Parlem de pobresa laboral

Publicat originalment a dBalears (20-10-2024)

La publicació, aquesta setmana passada, de l'informe d'Oxfam Intermón intitulat "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" ha tingut una modesta repercussió mediàtica. Si més no, no ha suscitat, a parer meu, un debat públic proporcional a la importància que té l'assumpte. A veure, si resulta que el treball remunerat (assalariat i autònom) continua sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada, i, a sobre, és el mecanisme per excel·lència en el que el sistema delega la garantia de l'existència material de la ciutadania no estrictament rica o molt rica, és una qüestió de gran importància. L'existència de pobresa laboral no només evidencia un mal funcionament de l'anomenat mercat de treball, sinó que palesa una falla del sistema.

L'informe d'Oxfam Intermón esmentat té, entre d'altres, el valor d'intentar posar en el debat públic aquesta qüestió dels treballadors i treballadores pobres. Ja m'agradaria que no fossin tan excepcionals aquests estudis. De fet, per al coneixement de la realitat i dels malestars socials fora bo canviar de marc d'anàlisi de la situació i de les tendències de la qüestió laboral. Ara per ara, pot tenir tant interès polític i sociològic conèixer, cada mes, el nombre de treballadors i treballadores pobres, com el nombre de persones aturades o d'alta a la seguretat social, o conèixer trimestralment les taxes de pobresa laboral al mateix temps que es publiquen les taxes d'activitat, ocupació, i atur.

Per què no es fa? Supòs que el sistema té molt interioritzada la dita segons la qual "hi ha tres tipus de mentides: mentides, grans mentides i estadístiques". Els agrada l'estadística que informa de reducció de temporalitat, de plena ocupació, etc. que, veritablement, no deixen de ser realitats laborals incompletes. En amagar la progressió de la pobresa laboral, són mentides disfressades d'estadístiques.

Ara bé, l'informe "Pobreza laboral. Cuando trabajar no es suficiente para llegar a fin de mes" té algunes mancances metodològiques no menyspreables. La més important és la que fa referència als resultats per comunitats autònomes. Expliquem-ho succintament: La metodologia que empra Oxfam Intermón és la de la UE que defineix la pobresa laboral com aquella que sofreixen les persones (amb uns ajusts en funció del nombre de membres de la unitat familiar de convivència) amb treball remunerat els ingressos del qual se situen per sota del llindar de la pobresa. Aquest llindar -això és un punt important- és un indicador estatal (el de referència per a l'informe que comentam és el de 2022, que es va fixar en 10.989,5 € anuals per a una llar d'una sola persona). Afegim-hi que l'esmentat llindar és l'equivalent al 60% de la mitjana dels ingressos anuals per unitat de consum (o renda equivalent) de totes les llars de l'estat. I, per acabar d'arrodonir-ho, sumem-hi que no es tenen en absolut en compte els ingressos mínims imprescindibles per viure dignament.

Amb tot plegat, és, estadísticament, correcta la conclusió de l'informe d'Oxfam Intermón segons la qual l'any 2022 la pobresa laboral a Espanya afectava el 13,7% de la població ocupada? Crec que és una conclusió que es correspon amb la tercera de les mentides de la dita abans citada, és a dir, una mentida estadística. Ara bé, el resultat d'acord amb aquesta metodologia té un valor important: Aproximar-nos a una quantificació de la pobresa laboral extrema espanyola.

I, pel que fa a les Illes Balears? La conclusió del dit informe quantifica la nostra taxa de pobresa laboral en un 9,6%. En aquest cas, sense un llindar de la pobresa i un indicador de necessitat monetària per a una existència material digna ajustats a la realitat autonòmica, és poca cosa més que la constatació de l'existència de treballadors i treballadores pobres i molt pobres. No és poca cosa! Però, la magnitud de la tragèdia, amb seguretat, és bastant més gran.

La pobresa laboral és un fracàs social. És la cara més punyent de la pèrdua estructural i permanent de la capacitat adquisitiva dels salaris. Les conseqüències, mesurades en patiments personals i familiars, frustracions, malestars, malviures..., són greus. No ho hauríem de normalitzar! Tampoc hauríem de fer normal la inexistència d'instruments estadístics que ens permetin conèixer amb cert rigor la realitat de casa nostra. En fi, ens cal una aposta seriosa a favor de l'estadística regional!