“España 2050”

 

Publicat originalment a dBalears (24-05-2021)

En llegir, dijous de la setmana passada, la piulada que informava que el president del Gobierno d’Espanya, Pedro Sànchez, havia presentat a bombo i platerets un treball de prospectiva, dibuixant escenaris per al 2050, em va sortir de l'ànima un sonor "Urooo, s'han passat!". Amb els escenaris postpandèmics a mitjà i llarg termini pendents de dissenyar, preveure què serà de tot plegat a llarguíssim termini pot interpretar-se com un exercici propagandístic inherent a la política d'espectacle actual.

No obstant això, d'una primera ullada al document "España 2050. Fundamentos y propuestas para una Estrategia Nacional de Largo Plazo", i de la lectura atenta del seu resum executiu, tinc la impressió que, havent-hi grans dosis de propaganda, estam davant un document important, seriós, rigorós, i ambiciós. Té tota la pinta que s'han esforçat a fer una completa anàlisi de la situació a què el Regne d'Espanya ha arribat de la mà de l'anomenat "Règim del 78", és a dir, des de la transacció -mal anomenada transició- fins ara. Alhora, avança algunes idees en forma de propostes pel futur molt inconcretes.

En qualsevol cas, el major retret a aquesta anàlisi de prospectiva no és que sigui a llarguíssim termini, ni la inconcreció de les propostes és la major crítica a fer-li. El fet substancialment reprovable, a parer meu, és que és una anàlisi feta únicament des de la perspectiva del "Règim del 78" per a modernitzar-lo. Però en cap cas, no sembla que es pretenguin canviar els fonaments de l'esmentat Règim del 78. Un assumpte cabdal de no impuls de canvi és que només es fixa com a objectiu reduir la taxa de pobresa en un 50% en arribar al 2050. Això explica la no incorporació a l'anàlisi de l’abundant recerca sobre el fracàs dels subsidis condicionats per a pobres, i el fet que no es proposi la Renda Bàsica Incondicional com a garantia del dret a l'existència material mitjançant un fort repartiment de la riquesa.

En definitiva, el gran defecte d'aquest document és la seua lògica que únicament té present els, en paraules del mestre José Manuel Nadero, "conceptes que ens modelen". La perspectiva del 2050 hauria d'incorporar, en qualsevol cas, altres formes de pensar diferents de les que ens han conduït a l'atzucac ecològic, social, econòmic democràtic, i vital de les nostres vides presents. I, òbviament, introduir debats i propostes per caminar, dia a dia, cap a un paradigma de vides menys precàries i insegures, i d’una societat més igualitària en un planeta habitable per a tothom.

"Largo me lo fiáis, amigo Sancho" si la perspectiva de 2050 no és un escenari de repúbliques. Tanmateix, com bé apunta Marina Garcés a Escola d’aprenents,  “... la història no la dicta cap llei, sinó les nostres idees, les nostres accions i les nostres representacions”.

Després d'inaugurada l'autopista...

Publicat originalment a Diario de Mallorca  (23-05-2021)

Dilluns 17 de maig em vaig tornar a posar la camiseta groga d' "Autopista Mai". L'ocasió s'ho pagava. Era el dia de la inauguració oficial de l'autopista Llucmajor-Campos. De camí cap a Llucmajor no podia deixar de pensar en els llargs mesos d'activisme per aturar aquesta gran barbaritat en tots els sentits (mediambiental, econòmic, de model de societat, polític, etc.), i en l'oportunitat perduda de, en temps d'emergència climàtica, capgirar el model de mobilitat basat en el foment de l'ús del cotxe privat. Va ser un trajecte fins al punt de trobada amb els i les altres activistes de la Plataforma Antiautopista acompanyat del neguit de si la perduda de coherència, credibilitat, i dignitat per part de “l’esquerra" i “l’esquerra de l'esquerra" institucional per mor d'aquesta absolutament innecessària obra viària serà alguna vegada recuperable, més enllà de la dinàmica del "mal menor".

Tenia la sensació de dirigir-me a una acció testimonial de resistencialisme davant una derrota, i no a una acció de protesta d'aquelles que ajuden a albirar models de futur pels quals val la pena continuar lluitant. Em vaig equivocar. La inauguració de l'autopista Llucmajor-Campos es va convertir en un seguit d'ensenyaments per incorporar a la caixa d'eines de les lluites emancipatòries. Vet aquí alguns d'aquests ensenyaments:

I.- En l'època de les "fake news", dels populismes postfeixistes, del menyspreu per la veritat en la vida política..., resulta imprescindible reivindicar a Michael P. Lynch. El seu text de 2004 intitulat "La importància de la veritat per a una cultura pública decent" és rabiosament actual. En aquesta esplèndida defensa filosòfica de la idea que la veritat importa, Lynch ja ens advertia que "el cinisme sobre la veritat està molt estès, però no és inevitable". I, no obstant això, els i les responsables del, contextualitzant-lo històricament, major atemptat contra el territori de Mallorca mai perpetrat, continuen entossudint-se en la inevitabilitat de les mentides  sobre, entre d'altres assumptes,  l'alt índex de sinistralitat de la carretera de Llucmajor- Campos, o en relació amb els canvis operats en el projecte executat, en contrast amb l'originalment projectat pel PP. L'expressió "carretera de la mort" ja és un tòtem del demagògic populisme negacionista de la imprescindibilitat de posar límits, i la senyora Mercedes Garrido ja és, a casa nostra, un exemple totèmic de representant institucional que no ha volgut entendre que veritat i decència són inseparables. Almenys ho són des d'una perspectiva emancipatòria.

II.- L'existència d'una mena de "Deep State" en l'àmbit de les infraestructures viàries és una greu anomalia democràtica. Una anomalia que es va fer present en l'acte d'inauguració del passat 17 de maig. El representant d'aquest "estat profund" va tenir un protagonisme discursiu equiparable a la representació de les institucions democràtiques. Mentre els i les activistes reafirmàvem que "Qui estima Mallorca no la destrueix", el representant de l'equip tècnic del Departament de Carreteres del Consell de Mallorca elogiava la "museïtzació" del paisatge, i dels sentiments lligats a la "mare terra", i, en al·lusió als que protagonitzàvem l'acció de protesta, no es va estar d'afirmar alguna cosa semblant a què "el progrés ha vingut sempre acompanyat de protesta" (sic). Pura ideologia del creixement sense límits; ignorància o negacionisme del fet que a Mallorca hem progressat de veritat a cop de protesta popular guanyada (des de l'àmbit ecològic, al social, passant pel cultural), i hem retrocedit quan les protestes guanyades han sigut les de les elits, a tall d'exemple força significatiu, la derogació de l'ecotaxa que va fer el convicte i confés corrupte Jaume Mates. Segon ensenyament: Existeix una "modernització regressiva" defensada principalment pel "Deep State" no combatut pel progressisme institucional.

III.- S'ha defensat "ad nauseam" la bondat de l'Autopista Llucmajor-Campos per la unanimitat en la seva aprovació. Però la pregunta clau és si va ser una unanimitat en valors, o una unanimitat a base de renúncies d'una part. Altrament dit, unanimitat en el bé comú, o creació d'un sentit comú neoconservador asfaltador? Tercer ensenyament: La nostra dreta pro autopistes de tota la vida podrà parafrasejar, en matèria d'infraestructures viàries, tantes vegades com vulgui a Margaret Thatcher, que en 2002, en preguntar-li quin havia estat el seu major assoliment polític, va respondre sense dubtar: "Tony Blair i el nou laborisme. Obligàrem als nostres rivals a canviar les seves posicions".

IV.- El quart ensenyament que ens deixa l'acte d'inauguració de l'autopista Llucmajor-Campos és que qualsevol imatge que pugui reforçar la cantarella que "totes les persones que es dediquen a la política institucional són iguals" és nefasta per a la democràcia. La imatge patètica de la presidenta del Consell de Mallorca, i altres representants institucionals pertanyents al PSOE-PSIB, confraternitzant únicament amb la dreta mallorquina més pròxima a aquella expressió del feixisme italià de "me ne frego" va ser, en el millor dels casos, un mini aquelarre bipartidista d'un sistema de torn polític del passat.

V.- S'han compromès al fet que aquesta autopista ara inaugurada serà l'última. La credibilitat del tripartit que, des de fa sis anys, governa en el Consell de Mallorca és menys que zero en aquesta matèria. El cinquè ensenyament és, doncs, que caldrà lluitar per a l'urgent aprovació d'un Pla de Mobilitat que garanteixi aquesta afirmació. Tornant a Michael P. Lynch "el concepte de veritat cobra rellevància social".

VI.- Tanmateix, l'ensenyament fonamental de tot plegat és la urgència d'anticipar un ordre polític alternatiu (em nego a continuar xerrat del polisèmic terme "canvi de model econòmic") que disputi el (sense)sentit comú negacionista dels límits. Fóra bo que les institucions democràtiques d'aquest petit país prenguessin en consideració d'una vegada allò que  tan encertadament apunta Pierre Rahbi: "el nostre gran repte avui és prendre consciència de la nostra inconsciència".

Vietnam, la guerra continua

Publicat originalment a dBalears (17-05-2021)

"Aquests peixos [els mulars] seguien els vaixells quan venia l'esquadra, enllepolits per les deixalles que solien volar per l'orla: amb un poc de sort, el cos d'un mariner mort per la pàtria que acomiadaven damunt coberta amb una senzilla cerimònia episcopaliana després d'hissar, fins a mitjan escota, la bandera dels USA entonant l'himne amb la mà al cor...". Ve a tomb rememorar aquestes visites de la VI Flota dels EUA a la Badia de Pollença, que Xesca Ensenyat explica al "Quan venia l'esquadra". També venen a tomb alguns records d'infantesa, com ara, els regals que ens feien els marines (texans "Levis Strauss", cartrons de Malboro, uns xiclets en forma de pastilla de sabó...). Crec que els contactes amb els soldats nord-americans, que, procedents de la Guerra del Vietnam, recaptaven en el Moll de Pollença com a estació de descans i esbarjo sexual dels  guerrers, ens van marcar a molts molleros adolescents de l'època. De fet, tinc per a mi que aquells contactes amb els soldats que venien del Vietnam, una vegada superada l'adolescència, van marcar per a sempre el meu compromís polític i social.

Per què ve tot plegat a tomb? Doncs perquè el dilluns de la setmanada passada es va esvair la que pot ser l'última oportunitat per a què les víctimes civils vietnamites de l'agent taronja -el verí fumigat pels Estats Units durant la guerra de Vietnam, responsable de la mort i greus malalties de centenars de milers de persones- tinguin una certa reparació. Convé no oblidar que l'agent taronja és un superverí, considerat per la comunitat científica i l'Organització Mundial de la Salut un dels més nocius mai produïts. Sigui dit de passada, que una visita al Museu dels Vestigis de la Guerra (en vietnamita: Bảo tàng chứng tích chiến tranh), a la ciutat Ho Chi Minh, és una de les experiències més dures de "dark tourism" o "thanatourism".

El cas és que la setmana passada acabà la història de la lluita pertinaç –una altra lluita de David contra Goliat- de Tran To Nga, una gairebé octogenària dona franc-vietnamita, afectada personalment  i la seva família per l'agent taronja. Després d'haver-se perdut –sense entrar en el fons de l'assumpte- totes les demandes judicials als EUA de l'Associació de Víctimes Vietnamites de l'Agent Taronja (VAVA) contra les multinacionals (entre altres Chemical, Uniroyal, Occidentl, TH Agriculture i Bayer, actual propietària de Monsanto) fabricants del verí que continua enverinant a moltes persones al Vietnam, acollint-se a una recent legislació francesa, que permet litigar contra empreses estrangeres que els hagin causat algun tipus de mal, Tran To Nga intentà trobar justícia i reparació a França.

Inicialment, un jutge francès va admetre que el cas s'examinés al seu país, però sembla que no ha pogut superar les pressions del lobby de les multinacionals assassines. Un fatídic dilluns de maig de 2021 va declarar inadmissible la demanda de Tran To Nga.

Tanmateix, la guerra del Vietnam segueix. L'enfrontament dialèctic és el següent: Els advocats de les multinacionals no s'estan de sostenir que "estaven realitzant un acte de servei públic" en favor del seu país en guerra, i que no podien dir-li que no a l'esforç patriòtic que se'ls reclamava. I, d'altra banda, la de les víctimes, per exemple, Tran To Nga a la seva biografiada intitulada "Ma terre empoisonnée" afirma: "Sóc filla del Mekong, del colonialisme, i de la guerra. Sóc filla d'una terra màgica i enverinada".

Tornam-hi, torna-hi: Capital contra vida!