(Una versió reduïda
s’ha publicat a l’Ara Balears de 22.11.2013
Cada pic hi ha més
evidències microeconòmiques que deixen palès que hi ha un creixent nombre de
llars illenques sense cap tipus d’ingrés. Basta repassar les publicacions de la
Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN-Illes Balears), Càritas, Creu Roja,
Intermón Oxfam o d’algunes fundacions sindicals i d’entitats de reconegut
prestigi social, com ara, la Fundació Lluís Vives, per tenir-ne coneixement
d’aquesta realitat. Hi ha excel·lents i molt rigorosos treballs d’anàlisi sobre
els costos humans de la crisi social que patim. No és possible al·legar
ignorància ni manca d’informació sobre la creixent evolució quantitativa i
qualitativa de la pobresa i de l'augment de les desigualtats. Que cada dia hi
ha més gent amb privacions materials i que, alhora, aquestes privacions són
cada cop més extremes és una cosa sabuda. Per si de cas hi ha algun dubte, aconsell
donar una ullada, posem pel cas, als estudis elaborats per la Federació
d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), disponibles a www.acciosocial.org .
I tanmateix, per
més lectures que es recomanin, no crec que alguns i algunes abandonin la seva
indiferència amb les víctimes de les seves polítiques (agreujament de les
desigualtats i desmuntatge estructural
de l’estat del benestar). Sobre aquesta
gairebé malaltissa indiferència dels poderosos cap als no rics, l’analista de
qüestions internacionals Mariano Aguirre ens ofereix una encertada explicació
en afirmar que “ni una sola de les
decisions vinculades amb “l'austeritat” que adopten els alts càrrecs polítics,
econòmics i financers els afecta personalment o al seu entorn immediat. Al no
sofrir-les, les mesures “anticrisi” són un espectacle llunyà que coneixen a
través de les macro xifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna
pregunta incòmoda al Parlament o en aquests breus moments en què els increpen
quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passos fins al cotxe
amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives...” En
aquesta lògica cal interpretar l’avantprojecte
de Llei de Seguretat Ciutadana del ministre Jorge Fernández Díaz o les
ordenances municipals que pretenen castigar la mendicitat.
Malgrat la
indiferència de les elits, la situació és, tal com ho corroboren la literatura
especialitzada i les dades oficials, d’alarma social. Val a dir que, en una
situació d’atur massiu, es generen “mecanismes d’auto contenció estadística”
(gent desanimada que deixa de cercar una ocupació retribuïda, emigració
geogràfica i al submón del treball submergit, substitució del treball a temps
complet per a un a temps parcial, etc.), la qual cosa provoca que les
estadístiques reflecteixin només una part de la magnitud de la població
aturada. No obstant això, si prenem com
a referència l'estimació que fa l’EPA, observarem que la població illenca
aturada en el trimestre de més activitat econòmica i laboral (el tercer) ha
tingut un estirabot del 91% en els darrers cinc anys, passant de ser un
col·lectiu de 55.300 persones l’any 2008 a un de 105.600 enguany. I el que és
més important, la població aturada de llarga durada (dos anys o més) ha
augmentat un 1.125% (ha passat de 2.800 persones en el 2008 a 34.300 aquest
estiu). Amb aquestes dades, com poden els governats seguir indiferents als
sofriments que provoca l’empobriment que hi ha darrere aquestes xifres?
Però àdhuc és més
important prendre en consideració que, en un context de devaluació brutal de la
renda de la majoria de la població, el trànsit de la “normalitat” a la pobresa
material relativa es produeix en molts
casos amb una extraordinària rapidesa. A tall d’exemple, de l’acceleració dels
processos d’empobriment personal i familiar cal citar la Reforma Laboral de
2012, que ha augmentat els procediments exprés per l’acomiadament gairebé
gratuït; la retallada de les prestacions de desocupació per a les persones
majors de 55 anys; o l’exclusió de col·lectius com a beneficiaris de l'ajut del
Programa “PREPARA”. Però els mecanismes estadístics oficials no estan preparats
per copsar amb certa actualitat l’estat de la pobresa en l’actual entorn de
crisi social. La darrera Enquesta de Condicions de Vida publicada el passat 20
de novembre només incorpora dades consolidades de l’any 2012 i calcula una taxa
de risc de pobresa l’any 2012 del 24,2% a Balears (s’ ha produït un estirabot del 5,7% en
un any).
De l’any 2013 hi ha
només dades provisionals, com ara la taxa de carència material (que mesura el
percentatge de persones i llars que es troben en almenys 3 de les següents
situacions: a) no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix, almenys cada
dos dies; b) no poden mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada; c) no
tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes; d) han tingut retards en el
pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o
lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; e) els és
impossible disposar d'un automòbil; f) no poden permetre's disposar d'un
ordinador personal; o g) no poden permetre's anar de vacances almenys una
setmana a l'any). Aquesta taxa ha passat d’un 11,6% l’any 2008 a un 23,7% l’any
2013 en el cas de les persones, i d’un 9,6% a un 21,9% en el cas de les llars.
En qualsevol cas, no
hi ha dubte que la pobresa relativa i severa han esdevingut un problema
estructural. De fet, l'anomenada taxa AROPE (acrònim de l’anglès At-risk-of poverty and exclusion) se
situava en un escandalós 24,5% l’any 2011. És a dir, gairebé una de cada quatre
persones de Balears eren pobres en els termes d’aquest indicador sintètic que
té en compte altres tres indicadors: la població que viu sota el llindar de
pobresa, la població afectada per una privació material severa i la població
amb baixa intensitat de treball per llar. Durant els anys 2012 i 2013 aquesta
taxa, sens dubte, haurà augmentat.
Amb les dades
disponibles no és exagerat parlar d’emergència social, tot i que, amb
estadístiques més actualitzades (hi ha dades oficials de PIB cada trimestre,
mentre que les de pobresa són escasses i s’ofereixen amb molt de retard),
podríem observar amb més precisió l’agreujament del problema en els darrers
dotze mesos. Davant aquesta situació, què ha fet fins ara el Govern? Bàsicament bloquejar –via disposició
transitòria de la llei de pressupostos de la CAIB– el desplegament de la Llei de Serveis Socials
de les Illes Balears, aprovada en l'anterior legislatura, i que es disposava a
“atendre a les situacions de manca de
recursos bàsics i les necessitats socials”. La discussió parlamentària del pressupost de
la CAIB de 2014 podria ser el marc per aprovar una autèntica política contra la
pobresa i l’exclusió social. En cas contrari, hauria de ser el torn de la
societat civil, que té els instruments de la mobilització i de la proposta via
Iniciativa Legislativa Popular (ILP). Cal estar preparats per reivindicar de
debò una Renda Garantida de Ciutadania, que és absolutament realista i possible
(seria factible amb una partida pressupostària de vint-i-cinc a trenta milions
d’euros). Una RGC pensada com un nou instrument de política social
redistributiva i preventiva de l’exclusió social. En definitiva, una petita
passa en la direcció d’un nou paradigma social en el qual el dret a la
llibertat material estigui garantit mitjançant una Renda Bàsica universal i
incondicionada.
Ara mateix, dir
prou indiferència cap els no rics! ha esdevingut una exigència ètica, si més no
perquè, en paraules d’Antonio Gramsci “la
indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odiï
als indiferents”.
Foto: R.
Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- Títol: Guevara,
1968. Obra
de Claudio Tozzi (Brasil 1944)- 1963)
