccionària, però, sobretot, perquè
ignoren que la llibertat de debò és aquella que, entre altres autors i autores,
ens presenta Philippe van Parijs al llibre "Llibertat real per a
tots" (1995). En qualsevol cas, allò que més em neguiteja és saber com el
fitxatge mallorquí de Feijóo per a la nova fundació del PP serà capaç de demostrar
"tècnicament" coses com que la meritocràcia no és una mitologia
de menuderia. En
definitiva, si la seua incorporació a Reformismo21 és, com sembla de
l'afirmació que hem comentat i parafrasejant Rob Riemen, per impulsar el retorn
de la barbàrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada