Dret a l’habitatge: Contracte social trencat

Publicat originalment a dBalears (04-10-2026)

La crisi de l'habitatge és una conseqüència, potser ara mateix la més cridanera, del trencament del contracte social previ al neoliberalisme a la babalà. Un contracte social que venia a dir: Si t'esforces raonablement estudiant, formant-te, treballant, estalviant... tindràs dret a un model de vida allunyat del risc de pobresa, el dret a l'habitatge serà real, si ets jove podràs emancipar-te i formar una llar... Era el contracte social de l'impuls igualitari, de la fiscalitat amb certa progressivitat, de la classe obrera desproletaritzada, de les classes mitjanes...

El neoliberalisme -el progressista i el conservador- ha provocat la ruptura d'aquest contracte social. Hi ha molts factors en aquest trencament, entre ells, la crisi permanent dels salaris, fins al punt de despullar-los de llur garantia d'integració social, i la mercantilització i financerització d'un dret bàsic com el de l'habitatge.

Centrant-nos en la despossessió del dret a l'habitatge, cal recordar que bona part del problema començà amb força el 1985, amb l'anomenat Decret-Boyer, que va alterar el règim de durada dels contractes de lloguer d'habitatge (i de locals), suprimint el contracte indefinit. Aquesta modificació va afavorir clarament els interessos dels propietaris, precaritzant les condicions de les persones llogateres. Record que llavors el PSOE argumentava que era una mesura d'europeïtzació, però, encara ara, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Àustria, França, Anglaterra, i Irlanda, mantenen, de diverses formes i amb distintes  intensitats, la indefinitut dels contractes.

Ara bé, la cosa es va complicar molt amb la crisi financera de 2008: els bancs es van quedar amb un gegantí estoc d'habitatge, resultat de les hipoteques impagades, una acumulació d'habitatges que els costaria molt desfer-se’n. Encara ara n'hi ha una gran quantitat d'aquests habitatges que romanen buits, i, alhora, es va iniciar una accelerada minva del parc públic d'habitatges protegits (a les Illes Balears hem perdut gairebé 14.000 VPO des de l'any 2011, que han anat al mercat lliure). Tanmateix, la gran mercantilització i financerització de l'habitatge agafà gran embranzida entre 2012 i 2013 amb una monumental intervenció en el mercat immobiliari, amb, entre altres mesures, la creació de la SAREB, o la introducció de les SOCIMIS (Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió en el Mercat Immobiliari) amb un règim fiscal extremadament beneficiós. A més, es van instaurar la "Golden Visa", o visat d'inversors; l'impuls  per tot arreu del lloguer turístic i de la turistificació en general; i  legislaren  canvis en la llei d'enjudiciament civil per a facilitar els desnonaments, i la reducció dels contractes de lloguer a tres anys per a afavorir la rotació i l'augment de preus.

El debat no és, idò, si l'Estat ha d'intervenir o no el mercat de l'habitatge. Ho fa sempre. Inclús no fer res, o practicar el mantra d' "únicament incentius" és una forma d'intervenir. La gran qüestió és en quina direcció i a favor de qui ho fa. La situació actual és fruit d'una persistent i radical  intervenció a favor del capital i del rendisme especulatiu. Els dos Reials Decrets que divendres passat van ser tombats en el Congrés dels Diputats pretenien -amb algunes insuficiències, moltes imprecisions, i bastants incerteses- intervenir el mercat en la direcció de frenar els desnonaments, desincentivar l'especulació, i donar estabilitat a les persones llogateres. És a dir, podria haver estat un inici de lleu canvi de lògica de dècades de neoliberalisme en el mercat de l'habitatge. No era la solució a la complexa i multifactorial crisi de l'habitatge -no serà fàcil refer qualsevol cosa semblant al contracte social trencat-, però sí que hi havia mesures pal·liatives absolutament necessàries i algunes -com ara la dels contractes de lloguer indefinits o en pròrroga automàtica-  que anaven en la direcció de fer de l'habitatge un dret.

Des de divendres passant hi ha vents d'avançament electoral. De moment la política està a les places i als carrers. L’acampada a la plaça d’Espanya de Palma i  la manifestació unitària del moviment per a l'habitatge de dissabte  en són excel·lents exemples. I la Vaga General pren forma...

Antoni Tarabini, un socialdemòcrata que estimà aquesta terra

 

Publicat originalment a dBalears (24.09-2026)

Antoni Tarabini va ser moltes coses: un sociòleg que ens va ajudar a conèixer millor la nostra societat; un bon articulista i millor comunicador i polemista; una persona plena de curiositats i esperit crític; un home fidel a les seves idees progressistes i partidàries... Però, si l'hagués de definir en poques paraules, diria que va ser un socialdemòcrata –no exactament un entusiasta del socialneoliberalisme- que estimava aquesta terra. La seva persistent vocació d'estudiar i interpretar la realitat de les Illes Balears, de conèixer les percepcions de la nostra gent i donar-les a conèixer, d'analitzar les diverses problemàtiques de casa nostra i la recerca de possibles alternatives, era la seva forma d'estimar-la. Ell va demostrar quant important és conèixer, encara que sigui per aproximació, la realitat per a transformar-la a millor.

La meva relació professional amb Antoni Tarabini em va permetre reinventar-me. De més de tres dècades de sindicalista, a quasi deu anys d'analista sociolaboral a la Fundació Gadeso. D'opinar de tant en tant sobre qüestions sindicals, a tenir una secció fixa diària anomenada "A babord" en el digital El Periscopi, que Tarabini va posar en marxa com autentica àgora plural. La comunicació i la pluralitat eren qüestions fonamentals per a Antoni Tarabini. Solia dir que "allò que es fa o allò que es pensa, si no es comunica no existeix". La pluralitat comunicativa seriosa (no les notícies falses, ni la dictadura de l'algoritme d'avui en dia) que predicava Tarabini, sempre la vaig interpretar com a part de la seva profunda convicció democràtica.

Personalment, li agrairé sempre que, a partir de 2011 -i fins a gairebé la meva jubilació avançada l'any 2019- em permetés posar en marxa, en el marc de la Fundació GADESO, l' "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", i dues publicacions digitals: "Panorama Sociolaboral Gadeso" i "Temes Socioeconòmics Gadeso". Tot plegat, ens va permetre filar prim -tant com vam poder- en les anàlisis del mercat laboral Illenc. Va fer possible que fóssim pioners a casa nostra en parlar de treballadors i treballadores pobres (que, amb el temps, ha esdevingut en un fet estructural); reflexionar sobre les múltiples i polièdriques precarietats laborals, socials i vitals; analitzar fenòmens  com ara els dels "autònoms proletaritzats" o el dels "inocupables" (persones desocupades de molt llarga durada), d'escenaris de creixement sense ocupació, d’ “empresaris precaris", dels indicadors claus de descohesió social, etc. Vam posar en circulació una visió crítica de les metodologies dels principals indicadors del mercat laboral. La curiositat de Tarabini era inesgotable.

La iniciativa d'Antoni Tarabini va possibilitar que es publiqués en els anys 2014, 2015, i 2016 l'Anuari del Turisme de les Illes Balears, una publicació amb una participació de la plural expertesa balear en matèria turística. Personalment, hi vaig poder participar tot reflexionant sobre el possible escenari de creixement sense ocupació del turisme en el context del període d'aguda crisi (2008-2013), les clàusules laborals i d'ocupació en la normativa turística de les Illes Balears, i sobre els límits socials i ecològics de la desestacionalització turística. Antoni Tarabini em va donar la gran oportunitat de coordinar l'Anuari del Treball de les Illes Balears de 2016 -el primer i, malauradament, únic publicat- que, amb un plural panell d'experts i expertes, ens va permetre, entre altres coses, reflexionar sobre una qüestió clau encara ara: com recuperar la garantia del caràcter inclusiu del treball remunerat. Potser van ser unes publicacions que ara serien més necessàries que mai. En aquesta terra ens falten molts Tarabinis.

Moltes gràcies, Toni. Molts i moltes t'enyorarem!

Gràcies per tant, Antoni Tarabini

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-09-02026)

Vaig saber de l'existència d'Antoni Tarabini a les acaballes de la dictadura franquista i durant els anys de l'anomenada "transició". El vaig conèixer personalment en els anys de la meva activitat sindical: a cada negociació del Conveni Col·lectiu de les Illes Balears no faltaven les seves trucades i els encontres amb ell per interessar-se per "com anaven les coses". Igualment, record que s'interessà, i molt, per les negociacions del diàleg social autonòmic que durant el segon Govern del president Antich, es varen concretar en el "Pacte per a la competitivitat de l'economia, l'ocupació i la cohesió social a les Illes Balears". En aquells anys, em sorprenia gratament l'interès sincer d'Antoni Tarabini per aquestes coses, i per la tasca general del sindicalisme.

Des de finals de 2008 fins a maig de 2010 em va tocar la desagradable tasca de presentar les evolucions del mercat de treball illenc de la crisi. Mensualment, analitzàvem públicament les dades del SOIB-INEM i de la Seguretat Social, i trimestralment les de l'EPA-INE. Des de CCOO procuràvem anar en les anàlisis més enllà de la qüestió quantitativa -que era horrorosa-, i començàvem a reflexionar sobre els efectes sociològics negatius de la gran recessió (les classes mitjanes s'empobrien fins a creuar el llindar de la pobresa). No oblidaré mai aquelles cridades telefòniques de Tarabini tot just acabades les habituals rodes de premsa: eren un autèntic interrogatori i, alhora, un fantàstic diàleg sobre el tarannà del mercat laboral d'aquell mes o trimestre i els continguts dels darrers Quaderns Gadeso publicats. Crec que es va crear una certa complicitat en les anàlisis sobre allò que passava i les seves repercussions de futur.

A finals de maig de 2010 vaig deixar, de sobte, tota responsabilitat en el sindicat CCOO de les Illes Balears, i només començar 2011 es va iniciar el meu lligam professional amb Antoni Tarabini. Em va "fixar" per a treballar a la Fundació Gadeso. Després de molts anys dedicat a la tasca sindical, i, per tant, de participar activament en la regulació d'alguns mecanismes del mercat laboral illenc (negociació de convenis, d'expedients de regulació d'ocupació, de convocar i impulsar vagues i altres protestes sindicals, etc.), Tarabini em va donar l'oportunitat d'observar la situació sociolaboral des d'una perspectiva molt més pausada i analítica.

Antoni Tarabini em va encarregar posar en marxa un "Observatori del mercat de treball de les Illes Balears", amb -fidel a la seva vocació de "les coses clares i la xocolata espessa"- una sola instrucció: posar a l'abast de tothom les xifres més rellevants, la seva evolució, i, això era fonamental!, una interpretació fàcilment entenedora d'aquestes dades. Una vegada consolidat l'Observatori, vam posar em marxa dues publicacions digitals: Panorama Sociolaboral Gadeso (una lectura comentada dels estudis més rellevants sobre el treball i els afers socials que es feien), i Temes Socioeconòmics Gadeso on posàvem el focus en aspectes claus com ara la pobresa laboral, els indicadors de descohesió i exclusió social, la pèrdua de garantia d'integració del treball remunerat, la desigualtat en les pensions públiques, la feminització de la pobresa,  les noves precarietats, etc. Van ser uns anys de, com calia esperar amb en Tarabini, innovació, i de posar en circulació nous conceptes. Però, sobretot, va ser un temps de reflexió conjunta, de conèixer-nos més, de teixir complicitats i amistat.

Gràcies per tant, Antoni Tarabini! 

 

Repensar la utilització de l'IPC

 Publicat originalment a dBalears (20-09-2026)

El dimarts de la setmana passada vam conèixer una notícia força important: l'Índex de Preus de Consum (IPC) a les Illes Balears va pujar fins al 4,4% a l'agost respecte a un any abans, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Val a dir que l'objectiu macroeconòmic de l'ortodòxia econòmica és que aquest indicador no superi el 2%, però això són figues d'un altre paner. Ara m'interessa reflexionar sobre si cal o no repensar la utilització de l'IPC.

Per començar, anotem que l'IPC és, sens dubte, un dels indicadors econòmic més coneguts i populars. Formalment, l'IPC té com a objectiu proporcionar una mesura estadística de l'evolució del conjunt de preus dels béns i serveis que consumeix la població. És una dada d'especial importància en els càlculs macroeconòmics car la inflació es calcula mesurant la variació percentual de l'IPC. Ara bé, allò que per a aquestes ratlles més interessa és la repercussió que té l'IPC en les condicions de vida de les persones perquè, entre altres coses, és determinant -o si més no referència obligada- per a l'actualització dels salaris, pensions, prestacions socials, determinades taxes i preus públics, etc.

La popularitat de l'IPC és, potser, inversament proporcional al coneixement de la metodologia per al seu càlcul. Bàsicament és la següent: la mostra estadística es fa només en un total de 177 municipis del conjunt de l'Estat espanyol (dels quals 4 pertanyen a les Illes Balears: Palma, Inca o Manacor, Ciutat d'Eivissa i Maó), i, per diversos mètodes, s'analitzen les variacions de preus d'un total de 487 articles que, alhora, s'agrupen en 13 sectors als quals se'ls assigna una ponderació. Aquests grups, i les respectives ponderacions, són els següents: Alimentació i begudes no alcohòliques 17,41%; begudes alcohòliques i tabac 3,51%; vestit i calçat 3,58%; habitatge 12,26%; mobles i articles de la llar 4,74%; sanitat 5,23%; transport 15,47%; informació i comunicacions 3,75%; activitats recreatives, esport i cultura 7,48%; serveis d'educació 1,61%; restaurants i serveis d'allotjament 17,03%; assegurances i serveis financers 2,27%; i cura personal, protecció social i béns i serveis diversos 5,67%. És a dir, a tall d'exemple, en plena crisi residencial (causa important de pobresa relativa), les despeses d'habitatge només tenen un pes del 12,26% en el resultat de l'IPC; o en l'espiral de creixement dels preus d'alimentació els aliments només pesen un 17,41%. Sens dubte són ponderacions fortament desacoblades de la realitat de la pujada de preus.

Com l'evolució de l'IPC és la referència per a l'actualització de salaris, pensions, i altres prestacions socials monetàries, els desacoblaments abans esmentats provoquen una pèrdua de la capacitat adquisitiva real, una minva que, en moltes ocasions, empeny a les persones i famílies a creuar el llindar de risc de pobresa. Cal, idò, repensar la utilització de l'IPC . Com a indicador macroeconòmic necessita un reajustament de les ponderacions dels productes, i pel que fa a les repercussions sobre els pressupostos familiars convé transitar envers els salaris de referència -com el que va calcular la Fundació Intercoopera per a CCOO de les Illes Balears- que són imprescindibles per a una vida digna sense risc de pobresa.

Mentrestant, per a saber quant han crescut els preus, fixar-vos més en els comptes del supermercat, la pujada del lloguer, les despeses de la comunitat de veïns i veïnes,  la benzinera, etc. i no tant en l'IPC.

“Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”

Publicat originalment a dBalears (13-09-2026)

La Plataforma Mallorca per la Pau acaba de celebrar una assemblea força important i que ha servit, a més de retre un senzill, però sentit i emotiu homenatge a Salva Martínez, per enfortir el compromís amb la cultura de la pau i la voluntat de mobilitzar a la societat mallorquina contra l’armamentisme que recorre el món.

En un context internacional, europeu i espanyol, en el que es revifa amb escreix la carrera armamentista, la dissuasió militar i la guerra, la mobilització pacifista, antimilitarista i, en definitiva, a favor de la pau, és absolutament necessària. Sonen arreu tambors de guerra... I, tanmateix, convé recordar que l’evidència històrica demostra que l’armamentisme, la (in)cultura del militarisme, no ha proporcionat mai a la humanitat la pau, la llibertat, la prosperitat, ni la justícia social. Ans al contrari: A despesa militar més gran, menor despesa social; a més beneficis empresarials del complex industrial militar, menys justícia i cohesió social; i, a sobre, les polítiques bel·licistes solen anar associades a retallades de les llibertats amb l'excusa d’una suposada defensa d’un enemic generalment inventat perquè l’opinió pública recolzi el gran increment de la despesa militar, i, alhora, enemic necessari com a falsa justificació de la nova política de rearmament.

Ara bé, fa temps que experts -posem pel cas els del Centre Delàs d’Estudis per la Pau- ens adverteixen que l'increment de la despesa militar eleva la probabilitat de conflictes armats i la participació en disputes bèl·liques. En aquestes estem!

A la Unió Europea la nova política de rearmament s’articula entorn del Pla ReArm, que va ser presentat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, dient que “si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per a la guerra” (sic). Aquest preparar-se per a la guerra, no és altra cosa que una retallada de l’Estat de Benestar per incrementar la despesa militar. En aquest sentit, el secretari general de l'OTAN Mark Rutte va afirmar, a finals de 2024, que “els ciutadans europeus han d'acceptar sacrificis amb retallades en les seves pensions, sanitat i seguretat social”. A partir d'aquest advertiment començaren, paral·lelament amb l’estirabot de la despesa militar, les retallades socials al Regne Unit, Alemanya, etc. Espanya, l’any 2025, va incrementar la seva despesa en defensa un 50% i va superar el 2% del PIB per primera vegada en tres dècades, tot i que formalment no hi ha retallades -una altra cosa és la realitat si tenim en compte la inflació- perquè no hi ha hagut pressupostos generals de l’Estat en tota aquesta legislatura.

Per tot plegat, el Dia Internacional de la Pau d’enguany té una especial importància. No pot ser un dia més del calendari de commemoracions anuals de l’ONU. Certament, l'any 1981, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 21 de setembre com a Dia Internacional de la Pau, una jornada destinada a commemorar i enfortir els ideals de pau, a reclamar la pau mundial, i, específicament, l'absència de guerra i violència. No basta, però, que sigui una celebració únicament de discursos retòrics. Cal sortir al carrer.

Per això,  la Plataforma Mallorca per la Pau ens convoca a una concentració el dilluns, 21 de setembre, a les 19 hores a la plaça de Cort de Palma. A l’ombra de l’olivera de Cort (l’olivera és símbol de pau) cal cridar ben fort aquelles icòniques paraules de Julio Anguita: “Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”. Només amb la mobilització social serà possible construir un dels espais socials d’esperança que David Harvey va teoritzar. No hi ha espai d'esperança més urgent i necessari que el de la pau.

 

Geopolítica del turisme de luxe

 Publicat originalment a Diario de Mallorca (17-09-2026)

La publicació mensual “Le Monde Diplomatique” del proppassat agost publicà un molt interessant article intitulat “Geopolítica dels hotels de luxe”. L’article explica com al Mar Adriàtic o a les Illes Seychelles -però no només en aquests indrets- la construcció d’aquestes infraestructures hoteleres de megaluxe pren part d’una nova forma de colonialisme. Lindita Çela i Tristan Coloma, periodistes de reconeguda solvència, narren com en la geopolítica internacional actual hi ha una mena de fusió d’interessos dels grans fons d’inversions per comprar terrenys per a la construcció d’infraestructures militars, logístiques i hoteleres de luxe. Per exemple, afirmen que “mentre que Riad aposta per inversions industrials i Abu Dhabi per infraestructures logístiques, Doha tria enfocar-se en el turisme de luxe”. Un enfocament, dit sigui de passada, sideralment contrari al Codi Ètic d'ONU Turisme. Però, el cas constatat és que Qatar impulsa sense complexos la geopolítica del turisme de gran luxe “en l'oceà Índic [els interessos contraposats de la Xina, l'Índia, les monarquies del Golf i, òbviament, els EUA són prou evidents] però no sols allà”.

De fet, en la geopolítica de la guerra pels recursos en greu decadència “l'hostaleria serveix de cavall de Troia”. És el cas, per exemple, de tot el que envolta el conflicte que agita Albània -l’anomenada “Revolució dels flamencs roses”- amb manifestacions diàries contra dos projectes hotelers superluxosos que atempten contra el medi ambient i estan embolicats en greus casos de corrupció. Encara que les cares més o menys visibles siguin Ivanka Trump i Jared Kushner -filla i gendre i ex assessor de Donald Trump-, darrere de l'operació es troben uns inversors siris qatarians. Això no és casualitat, com afirmen Lindita Çela i Tristan Coloma, Qatar, juntament amb Emirats Àrabs Units (EAU) i l'Aràbia Saudita, disposen d'un important avantatge en comparació amb la resta de potències en disputa: Els seus fons sobirans.

Per a completar el coneixement del complex entrellat d'aquesta geopolítica d'inversions en infraestructures militars, logístiques i turístiques de superluxe és molt recomanable, gairebé imprescindible, llegir al complet i amb atenció el citat article publicat a “Le Monde Diplomatique” Ara bé, un punt molt rellevant  de l’article és que deixa clar i llampant que “sigui per mitjà d’actors estatals o privats, potències estrangeres s'apoderen de recursos i territoris dels països amfitrions gràcies al clientelisme, la corrupció i el deute [públic i privat]”.

A partir d'aquí, una pregunta i una altra constatació, ambdues aplicables a la realitat de la turistificació mallorquina: Les actuals inversions geoestratègiques en luxe turístic, “no equivalen a una nova forma de colonització?”, i, per una altra banda, tot plegat posa en relleu que es fa “pràcticament impossible la identificació dels veritables inversors”.

Tanmateix, em sembla que la pregunta clau i pertinent en el debat sobre el nostrat col·lapsant model turístic és quin paper té Mallorca en aquesta geopolítica infernal. Altrament dit, quina part del territori mallorquí és comprat per actors estatals o privats de potències estrangeres mitjançant invasions milionàries en turisme de luxe. No és una qüestió baldera. Té a veure amb la manca de transparència, i amb la mala convivència amb la democràcia del capitalisme actual. Pensem-hi!

Robben Island

Publicat originalment a dBalears (06-09-20026)

És gairebé impossible viatjar a Sud-àfrica i no tenir molt present el passat de l'apartheid imposat per la minoria banca, l'heroica lluita contra aquest ignominiós règim, o el poderosíssim exemple de lluita i mestratge emancipador de Nelson Mandela. Si més no, és impossible per a qui, tot i que modestament, va participar en els anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat en les campanyes internacionals contra l'apartheid i per la llibertat de Mandela i altres presos polítics sud-africans.

És ben cert que també és impossible no veure les profundes dificultats polítiques, i, sobretot, socials de la situació actual sud-africana. Les diferències socials són clamorosament evidents. La lluita per la llibertat, per la justícia social, a favor de constructes politicosocials amb impuls igualitari és de llarg recorregut. Nelson Mandela, tot d'una de ser investit com a primer president negre de Sud-àfrica, va dir: "La veritat és que encara no som lliures, només hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser oprimits". La lluita contra l'opressió de la desigualtat, la corrupció, el capital, continua...

Per si de cas algú no va viure les campanyes de solidaritat amb la lluita antiapartheid, les campanyes de boicot i desinversió al règim racista de Sud-àfrica, no va aferrar adhesius amb el lema "Mandela, llibertat", o no va anar a algun macroconcert per aquesta causa, hi ha en la Sud-àfrica d'avui tot un seguit de llocs de memòria que t'ho recorden i expliquen. Per exemple, el Memorial i Museu Hector Pieterson a Soweto, dedicat a preservar la memòria de les mobilitzacions (i les víctimes) dels estudiants d'aquest barri de Johannesburg en 1976; el lloc de captura de Nelson Mandela, amb una sòbria i poderosíssima escultura del líder sud-africà, i, alhora, amb un centre expositiu de documentació sobre la detenció de Mandela el 5 d'agost de 1962 i tot el període que va anomenar-se "la llarga caminada a la llibertat"; el museu del Districte Sis de Ciutat del Cap, que explica com l'11 de febrer de 1966 aquest districte es va declarar zona exclusivament blanca sota la Llei d'Àrees de Grup de 1950, forçant el desplaçament de més de 60.000 persones classificades com a negres en termes de l'apartheid, i les seves conseqüències... Ara bé, el gran memorial és Robben Island.

Una presó és una presó en qualsevol indret del món. Tanmateix, per més que hagis llegit sobre la presó de Robben Island, visitar-la és una de les experiències més impactants per la seva ubicació, a poca distància de Ciutat del Cap, en una mena de no lloc inhòspit on tota la zona sembla un desert amb una escassetat de vegetació feridora. Ara bé, el fet més impactant és que en aquell emplaçament va estar empresonada anys i panys gent pel simple fet de lluitar per la llibertat del seu país, per posar fi a l'apartheid. La visita a la cel·la on Nelson Mandela va passar la major part de la condemna a cadena perpètua és el lloc de memòria sud-africana més emblemàtic.

Val a dir que Nelson Mandela en la seva autobiografia escriu que "l'illa [de Robben] era, sens dubte, la presó més repressiva de tot el sistema penitenciari de Sud-àfrica", això, i el fet que els que fan de guia en la visita siguin -encara ara- homes que varen ser empresonats allà, abunda en l'impacte de l'experiència.

En el ferri que em portava de tornada a Ciutat del Cap no em deixava de rondar pel cap una idea que té a veure amb l'actualitat a casa nostra: Sud-àfrica pràctica una envejable política pública de memòria, potser per això ha sigut possible una veritable reconciliació liderada pels que van estar sempre al lloc correcte de la història.

 

La gran manifestación en Mallorca contra la turistificación y sus efectos

Publicat originalment a Sin Permiso (03-08-2026)

A finales de junio del año pasado escribía en Sin Permiso que la dinámica de éxito movilizador contra la turistificación en Mallorca no pararía. Al afirmarlo no me basaba en una bola de cristal u otras formas esotéricas de prever el futuro. Había -y sigue habiendo- razones objetivas para hacer este pronóstico. El régimen de turistificación (algo sustancialmente diferente a la mera “saturación turística” como también expliqué en el citado artículo del verano pasado), solamente tiene una posible solución: la tríada de decrecimiento, diversificación económica, y establecimiento de límites a la población rica y muy rica. Decrecimiento planificado en una transición para que sea justo, diversificación con criterios ecosociales, y límites al poder y en su forma de vivir a las personas ricas y las ricas.

Mientras tanto, la mayoría de los y las residentes de Mallorca seguiremos padeciendo la infernal dinámica de la turistificación que, necesariamente, genera profundos, amplios, y estructurales malestares sociales.  Esto explica que el pasado domingo, 26 de julio, en torno a 70.000 personas saliéramos a la calle para denunciar que Mallorca está al límite, y reivindicar Menos turismo y Más vida.

La dinámica infernal de la turistificación

Veamos unos pocos datos, apenas media docena, que ilustran el grado de turistificación: 1. Mallorca forma parte de la segunda comunidad autónoma española (les Illes Balears) en el ranking de riqueza media por hogar, con 477.000 euros en 2022, casi un 25% por encima de la media estatal. Y, a la vez, es una de las más desiguales regiones del Reino de España, con un índice de Gini patrimonial del 74,8, solo superado por las Islas Canarias. 2. Si en 2025 llegaron a las Islas Baleares algo más de 19 millones de turistas, este 2026 la cifra final podría acercarse a los 21 millones. Entre los segmentos de más crecimiento se encuentra el del lujo, y Mallorca ya soporta una presión turística de unos 20 turistas por cada habitante. 3. Baleares tiene más del triple de viviendas turísticas y de propietarios no residentes que la media del conjunto del territorio español, y, al mismo tiempo, el Banco de España no deja de señalar que Baleares es la comunidad autónoma española con más dificultades para acceder a la vivienda de toda España, al tiempo que las casas de lujo -las “luxury villas”- no dejan de ser noticia por alquileres de 20.000 euros la semana. 4. Mallorca supera ya el millar de inmobiliarias y cuenta con unos 5.500 agentes inmobiliarios registrados, es decir, hay más agentes inmobiliarios que profesionales que todavía se dedican a la agricultura y la ganadería. 5. Un reciente estudio de The New Economics Foundation y Transport & Environment, pone de manifiesto que el crecimiento descontrolado del turismo, impulsado por el aumento del tráfico aéreo, impacta en un fuerte incremento del precio de la vivienda, la precarización de los empleos del sector turístico, y la reducción de la inversión en sectores más productivos e innovadores. La comunidad autónoma de las Illes Balears -junto a la de Canarias y Catalunya- se encuentra entre las regiones más expuestas al exceso de turismo de este tipo. El citado estudio estima que el sector de la aviación es responsable del 52 % de las emisiones directas de la industria turística mundial, y de gran parte del aumento de las emisiones de dicho sector. En Europa, se prevé que las emisiones derivadas de las llegadas de turistas internacionales por vía aérea aumenten más del 60 % entre 2016 y 2030. Mientras tanto, el Aeropuerto de Palma (Mallorca) cerró 2025 con un total de 33,8 millones de pasajeros, y, lejos de decrecer, prevé rozar los 36 millones de pasajeros en 2031. 6. Los hoteles de Palma pagan hasta nueve veces menos por el agua que consumen con una tarifa a medida que lo que pagamos los residentes, una discriminación a favor de la industria hotelera calculada en millones de euros.

En cualquier caso, con estos datos, y toda la batería de indicadores macroeconómicos, de condiciones de vida, y de precariedades laborales y vitales disponibles, no es arriesgado afirmar que Mallorca se consolida como una isla con un modelo social propio de una “zona de sacrificio”, es decir, un modelo de sociedad de territorio habitado que sufre permanentes impactos socioambientales negativos para los residentes a consecuencia de una actividad industrial -en este caso el monocultivo turístico- altamente contaminante y precarizadora, que originalmente funcionó como una promesa de mejora de las condiciones económicas y de desarrollo de la comunidad local.

Y, como es sabido, en las “zonas de sacrificio” históricamente se han generado fuertes movimientos de protesta contra el capitalismo extractivista sin piedad y a favor de la vida digna por parte de las poblaciones locales. Este es el contexto en el que hay que interpretar la histórica manifestación -una de las más masivas de la historia insular- del 26 de julio de 2026.

Antecedentes de la gran manifestación. 

La manifestación de este verano ha sido la más masiva de las que se han realizado desde 2023, año en el que se inició el actual ciclo de movilizaciones con la Contracumbre Social del Turismo: "Menos turismo, más vida". Tres han sido, en mi opinión, las claves del éxito:

a) La acumulación y agudización de los malestares: las dificultades para poder ejercer el derecho a una vivienda digna se agravan, intensifican, y afectan a más gente. No en balde, en estos últimos meses se ha consolidado en Mallorca el movimiento de sindicación de inquilinas con la constitución formal del Sindicat de Llogateres de Mallorca. En paralelo, crece la pobreza laboral, que ya afecta a sectores sociales otrora autoconsiderados clase media. Por otra parte, una buena parte de la sociedad mallorquina ha percibido que, tras la retórica del gobierno regional y la patronal de la “contención”, del “crecer en valor y no en volumen”, y de la “gestión de flujos turísticos”, realmente se esconde la consolidación del régimen de turistificación. Con cada negativa de las elites políticas y empresariales a conjugar y practicar el verbo decrecer aumenta el enfado social.

b) El gobierno regional de PP-Vox ha aprobado recientemente una legislación que facilita, entre otras cosas, la desprotección de espacios naturales, y el desaforado y especulativo crecimiento urbanístico. Esto ya provocó, el pasado 5 de julio, una importante movilización social, con la participación de diez mil personas, centrada en la exigencia de mantener el statu quo de protección de todos los espacios naturales de la isla, simbolizada en el no retroceder en la protección de la emblemática playa virgen de Es Trenc.

c) El tercer factor de éxito movilizador ha sido, sin duda, el intento de criminalización del movimiento antituristificación que, como molesta mucho a las elites,  han intentado disciplinar.

Ha habido en el pasado otros intentos de criminalizar la disidencia en relación con la turistificación, pero el de este año ha sido el más potente y concienzudamente articulado. Veamos: a principios de junio la plataforma Menys Turisme, Més Vida (Menos Turismo, Más Vida) publicó en las “redes sociales” lo que denominó “Manual de acción contra la turistificación” que consistía en unas pocas recomendaciones para hacer pintadas en las fachadas de las inmobiliarias, inutilizar con silicona entradas de pisos turísticos de Airbnb, empapelar con el cartel de convocatoria de la manifestación negocios ligados a la turistificación, esquivar ser gravados por las cámaras de vigilancia, y poco más. Independientemente de la conveniencia de su publicación (en mi época de sindicalista estas cosas no se publicaban, pero, por ejemplo, en las huelgas en el sector bancario, la noche o madrugada anterior al inicio de la huelga, la silicona corría como la pólvora; cuando en hostelería las huelgas se hacían -y no solo se anunciaban para ser desconvocadas- siempre había algunos cristales rotos y los piquetes informativos siempre fueron acusados por las patronales y la policía de violentos; no recuerdo ninguna huelga general sin las clásicas -y casi añoradas- pintadas, o los recurrentes cortes de calles y avenidas), los malestares y los movimientos reivindicativos han sido siempre sinónimos de conflicto, de enfrentamiento de intereses, de cierta acción directa y desobediencia a las normas establecidas. El caso es que se montó una descomunal ceremonia deslegitimadora de la plataforma convocante de la manifestación: la Policía Nacional abrió una investigación, el consejero autonómico de turismo habló de “manual de instrucciones de la kale borroka turística”, el máximo dirigente de UGT en las Islas Baleares lo llegó a calificar de “terrorismo de baja intensidad”, la firma jurídica internacional MD Law Group presentó una denuncia penal...

Advirtamos entre paréntesis que en las recomendaciones del citado manual se enfatizaba que las acciones debían ser pacíficas. En este sentido, me parece oportuno recordar el libro de Howard Zinn titulado "Desobediencia y democracia. Nueve falacias sobre la ley y el orden". La cuarta de estas falacias que Zinn deshace es la que plantea que la desobediencia civil tiene que ser perfectamente no-violenta, afirmando que en "la tensión inevitable que acompaña la transición de un mundo violento a un mundo no-violento, la elección de los medios casi nunca será pura, y que incluirá tantas complejidades que la distinción entre violencia y no-violencia no será una guía suficiente". Zinn nos plantea la discusión sobre la noción misma de violencia, advirtiéndonos de que cualquier planteamiento riguroso del tema obliga a una comprensión adecuada de la gradación de acciones violentas, empezando, obviamente, por la distinción entre violencia contra las cosas o contra las personas. En el caso que nos ocupa no tiene comparación la supuesta violencia ejercida sobre la fachada de una inmobiliaria con las violencias que ejercen sobre las personas los efectos de la turistificación o las provocadas por las condiciones laborales hegemónicas. 

Cerrado el paréntesis, expliquemos brevemente el segundo gran episodio de este intento de criminalización: el pasado 15 de julio, la Guardia Civil detiene en la localidad mallorquina de Santa María a dos jóvenes activistas, supuestamente por haber hecho, a finales de mayo, unas pintadas en las fachadas de cinco inmobiliarias del pueblo. En lugar de ser citadas judicialmente, son detenidas con un considerable despliegue policial, y exhibidas esposadas en su entrada en el juzgado. Son acusadas en el atestado de la Guardia Civil (cuyo jefe, dicho sea de paso, fue investigado en un caso de torturas en el País Vasco) de delitos de daños intencionados, daños contra el patrimonio, y, atención, pertenencia a organización criminal. La Policía Nacional y la Guardia Civil advierten literalmente a la población de que “los que cometan delitos contra intereses turísticos en Mallorca serán detenidos”. Independientemente del proceso judicial de las detenidas puestas en libertad con cargos, resulta obvia la campaña de criminalización contra la disidencia y desobediencia convocada a manifestarse el 26 de julio.

Del intento de criminalización al “A por ellos”

El intento de criminalización fracasa rotundamente: la detención y las acusaciones a las activistas provocan una ola de solidaridad e indignación poco vista en Mallorca. Crece la marea movilizadora. Así se llega al domingo 26 de julio, y el centro de Palma se llena de manifestantes.

El operativo policial es, desde el principio, desproporcionado e intimidatorio. Pero, en torno a setenta mil personas nos manifestamos pacíficamente -no hay en el largo recorrido absolutamente ningún incidente, ni un papel en el suelo, civismo total-. Es una movilización alegre, popular, con presencia de familias al completo, intergeneracional, desbordante, emocionante y combativa. A mi alrededor, un grupito de manifestantes veteranos susurra Le temps des cerises, la canción de Jean-Baptiste Clement que se cantaba en las calles de París durante la primera revuelta proletaria (Marx dixit), y otros grupos de jóvenes gritan consignas como por ejemplo “Quien siembra miseria recoge la rabia”, y otras relacionadas con el derecho a una vivienda digna y contra la precariedad laboral y vital, una pareja levanta un cartel en el que se puede leer en catalán “El capital es el criminal”. Supongo que hubo tantos ambientes como manifestantes, en cualquier caso, fue una manifestación de una grandísima pluralidad con una finalidad común: denunciar que Mallorca está al límite.

Al final de la manifestación vino el “A por ellos”. Es cierto que la gran asistencia de manifestantes desbordó las previsiones de las personas organizadoras, pero la policía, en lugar de ayudar a canalizar la marea humana, se dedicó a provocar desde el minuto cero hasta que la manifestación se acercaba al punto final donde debía leerse el manifiesto. Las brutales cargas policiales no tienen justificación. La veintena de personas heridas de diversa gravedad a porrazos y con balas de goma por la policía tiene que tener consecuencias políticas, y, probablemente, judiciales. Tiene que haber dimisiones, ceses, condenas y acciones legislativas, entre ellas una de urgencia: ¡Derogación ya de la Ley Mordaza! Pero, puesto que uno de los efectos del régimen de turistificación es la desdemocratización, convienen no tener grandes expectativas en ello y persistir en la movilización, exigiendo responsabilidades y más y mejor democracia.

El significado profundo del éxito de la movilización

En el manifiesto que se leyó al final de la manifestación se afirma: “El decrecimiento turístico es ya una condición ineludible para garantizar unos servicios públicos dignos y ajustados a las necesidades de la población, la pervivencia de la cultura y la lengua propias, vivienda para vivir y no para especular, menos desahucios, menos racismo, mejores condiciones laborales, la indispensable y urgente protección del territorio, la tierra fértil, los recursos naturales y la biodiversidad, espacio público para vivir y no para hacer negocio, más soberanía en las decisiones que afectan nuestro futuro marcado por la crisis climática y ecológica global, más descanso, más salud, y más justicia social. En definitiva, estamos convencidas de que menos turismo es más vida”. Que este mensaje haya calado en amplios sectores de la sociedad es el trascendente éxito de la gran manifestación y de la persistencia en la lucha por la desturistificación.

Quien no entienda que el masivo malestar no se soluciona a base de persecución y porrazos policiales, o sufra un “despiste partidista” que le haga pensar que estamos en presencia de una movilización exclusivamente en contra de unas políticas concretas de PP-Vox no habrá entendido nada. El movimiento Menys Turisme, Més Vida (Menos Turismo, Más Vida) es positivamente antisistémico.

 

Tres idees sobre la gran manifestació del 26-J

Publicat originalment a dBalears (02-08-2026)

Molt s'ha escrit sobre el grandiós èxit de la manifestació del passat diumenge 26 de juliol, convocada per Menys Turisme, Més Vida. L'impacte i repercussions duraran molt temps, i, probablement, es continuarà escrivint i debatent sobre això. Em permet avançar tres idees, que em semblen fonamentals:

I. La gran assistència de manifestants del 26-J va ser un espectacular èxit de convocatòria que té un significant transcendental: En amplis sectors de la societat ha calat el missatge contingut en el manifest que es va llegir al final de la manifestació. Concretament, ha calat que "El decreixement turístic és ja una condició ineludible per a garantir uns serveis públics dignes i ajustats a les necessitats de la població, la pervivència de la cultura i la llengua pròpies, habitatge per a viure i no per a especular, menys desnonaments, menys racisme, millors condicions laborals, la indispensable i urgent protecció del territori, la terra fèrtil, els recursos naturals i la biodiversitat, espai públic per a viure i no per a fer-hi negoci, més sobirania en les decisions que afecten el nostre futur marcat per la crisi climàtica i ecològica global, més descans, més salut, i més justícia social. En definitiva, estam convençudes que menys turisme és més vida". Ha calat el contingut antisistèmic que representa el missatge de Menys Turisme, Més Vida. La del 26-J no va ser una manifestació únicament contra unes polítiques concretes de PP-Vox, va ser una esmena a la totalitat al model econòmic de tot i més turisme.

II. Els indicadors macroeconòmics i microeconòmics, de precarietats, de pobresa laboral i vital, de condicions de vida... ens indiquen que cada vegada és menys agosarat afirmar que Mallorca es consolida com una illa amb un model social propi d'una "zona de sacrifici". És a dir, un model de societat de territori habitat que sofreix permanents impactes socioambientals negatius per als residents a conseqüència d'una activitat industrial -en aquest cas el monocultiu turístic- altament contaminant i precaritzadora que, originalment, va funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de la comunitat local.

L'experiència, sobretot a Llatinoamèrica, diu que en les "zones de sacrifici" històricament s'han generat forts moviments de protesta contra el capitalisme extractivista i a favor de la vida digna per part de les poblacions locals. Aquest és el context en el qual cal interpretar la històrica manifestació de diumenge passat.

III. L'intent de criminalització del moviment, des de l'atac exageradament violent a la publicació de l'anomenat "Manual d'acció contra la turistificación", passant per  la detenció de les activistes de Santa Maria, fins a l' "A por ellos" del final de la manifestació, no pot esvair-se amb el temps. Hauria de perdurar la ràbia i la indignació i mantenir la mobilització en demanda de responsabilitats polítiques, administratives i penals. I, és clar, en exigència de la derogació ja de la Llei Mordassa. Aquesta és, també, una baralla contra la turistificació de la nostra societat perquè un dels efectes del règim de turistificació és la desdemocratització.

 

20.099 signatures!

Publicat originalment a dBalears (26.07-2026)

La Iniciativa legislativa Popular (ILP) «pel dret de la gent gran a una vida digna», impulsada per la Coordinadora balear per la defensa de les pensions públiques, ha aconseguit un suport popular espectacular. Ha presentat a la Mesa del Parlament de les Illes Balears un total de vint mil noranta-nou signatures, gairebé el triple de les 7.500 legalment necessàries.

Recordem que la signatura per a una ILP no és lo mateix que firmar una recollida de signatures per a una petició o queixa diguem-ne habitual. És un procediment molt formal, amb fulls formalitzats pel mateix Parlament, amb fedataris i fedatàries que donen fe de l'autenticitat de les dades i de la firma. A sobre, a les Illes Balears no està desenvolupada la Llei Autonòmica que regula la ILP -ni hi ha antecedents pràctics- pel que fa a la signatura electrònica. En fi, haver aconseguit més de vint mil signatures té un mèrit molt rellevant.

Són 20.099 signatures a favor d'una proposta per a una societat més justa i equitativa, amb més cohesió social, contra la pobresa en general i de les persones pensionistes en particular, i per la reducció de la bretxa de gènere. Una proposta que és pressupostàriament assumible per al Govern de les Illes Balears, que té ple encaix legal a l'empara de les competències autonòmiques en matèria d'afers socials, que és, en definitiva, una proposta possible, convenient, i inajornable. És únicament qüestió de voluntat política!

La ILP ja presentada al Parlament de les Illes Balears és el resultat de milers d'explicacions donades mirant als ulls dels ciutadans i ciutadanes, de l'acord, com a mínim de 20.099 persones, amb la proposta del Moviment Pensionista de les Illes Balears d'aquest complement social. És, i això és molt i molt important, la constatació d'una societat civil activa amb moviments socials amb capacitat de proposta, d'acció, d'organització, de mobilització, que enrobusteix la democràcia.

La Coordinadora balear per la defensa de les pensions públiques i les entitats socials i sindicals que la conformen, la Comissió Promotora de la ILP, les setanta-cinc persones fedatàries, i tothom que ha ajudat a l'elaboració, extensió i difusió de la ILP, ha fet la seva feina. Una feinada!

Ara toca que les institucions no fallin, és a dir, no girin l'esquena al greu problema de la pobresa en general, i de la gent pensionista en particular.

 

L'Informe Fènix

Publicat originalment a dBalears (19-07-2026)

L'Informe Fènix és un document d'anàlisi econòmica, elaborat per un grup d'experts i economistes, que alerta de la insostenibilitat del model econòmic actual de Catalunya, i, de retruc, de les Illes Balears. De la mà de l’OCB,  aquesta setmana s'ha presentat l’informe a Palma.

A parer meu, el gran encert d'aquest informe és el qüestionament d'un model de creixement basat en el turisme de masses i els salaris baixos, i fer-ho amb rigor, honestedat, i des d'una perspectiva gens sospitosa d'esquerranisme o de simpaties amb el decreixement. Està molt bé que des de posicions, diguem que, socioliberals es denunciï la insostenibilitat del model, i es reivindiqui un canvi. És extraordinàriament positiva aquesta confluència d'opinions i anàlisis sobre la necessitat de canvi, i no sols d'una altra "gestió del model actual". Una altra cosa  són la concreció del nou model i les estratègies per assolir el canvi.

L'informe ha tingut un ampli impacte mediàtic, i, curiosament, un baixíssim diàleg amb el Govern de les Illes Balears i els anomenats agents socials i econòmics de casa nostra. D'una manera o d'una altra, sembla que l'han ignorat. Mala peça al teler. L'agreujament de la insostenibilitat del nostrat model econòmic és tan gran que qualsevol contribució al debat hauria de ser  rebuda amb gratitud per tothom, inclús des de la discrepància total o parcial.

Ara bé, de la lectura de l'informe m'han aparegut molts dubtes com ara els següents:

És el mateix salaris baixos que baixa productivitat? A les Illes Balears tenim una situació de baixos salaris molt generalitzada, de salaris en molts casos amb una capacitat adquisitiva real molt baixa. Però hom diria que no tenim un problema estructural de baixa productivitat. Ans al contrari, si prenem en consideració que la productivitat laboral està contaminada per les relacions de propietat, del conflicte entre salaris i beneficis empresarials, i per la distribució de la riquesa generada, crec que tenim una productivitat laboral més aviat elevada.

Convé convertir el Producte Interior Brut per càpita (PIB pc) en una mena de nou tòtem d'anàlisi econòmic? "El PIB ho mesura tot, en resum, excepte allò que fa que la vida valgui la pena" va dir Robert Kennedy en el seu famós discurs a la Universitat de Kansas, l'any 1968. Afegim-hi que el PIB pc, no mesura adequadament les desigualtats en la distribució de la renda, i molt manco de la riquesa. Altrament dit, no es pot assumir que la distribució del PIB pc és equitativa. Per tot plegat cal ser molt curosos i no fer d'aquest indicador macroeconòmic un nou fetitxe.

Tanmateix, el gran dubte és el següent: Entenc que els autors de l'Informe Fènix parteixen de la idea que l'economia de les Illes Balears ha de continuar creixent. Però, és possible el creixement infinit en un context de crisi climàtica i recursos naturals finits? Es pot, alhora, postular creixement de PIB o de PIB pc sense tenir en compte explícitament la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat i ecosistemes)? Crec que no és possible, i que el decreixement és inevitable. Ara bé, perquè sigui un decreixement just cal engegar una veritable transició en aquesta direcció. En cas contrari serà sobtat i profundament injust. Pot semblar un escenari, el del decreixement, irreal, però l'únic escenari no realista és voler mantenir l'statu quo.

Els pròxims dies hi ha dues cites importants relacionades amb la idea de decreixement: Dimecres, 22 de juliol a les 19 h a l'Estudi General Lul·lià de Palma la presentació del Manifest No Normal Mallorca, i, diumenge 26 de juliol, la gran manifestació de "Mallorca al límit" convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida. L'organització i mobilització social han esdevingut -si és que alguna vegada ho van deixar de ser- en el valor més estratègic per provocar canvis.

Salvar la vida de Naama Asfari

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-07-2026)

Naama Asfari és un pres polític sahrauí que compleix una condemna de trenta anys a la presó marroquina de Kenitra. Va ser detingut en el context del desmantellament de l'anomenat Campament de la Dignitat de Gdeim Izik. Aquest campament, aixecat en 2010 als afores d'Al-Aaiun ocupat, va ser l'epicentre d'unes massives protestes dels sahrauís sotmesos a un cruel règim d'apartheid en els territoris sahrauís il·legalment ocupats pel Marroc. Naama Asfari fa més de quinze anys que està empresonat.

Cal recordar que el Grup de Treball de Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària va examinar el cas dels divuit presos sahrauís de Gdeim Izik, i va concloure que la seva privació de llibertat era arbitrària, i contrària a la Declaració Universal dels Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Naama Asfari és, per tant, una persona arbitràriament detinguda per raons polítiques. El seu únic delicte, com el de la resta dels presos polítics sahrauís, és la seva lluita per un Sàhara Occidental lliure, per l'autodeterminació i independència del seu poble.

Ara mateix l'estat de salut de Naama Asfari és crític després d'una prolongada -més d'un mes- vaga de fam iniciada per reclamar el compliment dels pronunciaments internacionals sobre els presos de Gdeim Izik i contra les indignes condicions amb les quals el Marroc tracta als presos polítics sahrauís.

Dit sense embuts, les presons marroquines són territoris en els quals no existeixen els Drets Humans, especialment són inexistents els relacionats amb les persones sahrauís privades de llibertat. De fet, Nacions Unides ha requerit en reiterades ocasions al Marroc que remeiés la situació sense demora, i adeqüés el tractament d'aquests detinguts a les seves obligacions internacionals. No obstant això, Naama Asfari i els seus companys continuen empresonats i sotmesos a unes condicions que han provocat reiterades alertes sobre el seu estat físic i psicològic. Naama Asfari roman aïllat, allunyat de la seva família, i sense rebre l'atenció mèdica urgent que necessita.

El cas dels presos polítics sahrauís és un exemple palmari que la situació del Sàhara Occidental és, certament, una qüestió humanitària, de necessària solidaritat, d'empatia amb la dignitat d'un poble, però, sobretot, és un conflicte polític, de no aplicació de la legalitat internacional, d'un procés de descolonització inconclús. En aquest context, la passivitat davant la situació dels sahrauís arbitràriament detinguts i empresonats és, potser, la cara més cruel de la traïció del Govern d'Espanya al poble sahrauí. És indignant que, davant la situació crítica de Naama Asfari, el ministeri d'afers exteriors, Unió Europea i cooperació del Regne d'Espanya no mobilitzi tots els seus recursos diplomàtics per a salvar una vida innocent.

Tanmateix, el moviment solidari amb el Poble Sahrauí no es resigna. En aplicació de les resolucions de l'ONU -específicament del dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, abans citat-, exigeix l'alliberament immediat i incondicional de tots els presos polítics sahrauís. De forma especialment urgent, sol·licita l'alliberament de Naama Asfari, per a qui exigeix atenció mèdica urgent i accés humanitari immediat, que es permeti l'entrada a la presó de la seva família, de l'Oficina de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans (ACNUDH), i del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR).

La campanya "Salvem la vida de Naama Asfari" està en marxa. Qui vulgui col·laborar pot posar-se en contacte amb l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB). Som hi!

Desobediència contra turistificació

Publicat originalment a dBalears  (12-07-2026)

Amb la publicació a les xarxes socials -que ni són xarxes ni socials, tot sigui dit de passada- del "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida, s'ha armat un sidral d'unes dimensions forassenyades. No n'hi ha per a tant! Potser ha sigut una publicació de certa inoportunitat atès que ha aconseguit desviar un poc l'atenció del punt principal: El gran, plural i transversal malestar social pels efectes de la turistificació que sortirà al carrer el pròxim 26 de juliol. Però el seu contingut no és altra cosa que un petit recull de propostes d'accions i de metodologia per expressar la ràbia, emprenyamenta i desobediència davant l'estat de la situació social i ambiental del règim de turistificació.

De sempre, els malestars i els moviments reivindicatius han sigut sinònims de conflicte, d'enfrontament d'interessos, de certa acció directa i desobediència a les normes establertes. Per exemple: Quan a casa nostra es feien vagues en el sector bancari, a la nit o matinada anterior a l'inici de la vaga, la silicona corria com la pólvora. Quan les vagues es feien -i no només s'anunciaven per ser desconvocades- a l'hostaleria, els cartells de convocatòria no es penjaven en els, posem pel cas, cementeris municipals sinó a les portes de bars, restaurants i hotels. De fet, no hi hagut vaga en l'hostaleria en què els piquets informatius no hagin estat acusats per les patronals i la policia de violents. És més, algú recorda alguna vaga general sense les clàssiques -i quasi enyorades- pintades o els recurrents talls de carrers o avingudes? És cert que en aquell temps les instruccions per a aquestes coses no es publicaven, es xiuxiuejaven. Però, abans i ara, l'acció directa és part intrínseca del conflicte que no se substancia,  com algun dirigent empresarial hoteler ha suggerit, només en una controvèrsia d'opinió o sobre la conveniència de quan i com exercir el dret de manifestació.

La gegantina repercussió mediàtica, l'allau de crítiques i condemnes (fins i tot provinents de foc amic, com ara les d'algunes entitats que formen part de la plataforma Menys Turisme, Més Vida), l'anunciada judicialització de l'assumpte, etc. no és altra cosa que un mesquí intent de criminalització de la part més desobedient de la lluita contra la turistització. Tal vegada convé tenir present el "cas confeti" per comprendre que no és balder qualificar de mesquí l'intent de criminalització present.

En aquest context, ve a tomb recordar -i recomanar-ne la lectura- del llibre de Howard Zinn intitulat "Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" (Sembra Llibres, 2020). La quarta d'aquestes fal·làcies que Zinn desfà és que la desobediència civil ha de ser perfectament no-violenta, tot afirmant que "la tensió inevitable que acompanya la transició d'un món violent a un món no-violent, la tria dels mitjans gairebé mai serà pura, i que inclourà tantes complexitats que la distinció entre violència i no-violència no serà una guia suficient". Zinn ens planteja la discussió sobre la noció mateixa de violència, advertint-nos que qualsevol plantejament rigorós del tema obliga a una comprensió adequada de la gradació d'accions violentes, començant, òbviament, per la distinció entre violència contra les coses o contra les persones.

En aquest sentit, qualificar de violentes les accions proposades en el "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida és una grollera banalització del concepte de violència. Ho és qualificar de violents alguns dels efectes de la turistificació? Pens que no. Per això, malgrat que tingui mala premsa, i tregui de polleguera a les elits, contra la turistificació és clar que cal ser desobedients. No violents, però desobedients!

 

Xipre

 

Kato Pafos

"Fer un viatge t'obliga a tres esforços: el primer, pensar; el segon, fer els preparatius; el tercer, desplaçar-se. I pensar és el major", va dir el savi jueu medieval, Jafudà Bonsenyor, en el "Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs". Tot i estar molt d'acord, en aquesta ocasió l'esforç major van ser els preparatius, car la guerra d'Israel i EUA contra l'Iran ens va obligar a suspendre el bot de Xipre a Jordània (finalment ajornat pel "Pont de la Constitució"), amb el corresponent ajustament d'itinerari i de dies d'estada a “l’illa d'Afrodita". Uns canvis que al final van ser a fi de bé: Ens va permetre arrodonir l'estada Pafos, i tenir prevista una segona visita, fonamentalment, a Petra i a Wadi Rum, per a final d'any.

D’entrada diré que Xipre és un indret que val molt la pena. Però, per a un mediterrani de Mallorca, l'atractiu no són les platges, ni les cales, ni les costes. Tanta sort que som bastant friquis dels jaciments i museus arqueològics, i dels conflictes internacionals no resolts, com ara la divisió de l'illa de Xipre (aquí un article publicat ressent arribat a casa).

La zona turística de Ayia Napa (al districte de Famagusta) és un "no lloc" del que el màxim interès és la seva ubicació. Estant a tocar la Línia Verda, et permet creuar a la part ocupada per Turquia i gaudir del jaciment arqueològic més gran de Xipre, l'antiga ciutat de Salamina. No només és la magnitud, és que el jaciment és, exceptuant  el teatre, excessivament reconstruït, esplèndid. La vegetació -una combinació de verd i groc- acompanya a donar-li una certa màgia. El mar, on cal imaginar el port que, segons la llegenda, va possibilitar que Salamina fos durant segles la ciutat més important de Xipre, està calma. Mar calma, màquina de fotos cansada...

Salamina

Però haver entrat a la part turca de l'illa té altres recompenses: 1. Molt a prop de Salamina hi ha el Monestir de Sant Bernabé amb icones i frescos prou interessants. El monestir és un museu, i no queda clar si va ser abandonat pels monjos, o aquests varen ser expulsats pels turcs atès el fet que la zona va passar a ser controlada pels turcs arran de la invasió de 1974. El cas és que la cripta que conté la tomba de l'apòstol Bernabé continua sent un lloc de peregrinació dels grecs xipriotes. 2. La gran sorpresa del dia: La ciutat fantasma de Varosha -millor dit, el complex turístic fantasma del qual en parl a l'article esmentat- és una inoblidable experiència. 3. La visita a la ciutat antiga de Famagusta és un imprescindible. Una animada ciutat emmurallada que alberga dues joies. La primera, la Catedral de Sant Nicolau, que és un exemple de l'espectacularitat del gòtic mediterrani convertit en mesquita, i la segona joia és la pastisseria (Pastaneleri) Petek.

Varosha

Ayia Napa és també el no lloc ideal des d'on fer una excursió per la Costa del Cap Greco (part sud-est de l'illa de Xipre). Es poden veure espectaculars formes rocoses, coves, i  espectaculars vistes.

Costa del Cap Greco

Tirant cap al sud, i de camí cap a Nicòsia, férem una breu visita, però ben aprofitada, a la ciutat de Làrnaca. En qüestió de, fa no fa, tres hores visitarem la Plaça Europa, el famós Passeig de Palmeres (Finikoudes), la interesantíssima Església de Sant Llàtzer, la Mezquita Djami Kebir, i el Fort Medieval.

Església de Sant Llàtzer (Làrnaca)

En arribar a Nicòsia ens adonam que l'hotel està a tocar de la Línia Verda, i que el centre històric (dins murades) de la part grec xipriota és relativament petit i abordable caminant. Nicòsia és una ciutat interessant, però sense grans atractius. 

 Nicòsia

Potser el que és més engrescador és poder passejar pel carrer Ledra –la més important artèria comercial (sense cap franquícia ni botiga de marca!)- al centre de Nicòsia i que conserva, ara amb forma de checkpoint per a control de passaports, l'antiga barricada que va dividir la ciutat. Els grecs xipriotes no ho recomanaran, però és imprescindible creuar el checkpoint i visitar a part turc xipriota. Entre les "dues nicosies" vam passar la primera tarda, acabant sopant al restaurant Anamma al carrer Ledra que, dit sigui de passada, de fora no crida l'atenció, però que a la part posterior del local, és ple d'autenticitat, ambient, i menjars locals. 

Nicòsia

L'endemà va tocar visita la capital xipriota amb la guia Anastasia. Sorprenentment, la visita guiada només incloïa la Nicòsia del Sud, és a dir, la no ocupada. L'animadversió entre la població grec xipriota i la turc xipriota és molt evident, i indissimuladament expressada.

Tot i que la passejada va ser únicament de muralles endins, vam veure tot l'imprescindible: Muralles, l'Església ortodoxa Faneromeni (el cor històric i espiritual de Nicòsia del Sud), Catedral Nova, pintorescs carrerons i carrers (l'Ayiou Ioannou, per exemple), el Palau Episcopal, el Monument a la Llibertat enfront de l'Aqüeducte Otomà, la Porta Famagusta... Acabarem el matí, passant per la Porta de Pafos, amb una visita pel nostre compte importantíssima: El museu arqueològic. Senzillament imprescindible.

Nicòsia ocupada

Els indrets protagonistes de la tarda foren la nova plaça Eleftheria -l'avantguardista projecte de Zaha Hadid Architects que pretén dialogar entre modernitat, tradició i diplomàcia en una ciutat dividida, sense que, a parer meu, ho aconsegueixi-, el Carrer Ledra per enfilar cap a la Nicòsia ocupada. Una vegada passats els controls, les proximitats del checkpoint és una gran zona molt animada, amb molt ambient de "basar turc" i oferta de restauració, i edificis extraordinaris com ara alguns caravanserralls, i, sobretot, la mesquita catedral. Acabarem la tarda amb una bona infusió turca a un local amb ambient una mica alternatiu on es reivindicava la reunificació de l'illa, la solidaritat amb Palestina, i, sobretot, es lluïa un cartell amb el següent missatge: "Warning. No stupid people. Beyond this point". I el dia l'acabarem amb un sopar a un bon menjar ràpid grec xipriota.

Una de les Esglésies Pintades

Deixarem la ciutat i posarem rumb a la regió muntanyosa de Troodos. El gran atractiu d'aquesta regió és el paisatge, la cultura etnològica, i el patrimoni històric. En el patrimoni històric destaquen les Esglésies Pintades. Però, alerta, pintades per dins, i, a sobre, on està estrictament prohibit fer fotos. De camí al poble de Kalopanayiotis en visitarem tres d'aquestes esglésies totes amb unes pintures precioses. També visitarem Kakopetria. L'altitud del poble li dona un encant especial amb molt soroll de riu que corre i força arquitectura tradicional. Un lloc extraordinari per fer un cafè. Tanmateix, Kakopetria té dos monuments emblemàtics: La "Roca Maligna" que dona nom al poble, i el nucli antic, conegut com a Palia Kakopetria.

Kalopanayiotis

En arribar a Kalopanayiotis -una preciositat de poble en una vall de les muntanyes de Troodos-, és parada obligatòria al Monestir de Sant Joan Lambadistis i la seva impressionant església pintada (potser no és la més bella de les esglésies que visitarem per la zona, però és la més gran). No m'ho acab de creure, però vaig acabar la ruta per les fantàstiques esglésies pintades sense fer una sola foto a les pintures. No em va resultar fàcil contenir-me i acomplir la nota de "no fotos". La veritat és que el fet que Anastasia no em perdés de vista ho va fer possible.

Una vegada instal·lats al xulíssim Casale Panayiotis, recorreguérem el poble de baix a dalt, férem unes compres ("delícies turques xipriotes" i espècies) a un supermercat local, i soparem al restaurant de l'hotel del plat del lloc: Truita de riu. Un bon colofó del dia.

El matí és plujós, les muntanyes de Troodos i la carretera en direcció a Pafos són gairebé invisibles per mor d'una boira molt espessa. Però el dia acabarà sent lluminós i l'itinerari força variat: Primera parada (encara a la regió de Troodos) en el turístic però molt interesant poble vinícola d'Omodos. Malauradament, no era hora de vi i les vinoteques estaven tancades. Vàrem canviar el vi per un molt reconstituent cafè. La segona parada, ja allunyats de l'atmosfera de Troodos, al castell de Kolossi, una antiga fortalesa dels croats força interessant i molt fotogènica.

Castell de Kolossi

Acostant-nos a la costa feim la tercera aturada al jaciment arqueològic de Kourion, una ciutat fundada pels grecs en el segle IX aC, en què hi ha restes arqueològiques de diverses èpoques, entre elles hel·lenística, romana i cristiana. El més destacat són els mosaics, una basílica paleocristiana de la qual, després d'un gran terratrèmol en el segle IV dC, no queden més que la planta, uns arcs molt fotogènics, i algunes columnes, i un teatre romà molt reconstruït. Kourion s'ha de visitar amb una certa calma, contràriament al que, pel que sembla, fan les excussions des de Pafos que només visiten el recinte dels mosaics i poc més. Això va ser el que inicialment ens va mostrar Anastàsia. Tanta sort que en la portada de la nostra guia apareixia una foto de la basílica i ens entossudirem a veure-la. Va ser, sens dubte, el millor de la visita.

 Kourion

A tocar de Kourion férem la penúltima visita del dia: El Santuari d'Apol·lo Hylates. En aquest petit jaciment sobresurten les restes (dues columnes que subjecten un tros del friso) d'un temple (dedicat a Apol·lo?). Malgrat que sembla bastant reconstruït és força fotogènic en un paisatge ple de margalides grogues.

Santuari d'Apol·lo Hylates

L'última parada, abans d'arribar a Pafos, era una visita que em semblava seria una turistada: la , també coneguda com a Petra tu Romiú (roca del romà). Segons una llegenda, aquesta roca és el lloc de naixement de la deessa Afrodita, i és un indret efectivament molt turístic (tothom vol la seva selfie). Malgrat tot, la zona és molt maca i hi ha una bona foto.

Roca d'Afrodita

A l'arribada a Pafos, ens acomiadarem d'Anastacia i ens instal·larem a l'hotel situat a la part costanera de la ciutat. L'horabaixa va donar per a una passejada pel passeig marítim, sopar a un restaurant a la zona més turística, i a descansar, que calia recarregar les piles. A Pafos hi ha molta feina a fer. No debades és un dels enclavaments arqueològics més fascinants del món antic. Des de 1980 és Patrimoni Mundial de la UNESCO i s'articula en dos nuclis complementaris: Kato Pafos (o Nea Pafos, la ciutat fundada a la fi del segle IV aC que es va convertir en capital de l'illa sota Roma), i Palaipafos (Kouklia), on s'aixecava el cèlebre santuari d'Afrodita, venerat a tot el món grec.

Els tres dies de Pafos:

Kato Pafos

1. Parc arqueològic Kato Pafos. És un dels grans atractius de Pafos on destaquen les cinc domus romanes que compten amb un gran i extraordinari grup de mosaics, que donen nom a aquestes espectaculars mansions. Els mosaics a cobert, i molt ben presentats, són espectaculars, però, ho són més els que s'exposen a l'aire lliure entre altres magnífics restes de la gran ciutat romana. Especialment fotogèniques em van semblar les restes del Castell de Saranta.

Castell de Saranta

Els complements del dia van ser: El Castell Medieval, i la interessantíssima Església Agia Kyriaki de Sant Pau (Sant Pau té una estreta relació amb l'església xipriota) i el petit "jardí" amb restes arqueològics que l'envolta. Hi havia missa i l'església estava plena de gom a gom, la qual cosa va retardar la visita. Va ser una espera ben pagada per poder veure els interiors de l'església i desfruitar dels voltants amb algunes fotos, tot i que se'm va oblidar de fotografiar allò més important del lloc: El Pilar de Sant Pau.

Després d'admirar una esplèndida posta de sol des del balcó de l'hotel, finalitzarem, un dia rodó, amb un sopar rodó a un dels millors restaurant del viatge, el Lichnari Taverna. Un restaurant tradicional amb uns menús, vins i ambient locals i poc turístics.

Decoració urbana amb motius pasquals 

2. Centre de la ciutat nova. Dia d'anar i tornar en autobús de línia, de mercats (bastant turístics), de carrers comercials, de barris singulars, d'alguns interessants tallers de ceràmica, de monuments i fatxades neoclàssiques, i d'aroma colonial. Molta presència de decoració urbana amb motius pasquals i de pluja. Sobre tot, dia de l'extraordinari Museu Arqueològic (magnífic aixopluc d'una forta pluja).

Figura del Museu Arqueològic

3. Tombes dels Reis. Un grandiós complex de tombes subterrànies del segle IV aC, que malgrat el nom, sembla estaria destinat a oficials d'alt rang i no tant a reis. Algunes de les tombes estan decorades amb columnes dòriques i amb frescos murals. La visita va començar amb una forta pluja que es va aclarir ràpidament, i ens va deixar un dia d'esplèndid sol. Va ser una de les visites que va superar amb escreix les expectatives que ja eren altes.

Una de lesTombes dels Reis

El dia va tenir un gran complement: El Temple d'Afrodita (o Santuari d'Afrodita), situat a Palaipafos. És un conjunt de ruïnes modest, però de gran interès en un bell paisatge. Sobresurt el mosaic que representa la Leda i a Zeus reencarnat en un cigne i el seu petit museu, on es mostra la pedra negra que es venerava en el santuari. Va resultar ser una excursió extraordinària per arrodonir l'últim dia a Xipre.

Mosaic representamt l Leda i a Zeus reencarnat en un cigne

Ens acomiadarem amb un extraordinari sopar a un extraordinari restaurant de Pafos que es diu Argo. Un absolut imprescindible! De camí a l'hotel vaig fer balanç del viatge per concloure que Xipre és molt més que turisme de costa, tot el que envolta la línia verda, i mitologia d'Afrodita.