Des del començament de la crisi econòmica se n’han dit moltes
de mentides sobre les seves causes, les possibles solucions o, fins i tot,
sobre si la crisi era realment una crisi o era una altra cosa. Tothom recordarà
alguns polítics i a qualque economista que teoritzà sobre els orígens de la
pèssima situació econòmica, en base a la peregrina ocurrència de que hem viscut
-tots i totes- “per damunt de les nostres possibilitats”. No fa massa temps que
l’actual president del govern del Regne d’Espanya, aleshores cap de l’oposició,
sostenia en seu parlamentaria, que el camí de la solució de la crisi del deute
sobirà només es podia iniciar amb un canvi de llogater del Palau de la Moncloa.
En els darrers tres anys ha esdevingut també una idea molt estesa que, malgrat
els resultats empírics diguin el contrari, la solució a l’atur -una de les
conseqüències més sagnats de la desfeta del sistema financer i de l’esclat de
la bombolla inmobiliaria- són les reformes laborals. Qui més qui manco encara
recorda al President Zapatero negant la pròpia existència de la crisi o
bravejant del “millor i més solvent sistema financer d’Europa”.
He escrit que s’ha faltat a la veritat, però no és exacte.
Allò més correcte és conjugar el verb en present. Aquest dies ens toca sofrir
una ignominiosa mentida sobre el rescat d’una bona part de la banca espanyola.
La gran mentida inicial fou negar que el rescat era un rescat. Però una vegada
Mariano Rajoy trepitjà el pantà de les mentides no en sortí:
Primer va parlar de “condicions molt favorables en relació
als mercats” pel crèdit dels 100.000 milions d’euros als bancs, via FROB. Però
les institucions comunitàries han informat que la taxa d’interès pel Fons de
Reestructuració i Ordenació Bancària serà de entre 3% i el 4%. És a dir, dos
punts per sobre de la inflació, un 3% per damunt dels crèdits del BCE a la
banca privada... De quines condicions favorables parlà el President? Dels
interessos, no inferiors al 8,3%, que s’aplicaran a les entitats financeres que
necessitin recapitalitzar-se acudint al FROB per fer front a les fallides de
productes financers tan qüestionables com les participacions preferents o els
bons convertibles contingents (CoCos)?
Un altre exemple del pantanós camí de mentides de Rajoy fou
la afirmació de que “La línia de crèdit no computa ni en el deute ni en el
dèficit”. Òbviament els doblers que
s’utilitzin dels 100.000 milions d’euros es computaran com a deute i dèficit en
les condicions que Eurostat es va veure obligat a aclarir mitjançant una nota
informativa (disponible aquí)
I així podríem seguir desmentint falsedats sobre el darrers
esdeveniments associats a la crisi.
Però la mentida més gran, la més reiterada a la majoria dels
àmbits acadèmics i politics, és la que fa referència a la imprevisibilitat de
la desfeta econòmica i social. És a dir, emprant paraules de Gramsci, hi ha una
mena de idea hegemònica a l’àmbit cultural, social i polític segons la qual era
impossible preveure l’esclat i conseqüències de la crisi. Ja se sap que el
concepte gramscià d’hegemonia inclou l'adopció per part del proletariat dels
interessos de la burgesia. En aquest cas l’interès dels poderosos és ocultar
que hi havia evidències suficients per preveure la crisi i les seves funestes
conseqüències.
Vegem alguns exemples d’aquestes evidències:
I.- “El principal problema a resolver tendrá
que ver con la gestión de un patrimonio inmobiliario sobredimensionado e
insuficientemente utilizado. La situación actual pide a gritos políticas que, a
diferencia de las actuales, propicien la rehabilitación frente a la
construcción” escriví
el Doctor en Ciències Econòmiques i estadístic, José Manuel Naredo l’any 2006 a
un llibre titulat “Raíces económicas del deterioro ecológico y social.
Más allá de los dogmas”. A aquesta obra el mestre Naredo també ens advertia que “... España
al integrarse en ese club de los países ricos que es la Unión Europea , se
permitió el lujo de ampliar sin problema su déficit comercial al desplazar el
equilibrio exterior desde la cuenta corriente hacia la cuenta financiera”.
Però molt abans de que aquest llibre
arribés a les llibreries J. M. Naredo ja venia batallant intel·lectualment
contra els dogmes econòmics del moment, advertint de les conseqüències d’un model
de creixement basat únicament sobre l’ enriquiment ràpid, d'impossible
generalització i insostenible en el temps.
José Manuel Naredo no fou l’únic que a l’àmbit acadèmic
advertí del perill de la crisi internacional i de les peculiaritats que aquesta
tindria, més prest que tard, en el Regne d’Espanya. Tal vegada fou el més
grollerament marginat pels centres de poder acadèmics. En qualsevol cas el
sector acadèmic crític amb les idees dominants fou, aquí i a tot arreu,
minoritari. No debades Florence Noaville, en el llibret titulat “Soc economista
i us demano disculpes” escriu que, per alguns economistes, aquesta crisi,
que tindrà repercussions més profundes i dramàtiques que la de 1929, “no pot dissociar-se del tipus de formació
que reben les elits econòmiques i financeres”.
II.- Entre els mesos d’abril de 2005 i maig de 2006
circularen unes cartes dels Inspectors del Banc d’Espanya dirigides a Pedro
Solbes, a les hores Vicepresident Econòmic de Govern d’Espanya, en les que es
criticava severament al Governador de Banc d’Espanya que, en aquella època era
el Sr. Caruana. A les queixes de l’Associació d’ Inspectors, tot i que
tingueren certa difusió mediàtica, no s'els-hi va fer massa cas. El text
íntegre de les cartes el teniu disponible aquí . Amb la perspectiva del que
ha passat en els darrers anys, són uns documents “per sucar-hi pa”. Deixeu-me
que en citi dos paràgrafs: “En
nuestra opinión, detrás de este crecimiento desordenado del crédito
–esencialmente, en la parte dedicada a la financiación de la actividad
inmobiliaria- se encuentra en último término, la falta de determinación
demostrada por el Gobernador para exigir a las entidades sometidas a la
supervisión del Banco de España el rigor en la asunción de riesgos exigibles a
gestores de recursos ajenos”. Més endavant el signants afirmen que “Todo ello, que tiene su origen, en nuestra
opinión, en la complaciente actitud del Gobernador ante el desmedido
crecimiento del crédito en España –principalmente, con destino en el sector
inmobiliario -, ha incrementado la exposición de las entidades de crédito españolas
a los riesgos mencionados”.
Els Inspectors del Banc d’Espanya no foren els únics que
dintre de l’àmbit de l’administració pública i la política advertiren del que
podria passar si no es prenien les mesures correctores adients. Foren, amb
seguretat, les més cridaneres. D’altres, com ara, algunes ONGs i alguns
gabinets d’estudis de sindicats, passaren molt més inadvertides i, tanmateix,
totes foren ignorades.
Segur que la història de l’economia ens donarà molt de llum
sobre aquesta falsa imprevisibilitat de la crisi. De moment, no s’hauria de
permetre passivament que s’aprofiti la situació de crisi, que s’hagués pogut
preveure i intentar evitar, per aplicar un programa ideològic de partit molt
allunyat del programa electoral presentat. És el que fa el Govern de Marino
Rajoy.
