Avaluar les polítiques públiques per impugnar dogmes

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-03-2023)

Corria l'any 1976 quan el grup de música eivissenc Uc publicà l'àlbum intitulat "En aquesta illa tan pobra", un disc que incloïa cançons que varen esdevenir himnes generacionals. Una d'elles va ser "Des que no hi ha eleccions", que comença així: "Des que no hi ha eleccions,/ sa gent pareix que va trista,/ que no es fan reunions/ ni es veu cap propagandista". Com ara, afortunadament, sí que n'hi ha d'eleccions, la gent va trista per altres motius (les múltiples crisis, per exemple), es fan moltes reunions, i de propagandistes se'n veuen arreu, potser és arribat el bon punt d'exigir autoexigència a la política institucional democràtica.

La pròxima legislatura autonòmica, insular, i municipal s'hauran d'afrontar, si més no, quatre urgències democràtiques: Barrar el pas al neofeixisme, impulsar de debò polítiques reparatives de les crisis presents (econòmica, social, laboral, ecològica, desigualitària, lingüística, cultural, misògina, etc.), posar en marxa una planificació de veritable transició de model econòmic (desturistificant i diversificant), i practicar la radicalitat democràtica.

Com en la literatura politològica la definició de "radicalitat democràtica" és polièdrica, m'afany a precisar que em referesc a la, diguem-ho així, cosmovisió de la participació ciutadana, de processos ciutadans deliberatius, de referèndums... És a dir, a la seva concepció republicana emancipadora que, entre d'altres, defensen amb mirades diferents, Marina Subirats, Gemma Ubasart, o Itziar González.

Aclarit això, anem al moll de l'os de l'assumpte: No basta que els que aspiren a governar comunitat autònoma, consells insulars, i ajuntaments, ens diguin què proposen fer. Cal que ens diguin com ho volen fer. Algunes preguntes dirigides al món progressista ajudaran a fer-me entenedor: Continuarà exclòs l'ecologisme d'allò que s'anomena diàleg social autonòmic? Quin paper tenen pensat donar al Fòrum de la Societat Civil els governs que es constitueixin després del 28-M? De la contestació podrem intuir si seguirem, una legislatura més, amb retòrica sobre adaptació als efectes, i, sobretot, mitigació de les causes  que provoquen l'acceleració de la crisi climàtica, o, per contra, si podem acaronar alguna esperança d'implantació d'una planificació d'un seguit de polítiques públiques coherents amb un discurs fins ara, bàsicament, retòric. Pel que fa a l'àmbit conservador, la interpel·lació és succinta: Ens obligaran a reviscolar alguna cosa com el Consell de la Societat Civil que va operar d'organisme coordinador de lluites i resistències durant el quadrienni negre de José Ramón Bauzá?

Ara bé, la demanda d'autoexigència a la política institucional democràtica, a la que feia referència a les primeres ratlles d'aquest article, va de compromís d'avaluació de les polítiques públiques. És a dir, en paral·lel a la implementació de noves polítiques -o repetició de les que ja han estat assajades- haurien de comprometre's a tenir dissenyats dispositius ad hoc per a cada una d'elles, per a l'avaluació d'impacte segons els objectius proclamats d'aquestes polítiques. A parer meu, això hauria de ser indiscutible. El focus de la discussió hauria d'estar sobre qui avalua, i com s'elaboren els ítems per fer la tasca avaluadora. Tant en una com  en altra qüestió, la participació ciutadana esdevé clau, altrament dit, fundacional de la cultura pública de l'avaluació, i, de retruc, de la radicalitat democràtica.

No sóc un ingenu, ans al contrari. Sóc coneixedor que, a aquestes contrades, la proposta té un cert caràcter subversiu. Però, bé està que l'exercici d'opinar ho sigui un poc subversiu. Ara bé, el punt veritablement avalotador és que una política d'avaluació de polítiques públiques amb participació de debò de la societat civil podria palesar (o no), a tall d'exemple, que ens podríem estalviar les escandaloses despeses publiques en promoció turística, que ocurrències com la dels "vals de descompte per al petit comerç" tenen un impacte molt relatiu en el compte de resultats de les empreses i un nul biaix afavoridor per a les persones amb més necessitats, que la nostrada Renda Social Garantida (RESOGA) no erradica la pobresa ni actua preventivament contra el risc d'exclusió social, i que, per a això, s'ha de parlar de Renda Bàsica Universal i Incondicional, o que les propostes de rebaixes fiscals indiscriminades i a dojo tenen efectes economicosocials absolutament indesitjables.  

Sí, cultura i pràctica política d'avaluació ens cal. És una exigència de la nostra època per fer front, amb polítiques públiques veritablement reparadores, a les crisis presents. Seria una novetat que, podria ser en molts casos, en paraules de Marina Garcés, una "impugnació dels dogmes i dels poders que se'n beneficien".

La "llibertat" segons Toni Nadal

 

Publicat originalment a dBalears (26-03-2023)

Avui fa una setmana que Toni Nadal afirmà que "Vivimos en una sociedad con menos libertad que hace 30 años". Unes declaracions que tingueren cert ressò mediàtic més enllà de casa nostra. Malgrat que sigui una notícia que, amb l'actual velocitat i insubstancialitat del consum de informació, pot ser considerada estantissa, no me n'he sabut estar de comentar-la.

Toni Nadal tindria raó si es referís al deteriorament de la llibertat conseqüència de la "llei mordassa", a l'existència de presos per delictes d'expressió, exiliats polítics, a l'existència de clavegueres de l'estat que actuen contra els adversaris polítics del PP, a l'espionatge de "Pegasus", o a la cada vegada més documentada presència d'infiltrats policials en els moviments socials. Però, no és el cas. L'afirmació de l'entrenador de tenis cal inserir-la en una de tantes "guerres culturals" dretanes.

La concepció de llibertat és un terme en disputa. Ho és des de la Grècia clàssica fins als nostres dies. El problema és que, ara mateix, el terme "llibertat" forma part de, per una banda, i en paraules d'Amos Oz, "la infantilització del gènere humà", és a dir, de la cosmovisió del "¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber?" de José María Aznar, o de la llibertat de "tomar cañas" –en plena pandèmia- promulgada per Isabel Díaz Ayuso.

Per una altra banda –i això és més important-, la concepció de l'actual neoconservadorisme de llibertat cal analitzar-la en el context d'una de les tres tesis que explica Albert O. Hirschman al seu interessantíssim llibre "Retòrica reaccionària". Concretament, a la que fa referència a la "perversitat". Hirschman, sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre "exactament el contrari". No és agosarat interpretar, doncs, la frase de Toni Nadal de la següent manera: Tot i que és empíricament inqüestionable que les tres últimes dècades han sigut un dels períodes històrics amb grans conquestes en drets civils, i que hem avançat, tot i que insuficientment, en drets socials, vivim en una societat amb menys llibertat.

És a dir, hi havia més llibertat quan, posem pel cas, no hi havia llibertat d'estimar, ni instruments legals integrals per combatre la violència de gènere (amb presidents autonòmics que bravejaven de masclisme amb frases com ara "Mira si son malas de matar las mujeres [...]; se resistía"), ni llibertat per elegir model familiar. En la lògica de Toni Nadal, hi havia més llibertat quan hi havia més –encara més!- urbanisme a la carta, possibilitats d'evasió fiscal, més beneficència i manco justícia social, quan els casos d'explotació laboral no eren notícia perquè entraven en la normalitat, i la corrupció (inclosa la borbònica) campava amb faldilles i a la babalà...

En fi, afirmacions com les de Toni Nadal són execrables. Ho són perquè pertanyen a les fake news més preuades de la retòrica reaccionària, però, sobretot, perquè ignoren que la llibertat de debò és aquella que, entre altres autors i autores, ens presenta Philippe van Parijs al llibre "Llibertat real per a tots" (1995). En qualsevol cas, allò que més em neguiteja és saber com el fitxatge mallorquí de Feijóo per a la nova fundació del PP serà capaç de demostrar "tècnicament" coses com que la meritocràcia no és una mitologia de menuderia. En definitiva, si la seua incorporació a Reformismo21 és, com sembla de l'afirmació que hem comentat i parafrasejant Rob Riemen, per impulsar el retorn de la barbàrie.

 

Reforma Pensions 2023: Primeres reflexions

Publicat originalment a dBalears (19-03-2023)

Divendres passat el BOE publicà el "Reial Decret Llei 2/2023, de 16 de març, de mesures urgents per a l'ampliació de drets dels pensionistes, la reducció de la bretxa de gènere i l'establiment d'un nou marc de sostenibilitat del sistema públic de pensions". Amb aquest pompós, i, alhora, propagandista títol, es donava forma a un trípode d'acords (al si del govern entre PSOE i UP, Govern d'Espanya amb CCOO i UGT, i Govern d'Espanya amb la Comissió Europea) que en els dies precedents a aquesta publicació oficial s'havien assolit. Després d'una ràpida llegida de les més de 50 pàgines del RDL 2/2023, no pretenc fer-ne en aquestes ratlles una anàlisi i valoració tècnica. Per experiència sé que les lleis de Seguretat Social s'han d'estudiar amb cura, que convé escoltar l'expertesa en la matèria perquè solen tenir més trampes que aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. És més, el contingut, i, per tant, les repercussions pràctiques del RDL, és susceptible de modificacions (a vegades, tan sols una coma o un canvi de preposició no és fútil) en la seva tramitació parlamentària. El que segueix són, idò, només unes primeres reflexions a rajaploma molt generals sobre l'assumpte.

Es confirma per enèsima vegada que els famosos Fons Europeus no eren incondicionals, més aviat el contrari. Queda confirmat que és possible no regalar a la CEOE una immerescuda capacitat de veto que, per cert, sí que va tenir i exercir en la negociació de la Reforma Laboral de 2022. Cal recordar que la gran patronal espanyola no ha volgut ser part de l'acord amb els dos grans sindicats espanyols. S'ha palesat que es pot capgirar el discurs sobre sostenibilitat (maleïda paraula!) del sistema públic de pensions. Fins ara, el discurs hegemònic era associar viabilitat econòmica amb contenció de despesa. Independentment de si és suficient o no ho és (en la meva opinió és clarament insuficient, car l'objectiu de cotització per ingressos reals queda, gairebé, relegat ad kalendas graecas), s'ha optat per la lògica de l'augment dels ingressos mitjançant un limitat "destopament" de les cotitzacions màximes. A la fi es reconeix, amb algunes mesures de relatiu impacte, que el sistema s'ha de reformar per reduir la sistèmica bretxa de gènere.

Ara bé, no és una reforma que capgiri les polítiques austericides aplicades (UE-governs espanyols) al sistema públic de pensions. Pot ser que la fórmula que garanteix el dret d'opció a la situació que sigui més beneficiosa per a cada persona pensionista entre calcular la pensió amb els últims 25 anys cotitzats, o amb els millors 27 anys cotitzats en el període dels últims 29, no representi una retallada, però, amb tota seguretat, no és una reconquesta de drets. Per ser-ho s'hauria d'haver retornat al còmput de 15 anys, o a la jubilació ordinària als 65 anys. És, sens dubte, una reforma amb mancances. A tall d'exemple: No hi ha una nítida clarificació i separació de les fonts de finançament entre Estat i Seguretat Social. Pot ser que sigui per això que, incomplint la legalitat, no es fa l'auditoria pública de la Seguretat Social?

No estam –i això és força important- davant una reforma clarament reparadora dels mals causats per les retallades de l'època de l'austeritat autoritària (l'exemple que em sembla més cridaner és la clamorosa insuficiència de la revalorització addicional de les pensions mínimes i no contributives, amb la qual cosa continuarà havent-hi pensionistes pobres). No obstant aquesta nul·la vocació reparadora, pot haver-hi un afecte indirectament reparador: Si és la fi dels missatges falsos sobre la possible fallida econòmica del sistema públic de pensions, podrà tenir un efecte balsàmic sobre les angoixes i incerteses de molta gent. No és poca cosa!

A mi no m'és igual qui governi, i això no és contradictori amb defensar que "governi qui governi les pensions publiqués es defensen!". Aquesta reforma podria haver sigut molt pitjor. Però també, amb conflicte i mobilització al carrer, podria haver sigut el capgirament de les malifetes del govern de Rajoy. Podria d'haver sigut una gran reparació de molts mals socials!