Renda Bàsica?

Voldria pensar que l’Acord de Governabilitat per a les Illes Balears està redactat amb cura i rellegit unes quantes vegades abans de la seva signatura. Però, sincerament, tinc els meus dubtes. A tall d’exemple, quan s’explica el “rescat de la ciutadania” que han pactat dur a terme durant la legislatura, s’afirma: “Proposam la creació d’una Renda Bàsica a implementar de manera progressiva” (Pàgina 2), i en el llistat d’accions per a materialitzar dit rescat ciutadà el PSIB-PSOE, Podem, MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca insisteixen a escriure “Renda Bàsica progressiva” (pàgina 3) ¿Realment s’ha acordat la implantació de la Renda Bàsica que arreu del món defensa el moviment social, acadèmic i polític articulat entorn del Basic Income Earth Network del que, en el Regne d'Espanya,  en forma part la Xarxa Renda Bàsica. ¿El compromís de l'actual Govern de les Illes Balears és una assignació monetària pública incondicional per a tota la població, o una Renda Mínima –o qualsevol altra denominació– condicionada per a uns determinats perfils de beneficiaris? Convé que ho aclareixin aviat i no insisteixin en una denominació que provoca confusió en els objectius.

Val a dir que, a tot el món, es coneix com a Renda Bàsica un ingrés pagat per l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. És una proposta per garantir el dret material de ciutadania de tots i totes. De la mateixa manera que, posem per cas, el dret a la salut és universal, ha d'haver-hi un dret universal a la subsistència material bàsica, un dret que, en termes de republicanisme social, és un dret de ciutadania i llibertat que malament admet implantacions progressives. Aquesta Renda Bàsica únicament és econòmicament viable en el marc d'estructures estatals o supraestatals amb capacitat de fer polítiques econòmiques predistributives amb una fiscalitat adequada. No crec que les institucions autonòmiques illenques estiguin en condicions d'aproximar-se a quelcom que se sembli a una Renda Bàsica, ni tan sols de manera experimental com acaba d'anunciar el govern de Finlàndia.

Les primeres propostes  de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació van dirigides a promoure una llei del que han denominat “Renda Social Garantida” que, òbviament, serà un ajut econòmic condicionat a la situació de manca d’altres ingressos. Això no té res a veure amb la Renda Bàsica.  Serà, en el millor dels casos, una altra prestació econòmica de l’àmbit dels serveis socials.  

Som molt escèptic amb l’eficàcia de qualsevol política que no sigui la genuïna Renda Bàsica per a combatre la pobresa i reduir les desigualtats. Al llarg de la historia i arreu, les polítiques de rendes condicionades s’han manifestat bastant ineficaces i ineficients, en molts casos amb efectes perversos, i sempre limitades per la sostenibilitat o insostenibilitat econòmica. D’aquestes qüestions -i de com queden solucionades amb la Renda Bàsica- en parlaré en un proper article, però no em puc estar d’entretenir-me un poc amb un problema afegit que hi ha en el Regne d’Espanya:

Les prestacions de la Seguretat Social -que, a més de les pensions, fa algunes minses polítiques de rendes mínimes condicionades- són competència exclusiva de l’administració de l’Estat, mentre que les competències de Serveis Socials són de les comunitats autònomes. Aquest repartiment competencial (i de despesa i per a  computar el dèficit) feia que, fins fa poc temps, el debat sobre aquestes rendes condicionades a situacions de carència d’altres ingressos, fos gairebé exclusiu de cadascuna de les comunitats autònomes. Aquesta situació ha canviat amb la prolongació de la crisi que ha posat de manifest les abundants llacunes i insuficiències del sistema de protecció social espanyol en el seu conjunt.  Ara mateix, hi ha en el debat politicosocial dues propostes: una “Prestació d’Ingressos Mínims” o “Renda Mínima Garantida” que defensen els sindicats CCOO i UGT, i la més recent proposta del PSOE d’un “Ingrés Mínim Vital”. Ambdues propostes plantegen una nova prestació de la Seguretat Social, i per tant, pel conjunt de l’estat. En definitiva, als problemes històrics de les polítiques de rendes condicionades a situacions de pobresa abans esmentats, potser també s’hi afegirà una nova recentralització de les polítiques socials. A aquests assumptes també m’hi referiré en un altre article.

Acab, com he començat: Que han volgut dir els signants de l’ Acord de Governabilitat en referir-se a la creació d’una “Renda Bàsica progressiva”? Potser el compromís del Govern sigui molt menys ambiciós i es limiti a fer progressivament menys pobres els sempre pobres programes per a pobres. No és poca cosa, però no és el dret de ciutadania a gaudir d’una Renda Bàsica!

Publicat originalment a dBalears (27.07.2015)  

Segona EPA 2015: On és la recuperació laboral?

En l’actual fase de la crisi en la qual, encara que sigui sense sòlids fonaments per a consolidar-se, s’aprecia una certa recuperació econòmica, correm el perill d’ignorar una realitat sociolaboral dramàtica en termes de treballadors i treballadors pobres. Les polítiques laborals aplicades des de 2010 i, molt especialment, des de 2012, han provocat una important devaluació de les rendes salarials (sobretot en els decils més baixos) i, alhora, han provocat un daltabaix en el valor com a element d’integració social del mateix factor treball. L’aposta per la competitivitat a base de més i més precarietat laboral sembla incompatible amb la cohesió social, els progressos igualitaris o els ascensors socials ascendents.

L’anàlisi de les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2015 és un bon exemple d’aquest perill d’ignorar aquesta altra cara de la realitat socioeconòmica. La temptació és reparar únicament en les grans xifres, com ara que la població illenca aturada de 103.500 persones representa una baixada del -27,2% en relació al primer trimestre de 2015 i un -12,3% en relació al mateix trimestre de 2014. La primera variació és coherent amb una estacionalitat creixent i la segona amb precarietat laboral a l’engròs. M’explico:

L’EPA classifica com a població no aturada les persones que durant la setmana que les enquesten han treballat (a canvi de retribució) almenys una hora. Convé, per tant, filar prim i analitzar per què baixa l’estimació de la població aturada. Algunes dades –sempre contextualitzades en el segon trimestre de l’any– semblen corroborar la hipòtesi que les diverses precarietats s’han disparat i que l’atur estimat baixa perquè puja la subocupació. A tall d’exemple, el 27,3% de la població assalariada és temporal (115.600 persones en termes absoluts). Cal retrocedir als anys del boom de la construcció, amb una infinitat de contractes “d’obra”, per trobar valors absoluts i percentuals de temporalitat similars als d’ara mateix. Per una altra banda, hem assolit, si més no des de 2007, la xifra màxima (72.100 persones) de població ocupada a temps parcial i de “treballadors per compte propi” (101.600 persones), la qual cosa vol dir que augmenta com mai el col·lectiu d’autònoms precaris, falsos i/o econòmicament dependents. Val a dir que temporalitat, treball temporal no desitjat i treball per compte propi no volgut formen el trípode del que l’OIT anomena subocupació o, altrament dit, persones que no han cobert les expectatives i/o necessitats ocupacionals i retributives.

Pot ser que la recuperació de la macroeconomia hagi començat. Però convindria fer cas a aquella vinyeta d’ “El Roto” en la qual el personatge afirma: “¡ ¿Qué sistema es este que cada éxito económico es un desastre social? !”  És ben cert que tanta precarietat laboral i social (25.200 llars amb tots els seus membres actius en atur, taxa d’atur de llarga durada del 8,1%, baixa intensitat de la prestació per desocupació) pot esdevenir en desastre social.

Article publicat originalment a l’Ara Balears ( 26-07-2015)

#VerkamiOna

El finançament col·lectiu de projectes impulsats per la societat és una pràctica de tota la vida. Jo, que sóc nét i fill de pescador, record vagament els maldecaps del meu padrí per assegurar la viabilitat econòmica de la confraria de pescadors de la qual, lògicament, n’era soci. Records d'infància a part, Pere Sales Vius i Juan Manuel Torres Velasco, en 2012 i amb motiu del centenari de l'entitat, van publicar el llibre “Historia de la Confraria de Pescadors del Port de Pollença. Cent anys de vida marinera” (El Gall Editor), en el qual expliquen el seu origen i finançament col·lectiu, amb l'aportació significativa d'algun “il·lustre” mecenes.

Avui en dia, per com a conseqüència de la modernitat globalitzada, el finançament col·lectiu i al marge del sistema creditici s’anomena micromecenatge o crowdfunding. És a dir, si ara s'hagués d'emprendre la campanya de, posem per cas, la compra de la Trapa -que fa més de 30 anys va ser una campanya de participacions populars- segurament s'hauria articulat mitjançant una campanya de micromecenatge, o la campanya popular pel finançament de la construcció de l'Estàtua de la Llibertat de Nova York hagués estat un crowdfunding.

Certament, no és només un canvi de denominació. La revolució tecnològica ha significat un gegantesc estirabot en aquest camp del micromecenatge o mecenatge popular que, segons els experts, és un moviment imparable, no només capaç de moure molts doblers, sinó de canviar gairebé tot, des de la producció cultural, la bancarització dels mitjans de comunicació, passant per l'activisme polític, fins a la mateixa banca convencional. No debades, un estudi encarregat pel Banc Mundial estima, fent uns càlculs moderats, que el crowdfunding mourà un mínim de 70.000 milions d'euros en 2025. Un altre exemple de la importància del que estem parlat és que, en un informe de 2013, el BBVA admet sense embuts que “El crowdfunding és una tecnologia disruptiva [tecnologia o innovació que condueix a la desaparició de productes i/o serveis] per a la indústria bancària que té el potencial de desplaçar als bancs com a font principal de finançament de persones i petites empreses.” En resum, el crowdfunding ha adquirit un volum molt important, i ha provocat el sorgiment d'un bon nombre de plataformes (més de 700 a tot el món), des del gegant mundial Kickstarter, passant per Ulule, que és la líder europea, o les més modestes i més implantades per aquestes contrades, com, per exemple, Verkami.

Doncs bé, l'Associació Ona Mediterrània, que gestiona la ràdio Ona Mediterrània juntament amb aquest diari digital, fa uns dies va llançar una campanya de micromecenatge que pretén recaptar doblers per a millorar els estudis i els equipaments de la ràdio. Com qui el gestiona és la plataforma Verkami, la campanya té l’etiqueta identificativa de #VerkamiOna. De ben segur tots els lectors i totes les lectores d’aquest article ja estaven assabentats i assabentades de l'existència d'aquesta iniciativa, però en aquests darrers dies de campanya convé que, a més d'estar informats, passem a ser participants. Ara mateix és un bon moment per fer l'aportació (aquí). Si no ho han fet fins ara per por de col·laborar en una campanya disruptiva de la gran banca, doncs, mirin, doble motiu per aportar uns euros.

Tanmateix no es preocupin, em tem que encara trigarem molt temps a desplaçar a base de micromecenatges a la gran banca, però tenir uns mitjans de comunicació consolidats, nostres, i lliures, perquè els amos som nosaltres i no els bancs, està a tocar.

Publicat originalment a dBalears (20-07-2015)