Saturació, també, de precarietat laboral

No és exagerat afirmar que en els tres mesos de major activitat econòmica a les Illes Balears, a més de patir una saturació turística insuportable, n’hem patida una de precarietat laboral sense precedents. Per què dic això? Doncs perquè les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2016 ho corroboren.

L’EPA és, sens dubte, la font de dades més important per analitzar la situació laboral. Però amb aquesta estadística (com amb totes) cal anar amb compte, perquè pot provocar malentesos. Amb rigor s’escau advertir (i no es fa a bastament) que fer l'EPA, per tractar-se d'un seguit de dades que intenten sintetitzar una enorme quantitat de variables, obliga a utilitzar una metodologia que sovint distorsiona el coneixement real i polièdric del món laboral.

Als efectes de l’EPA, l'INE aplica des de fa temps, entre d’altres, els següents criteris: a) Les persones ocupades són aquelles que han treballat de forma remunerada un mínim d'una hora durant la setmana anterior a la realització de l'enquesta. b) Les que han efectuat una activitat específica de cerca d'ocupació durant els 15 dies anteriors a l'enquesta són les persones que formen part de la població activa. c) Les que no estan incloses en cap dels dos grups anteriors són persones inactives. És a dir, la persona que ha treballat poques hores en una activitat precària no és una persona aturada, és una persona ocupada. Qui no ha fet una acció específica de cerca (enviar currículums, participar en un curs de formació...) no és una persona aturada, és una persona inactiva. S’ha d’observar, doncs, que el criteri estadístic de l'ocupació és prou lapse i, diguem-ho així, generós. Per contra, el criteri per poder ser considerat una persona aturada és bastant restrictiu i rigorós. Val a dir que moltes persones en atur de llarga o molt llarga durada deixen de cercar ocupació activament, es desanimen i passen a ser comptabilitzades com a inactives; i que força persones amb la consideració estadística d'ocupades són veritablement subocupades o, directament, treballadors pobres.

En alguns països, les autoritats estadístiques ofereixen diferents indicadors de la situació de l'ocupació que permeten un coneixement del tarannà dels seus mercats laborals major i més exacte. Per exemple, als EUA es publiquen fins a quatre indicadors, dels quals, per raons d'espai, em referiré als dos més importants: En primer lloc, la taxa de desocupació, és a dir, el percentatge de la força de treball total que està aturada però que busca activament ocupació. I en segon lloc, l'indicador “d'atur real” o “d’ocupació insuficientment retribuïda”, que suma el percentatge de persones inactives que no han cercat activament ocupació però que desitgen trobar-ne; la gent que té ocupacions marginals, de molt poques hores; i totes aquelles persones que tenen una ocupació a temps parcial no volgut (que voldrien treballar a temps complet, però no en troben). Normalment, el segon dels indicadors doblega el primer.

Si disposàssim d'uns indicadors similars als dels EUA (cosa gens desgavellada si prenem en consideració que el mercat laboral illenc té cada vegada més estàndards de precarietat dels EUA i menys estàndards de flexiseguretat de la UE preaustericidi), a les Illes Balears segurament ens fixaríem menys que, en el tercer trimestre, les estimacions de l’EPA són d'una taxa d'atur del 10,6% (un -3,28% que l'any anterior) i la xifra de població aturada, de 67.900 persones (amb un descens interanual del 24%). De ben segur, focalitzaríem l'atenció en ‘l'atur real o l’ocupació insuficientment retribuïda’. És a dir, es posaria en relleu el percentatge molt elevat de les 66.300 persones amb ocupacions parcials que desitgen, i necessiten, tenir una ocupació a jornada completa; el pràcticament inamovible percentatge (31,3%) de persones assalariades temporalment amb contractes de durada cada vegada més curta; l'elevadíssim percentatge dels 70.900 "empresaris sense assalariats o treballadors independents", que, veritablement, són autònoms forçats a autoprecaritzar les seves vides; i la gent que, a tall d'exemple, ha sofert l'extrema precarietat treballant en els ‘handlings’ aeroportuaris i els que han fet la temporada a Eivissa, malvivint en pisos pasteres i en campaments il·legals.

Podem concloure amb una doble pregunta clau: sense modificar l’actual patró de creixement, podem esperar altra cosa que saturació turística i, sense derogar la reforma laboral de 2012, que augmenti la saturació de precarietat laboral?

Publicat originalment a l’Ara Balears  (30-X-2016) 

Què no som d'aquest món?

La setmana passada -del 17 al 20 d'octubre de 2016- s'ha celebrat a Quito (Equador) la Tercera Conferència de Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible, més coneguda com a "Hàbitat III". Formalment, l'esdeveniment tenia l'objectiu d' "enfortir el compromís polític global en favor del desenvolupament sostenible de pobles, ciutats i altres assentaments humans, tant rurals com a urbans". Oficialment, es tractava de revigoritzar i engegar una "Nova Agenda Urbana", mitjançant nous compromisos i obligacions, establint una renovada estratègia global entorn de la urbanització per a les dues dècades vinents. Però si filam una mica més prim, ens adonarem que els temes més rellevants discutits han estat els relacionats amb la governança, i amb la concepció del que és públic i del que és comú.

M'ha semblat una llàstima que cap institució balear –ni autonòmica, ni insular, ni local- hagi assistit a l'Hàbitat III. I, alhora, ha estat una oportunitat perduda car aquesta conferència se celebra cada 20 anys -la primera es va fer en Vancouver el 1976, i la segona en Istanbul fa 20 anys- i, pot ser que l'any 2036 sigui un poc tard per abordar alguns  assumptes.  Tanmateix, em preocuparia més que no els interessés el debat, i, per això, tot i que no han estat part activa, esper que les institucions promoguin el debat entorn de les conclusions (oficials i alternatives) d'Habitat III.

Com crec que els grans canvis s'han produït, se segueixen, i se seguiran produint a les ciutats i les seves zones metropolitanes, lament especialment que Palma no hagi estat present en les discussions de Quito. Seguesc pensant, amb Benjamin Barber (“Si els alcaldes governessin el món”), que les autoritats de les grans ciutats tenen molt a aportar a la resolució dels problemes globals com ara la creixent desigualtat, el canvi climàtic, i la desdemocratització de la democràcia. En el context mundial, Palma no és una gran ciutat en extensió i nombre d'habitants, però és una ciutat insular (sense que l'illa sigui un estat) que, per la seva situació geoestratègica (situada en la part del Mediterrani en pau), compendia alguns d'aquests grans problemes globals. Al meu entendre l'Ajuntament de Palma hauria d'haver assistit institucionalment a l'Hàbitat de Quito. No debades, el document final fa explícitament referència al dret a la ciutat, al dret a l'habitatge, i al dret al medi ambient. Es tracta de "garantir que tots els habitants, sense cap forma de discriminació, puguin habitar i produir ciutats justes, sanes, accessibles, assolibles, resistents i sostenibles, per promoure prosperitat i qualitat de vida per a tots. Notem els esforços de certs governs nacionals i locals per consagrar aquesta visió, anomenada "dret a la ciutat", en la seva legislació, declaracions polítiques i estatuts".

És cert que la “Nova Agenda Urbana”, acordada al “Habitat III”, com  va  recordar en l'acte de clausura Joan Clos, Director Executiu d'ONU-Hàbitat, “és un esforç per crear una estratègia que serveixi de guia per als reptes del procés d'urbanització. Però això, finalment, és un assumpte de política nacional, no és possible en aquest cas un tractat internacional que forci accions. En aquest sentit, l'Agenda ha de ser entesa com un seguit de línies d'actuació per generar debats nacionals que siguin implementats a nivell local”. Això no li lleva importància al que s’ha debatut a la ciutat de Quito, ja que, per exemple, si les ciutats volen fer alguna cosa contra l'escalfament global del planeta, bé està que interactuïn amb els i les activistes de la Lliga Per als Vianants o del Fòrum Mundial de la Bicicleta.

Però, fins a on tinc informació, no només han  sigut les institucions les que han estat absents d'aquesta conferència internacional. Els moviments socials d'àmbit autonòmic, insular, o local, han seguit, en el substancial, en els "seus assumptes concrets" . Cal salvar d'aquest mirar-se el melic, sens dubte, als d'oposició als tractats de "lliure privatització", "lliure enderrocament del dret del treball", i de "lliure mercantilització de la salut" com el TTIP, el CETA, o el TISA. Per canviar les coses, no queda més remei que els moviments actuïn localment però pensin globalment. No podem esperar 20 anys per participar en el proper Hàbitat Alternatiu o a la propera Resistència Hàbitat III. Debatem, idò, les seves conclusions i actuem ja. Perquè, encara que tenim problemàtiques pròpies, som d'aquest món que cal canviar. Clar que sí! Of course!

Publicat originalment a  dBalears (24-X-2016)

Precarietat empresarial

Sens dubte, el teixit empresarial d’un país és fonamental. Ho és per a l’articulació de l’activitat econòmica, per a la canalització de l’emprenedoria mercantilitzable, per a la producció i distribució de determinats béns i serveis, o per a la generació d’ocupació retribuïda. Cap d’aquestes funcions són exclusives de les empreses privades  ni de les que tenen forma de societat mercantil. El sector públic, i l’econòmica social i solidària juguen un paper molt important en les societats que tenen un major dinamisme i una menor corrupció empresarial. Pel que es refereix a la demografia de les empreses, la productivitat no lligada a la precarització laboral, i l’eficiència del model econòmic solen anar associades a un parc d’empreses amb una grandària equilibrada, és a dir, amb un nombre significatiu de grans unitats empresarials (fins i tot amb presència significativa de les denominades born globals, és a dir, empreses nascudes amb vocació global i d’assolir una gran grandària), encara que la majoria siguin de petita i mitjana grandària. Totes les recerques corroboren que una societat amb hegemonia de microempreses en el seu teixit empresarial- i a on és baixa o gairebé inexistent la col·laboració entre elles- és, en general, una societat amb baixa productivitat. Aquest és el cas de les Illes Balears.

Dit l’anterior, cal desfer un doble mite propagandístic que se sol emprar  bastant en les anàlisis conjunturals de la situació sociolaboral: D’una banda, el creixement del nombre d’empreses no garanteix un creixement del dinamisme empresarial,  car, en moltes ocasions, és un indicatiu d’augment de la precarietat laboral i social pel fet que cada vegada hi hagi més empreses formals que, veritablement, són falsos autònoms, o autònoms forçats a realitzar les funcions que abans realitzaven persones assalariades. D’altra banda -i aquest és el segon mite a desfer- l’associació entre creació de noves empreses i creació de noves ocupacions retribuïdes és molt qüestionable.

Aquesta última qüestió ha estat objecte d’un molt interessant anàlisi del període 2008-2016 per part del Consell Econòmic i Social (CES) del Regne d’Espanya que es pot consultar a l’ “Informe sobre la creación  de empresas en España y  su impacto en el empleo”. Aquest treball, que es va fer públic la setmana passada, és prou interessant per algunes de les reflexions que es fan, i per les dades -poques amb el pertinent desglossament per comunitats autònomes- que aporta. Tot i que  hi ha poques novetats al que s’ha dit des de fa anys i panys, també val la pena reparar en les dues dotzenes de conclusions i propostes que es fan.

Pel que respecta a les escasses dades de les Illes Balears, una és molt rellevant: En 2008 el nombre d’empreses amb persones assalariades era de 46.168, i a 1 de gener de 2016 de 40.387,  és a dir un -12,5%. Sembla, doncs, que anem sortint de l’actual fase de la crisi-estafa amb una disminució d’empreses amb plantilles assalariades. No sembla un reforçament d’un sa i sostenible dinamisme empresarial, ans al contrari: La precarietat també és empresarial.

Lligat a aquesta dada, em sembla pertinent fer referència a una de les reflexions que el CES espanyol  fa en el treball que coment: “El trabajo por cuenta propia ha venido, en efecto, experimentando una intensa transformación al calor de la propia modernización de la economía española, siendo ahora más complejo y heterogéneo que hace sólo unos pocos decenios”. Val a dir  que, en l’argot de les elits -també de les del diàleg  social i el consens com ara el CES-, “modernització” equival a precarització o, amb Ulrich Beck,  a “Societat del Risc“.

Acab amb una de les propostes que em sembla especialment oportuna en aquestes contrades:  “Garantizar la supervivencia de las nuevas iniciativas empresariales y facilitar que las empresas alcancen un tamaño óptimo desde el punto de vista económico-financiero, es decir, supervivencia y crecimiento empresarial, son los aspectos que permiten que esas nuevas iniciativas generen empleo potencialmente estable”. Crec que això és fonamental, si no volem que les Illes Balears avancin cap a la seva consolidació com una “ryanair society” o “low cost society“.

Publicat originalment a El Periscopi   (26-X-2016)