Gàmbia:
Com es tractava de
visitar el sud del Senegal (el nord ja el
coneixíem), iniciarem el viatge des de l'aeroport internacional de Yundum a
la capital de Gàmbia, Banjul. Els tràmits aeroportuaris van ser sorprenentment
ràpids -al continent africà no són habituals les gestions aeroportuàries tan
ben organitzades-. La primera impressió va ser de país ben organitzat i seriós.
Va ser una falsa impressió.
El cas és que allà
ens esperava en Babacarka, el nostre conductor i guia que, des de bon
començament, ens va demanar que l'anomenarem Baba. Ja era fosc quan ens
dirigirem a la zona turística gambiana de Senegambia. Després d'un canvi a un
allotjament més petit i més ben situat en el ressort (el bungalou que ens varen
assignar era immens i semblava incòmode), soparem a un local de la zona amb
molt ambient local. Tot seguit tocava descansar per començar el viatge amb les
piles recarregades i aprofitar bé la curta estada a Gàmbia.
El primer matí a
Gàmbia el dedicarem a visitar mercats: Primer el de Brikama i després el de
Serrekunda. Mercats típicament africans, enormes, amb un bullici inconfundible,
i amb molts carrerons a on es ven de tot. A mi em van interessar especialment
els llocs de queviures, tot i que al segon vam intentar infructuosament comprar
alguna tela. No vam fer cap compra, ens conformarem amb unes quantes
fotografies. Ara bé, la tarda va ser més "productiva" en matèria
fotogràfica i de compres.
Començarem la tarda
al Port Tanji. Les barques (cayucos) arribaven a la platja amb les pesqueres,
hi havia un gran ambient de gent que anava i venia, era un esclat de color, la
màquina de fotos és incapaç de retratar-ho tot. Baba estava inquiet... sembla
que hi ha tingut algun problema amb els fumadors de marihuana. Val a dir que a
Baba, que és orgullosament senegalès, no li cauen massa bé els gambians, i que
ens cuidava molt.
De tornada a
Senegambia fem parada -tot seguit d'una petita infracció de tràfic de Baba,
"solucionada" amb uns bitllets a la policia- al mercat artesanal de
la zona. Pensava que seria una cosa molt turistitzada, però estava equivocat.
És un mercadet veritablement interessant, amb bona artesania. No obstant això,
les primeres compres requeriren un esgotador regateig. Per recuperar forces, un
bon sopar amb una refrescant cervesa.
L'endemà ens
encaminarem cap al Senegal fent un llarg camí. Mentre fèiem kilòmetres pensava
que, mentre l'Ajuntament de Palma tala els bellaombres de la plaça de Llorenç
Villalonga, aquí -a Gàmbia i Senegal- no es desaprofita la més humil ombra per
socialitzar, comercialitzar, viure. Ara bé, el fet més cridaner és la
visibilització sense embuts de la corrupció: A cada aldea, en entrar i sortir,
hi ha un control policial, i a cada riu o torrent un control militar.
Generalment, són controls de tràmit, però a molts dels policials, cal pagar un
"delme". En Baba no atura de "repartir" bitllets gambians.
Ens vàrem trobar un
de policia vestit de paisà, però convenientment identificat, que no li va
bastar un bitllet. M’explico: A Gàmbia alguns medicaments estan molt controlats
(està prohibit calmar el mal amb química) i ens va tocar passar per un minuciós
registre del cotxe i de l'equipatge en cerca de la pastilla analgèsica. El
policia malcarat no va aturar fins que al crit de "és la pastilla del
colesterol! Sap vostè què és el colesterol?", va desistir, i vam poder
seguir la ruta cap a la frontera.
Tot plegat
converteix Gàmbia en un país antipàtic. Tanta sort que, sobretot, els baobabs,
però també les cabres, someres, vaques, els cans i cavalls inesquivables, fan
simpàtic el camí fins a arribar a la frontera, on els tràmits, amb l'ajuda de
Baba, són ràpids.
Senegal:
Tot just entrar al
Senegal canviarem, a bon preu, uns quants euros a francs CFA senegalesos, i,
com era diumenge, no vàrem tenir la mateixa sort per comprar una targeta pel
mòbil. Vam haver de continuar funcionat amb els Wi-fi. En arribar a la regió de
Tambacounda visitarem una petita aldea del tot tradicional, sense
artificialitat, amb sensació compartida de vida dura, d'escassetat d'aigua,
d'amabilitat, de ser benvinguts.
De l'aldea a la
ciutat de Tambacounda començarem a sospitar que encara faltava per la temporada
de mangos...
La següent
activitat del viatge va ser la visita al Parc Nacional de Niokolo Koba. Tot i
que és l'espai natural protegit més gran del Senegal, el recorregut és curt,
però abastament per entrar en contacte amb la fauna d'aquesta part d'Àfrica. La
collita fotogràfica bàsicament es concentra en enormes termiters, antílops,
facoquers, algun cocodril, mandrils, molts ocells, vegetacions exuberants i
paisatges del Riu Gàmbia. Ha!, i unes enormes petjades de lleó. Dinarem,
rodejats de mandrils, al campament Lion a la zona del parc anomenada Simenti.
Per acabar el dia ens dirigirem cap al Senegal Oriental (la porta del País
Bassari). A la ciutat de Kédougou, on a la fi comprarem la targeta pel mòbil,
férem parada i fonda.
L'endemà posarem
rumb cap a l'aldea Dindifelo on tenen una oferta d'hotels singulars (poc més
que cabanyes) que tant abunden al sud del Senegal. L'aldea -molt animada- és
pas obligatori per anar a la cascada del mateix nom. Un petit trekking et
condueix a una cascada molt interessant en un paisatge on predominen els
penya-segats. Val a dir que tot just darrere de la cascada ja és Guinea Conakry,
la qual cosa vol dir que estam molt al sud del Senegal.
De tornada a
l'aldea confirmarem que la temporada de mangos seria bona (fotografiarem alguns
arbres de mango en plena floració), i férem parada a la casa de l'artista de
l'aldea. Estic força content d'haver-li comprat una petita pintura molt
africana.
L'anada i tornada a
l'aldea de Dindifelo es fa per una pista africana amb moltíssims sotracs
(massatge africà no apte per un cotxe de certa antiguitat, i no precisament un
4x4, com el que dúiem). A la tornada incorporarem als itineraris la música
senegalesa. Els sotracs van esdevenir més benèvols!
En arribar a
Kédougou dinarem, com tants altres dies, en un restaurant local. El plat del
dia va ser arròs blanc (sempre present als menjars senegalesos) amb peix i
verdures. El dinar és ràpid, car hi ha cua de clients, i a la restauració
popular senegalesa no es fa sobretaula. Tot seguit visitarem el mercat local,
que té una particular característica: Hi ha moltes teles africanes. Després de
recercar i recercar, en comprarem dues i donarem per acabat un dia ben intens.
El sendemà seria un dels dies més importants del viatge.
El "País
Bédik" és una meravella. Els Bédik són un grup ètnic minoritari que viu en
al districte de Bandafassi, dins de la regió de Kédougou, al costat de la
frontera de Guinea Conakry. A tot el districte sembla haver-se aturat el temps
i es respira una peculiar comunió amb la natura. Les aldees de la zona estan a
dalt de les muntanyes i només són accessibles caminant. Allà dalt l'aïllament
és total. La visita a l'aldea de Iwol confirma que el pas del temps s'ha
detingut en un passat animista. Paisatge sorprenent, baobabs impressionats, una
immensitat de cabanyes i algunes poques construccions modernes (per exemple,
l'escola). Però sobretot l'amabilitat, des d'una aparent actitud de distància,
de la gent. Durant la visita no hi ha homes (on paren?). A les dones lis
comprarem una petita ceràmica -un molt estimat rècord- que representa les dones
del lloc, i alguns collarets.
Per dinar, ens
dirigirem al Campament Solidaire de Badian, un lloc per a gaudir del Senegal
autèntic a tocar del Riu Gambia i a on menjarem el, potser, millor arròs amb
pollastre del viatge. Una vegada reposat el dinar, al so de Youssou N'Dour, ens
encaminarem de nou cap a Tambacounda. Allà visitarem la part de la ciutat amb
vestigis colonials, com ara la zona ferroviària i el mercat. Férem algunes
fotos, jugarem amb alguns al·lotets, i, per acabar un dia molt especial, una
sorpresa especialíssima: A l'allotjament, mentre esperàvem per anar a sopar,
plou, poc, però plou! El canvi climàtic no perdona.
Al setè dia del
viatge, de bon matí, iniciarem una llarga tirada de cotxe des de Tambacounda
fins a la regió de Casamance. Fem el llarg camí –en el transcurs del qual
apreciarem un canvi brutal de paisatge- amb una sola parada a un interessant
mercat de bestiar. L'arribada a la ciutat de Ziguinchor es digué poc amb el
paisatge de l'entorn -tingui's en compte que a Ziguinchor se l'anomena "el
Jardí de l'Edèn senegalès"-, ni amb l'hotel d'estil colonial on ens
allotjarem. Era tard i Baba va triar un restaurant local, segurament dels més
merdosos del país.
Una vegada
allotjats, vam fer el millor cafè del viatge (per compensar el mal dinar),
sortirem a passejar per la part colonial de la ciutat i pel mercat. Els
vestigis colonials ens semblaren poca cosa i el mercat prescindible. Tanta sort
del bany a la piscina de l'hotel, i d'un dels sopars més agradables del viatge.
En matinar,
l'objectiu del dia era Eloubaline. A l'illa de les "cases impluvium"
s'hi arriba navegant entre manglars. L'aldea de l'illa és un espectable de
cultura diola, amb gran presència de fetitxes animistes. A més
d'interessantíssim antropològicament, gairebé tot (construccions, camps
d'arròs, fetitxes, etc.) és extraordinàriament fotogènic. Sens dubte, l'Illa de
Eloubaline és un dels indrets del Senegal inoblidables.
Amb el bon sabor de
l'estada a Eloubaline, i amb una certa preocupació de Baba perquè el pedal de
l'embragatge del cotxe fallava, posarem direcció a Cap Skirring. Però abans
visitarem una associació -amb el suport de la "Reina Diola" de la
zona- de dones amb discapacitat de mobilitat que fan artesania de palma. Fem
les compres per mostrar la nostra solidaritat amb l'associació i, cal dir-ho,
perquè l'artesania és molt bona. En arribar a destí ens desviarem cap a
Djembering, l'aldea de les ceibes sagrades. Després d'haver presentat els nostres
respectes a les enormes ceibes, i constatar que la pana del cotxe va a més, ens
aturarem a dinar al centre de Cap Skirring. Nosaltres dinarem mentre Baba
buscava un mecànic per interntar solucionar la pana del cotxe. La cosa pintava
malament. De fet, Baba i el cotxe quedaren, i nosaltres arribarem amb un taxi a
l'hotel situat a la platja.
La tarda va ser un
gaudi d'una platja verge, salvatge i no apte per nadar, però sí per
passejar-la. Hi havia més vaques pasturant que persones passejant. Les vaques
tenen unes particulars fotografies a contrallum amb una fantàstica posta de
sol.
De bon matí, Baba
ens comunica que el cotxe encara no està arreglat (per la zona no abunden els
mecànics i les botigues de recanvis). Toca fer l'excursió a l'illa de Carabane
amb el taxista que ens va portar a l'hotel. Carabane és una illa i un poble situat
en la desembocadura del riu Casamanza (la presència de manglars és
espectacular), força interessant. És significativament present la ressonància a
la colonització francesa i portuguesa en anècdotes de colonitzadors i ruïnes
d'immobles, com ara la d'un reformatori. L'organització comunal dels seus
habitants, la modesta presència turística, tot combinat amb el paisatge i
platja salvatge, fa que sigui un indret encantador.
Per arrodonir el
matí férem parada per visitar el Museu de la Cultura Tradicional Diola a
l'aldea de Mlomp. Tot i que és un museu petit, és gran en interès i molt
didàctic pel que fa a la cultura i tradició diola. Val la pena visitar-lo.
Una vegada a
l'hotel repetirem el pla del dia anterior: passeig per la platja, les vaques no
s'han mogut, hi ha una festa de noces, bany per refrescar-se a la piscina, i
retrat de la magnífica posta de sol.
Nota entre
parèntesis: No acostum a comentar massa els allotjaments dels viatges, però ara
faré una excepció: A l'hotel Les Hibiscus ocupàvem el bungalou "Brigitte
Bardot" a tocar de l' anomenat Alain Delon. Dormir a Senegal rodejat dels pòsters
de pel·lícules com ara "Boulevard du Rhum", "Le Mépris",
"Vie privée", "Love is my profession", o "Et Dieu créa
la Femme", té un morbo especial.
I arribà el dia
que tot començava malament per acabar bé:
La llarga ruta per
carretera amb destinació a Dakar va començar a les sis de la matinada. Tot i
que ens havien garantit que tindríem desdejuni, no n'hi ha ni rastre. Però
mentre arribava i no arribava Baba ens el prepararen. Començar la ruta sense
desdejunar era un mal pla.
Baba ens va
informar, sense massa convicció, que creia que amb la reparació del cotxe feta
el dia anterior, podríem arribar a Dakar sense massa problemes. L'alegria durà
poc temps. Als pocs kilòmetres, el pedal de l'embragament va tornar a fallar.
Baba, sensatament, no es volia arriscar a fer un trajecte tan llarg en aquelles
condicions. Va aturar un cotxe al qual, després d'una conversa amb el
conductor, ens vàrem traslladar per arribar a Ziginchor, on hauríem d'agafar un
altre cotxe per seguir la ruta fins a Dakar. Va resultar que el tercer cotxe
del dia era d'un servei turístic amb una parella molt amable que ens varen
acollir per fer la major part del trajecte. No va ser el cotxe definitiu.
Bastants kilòmetres abans d'arribar a Dakar, mentre els companys de viatge es
desviaven cap al seu destí, nosaltres muntàrem al quart cotxe el dia per
arribar, sans i estalvis, a Dakar.
Definitivament, va
ser el dia en què tot començava malament per acabar bé. Excepte el fet de no
poder-nos acomiadar, amb una abraçada, de Baba.
Els quatre dies
a Dakar:
· Dia de mercats. Començant pel Kermel, que té un bell edifici i un ambient mestís de
locals i turistes, passant pel Maliense (un edifici sense gens d'interès però
amb punts de venda funcionals i interessants, i públic majoritàriament local),
el gran i animat mercat de teles HLM a on ens va ser impossible no comprar-ne
una de color blau indi, el molt anomenat Sandaga però que, amb el seu edifici
històric tancat per obres, és bastant decebedor, per acabar pel més autèntic,
el Tilène que ens va entusiasmar.
El
complement del dia va ser la Gran Mezquita de Dakar. I el colofó, un esplèndid
sopar a l'afrancesat restaurant Le Fourchette.
· Dia de la Reserva Bandia. Des de Dakar, Bandia és una visita obligatòria. Una reserva de més de
3.500 hectàrees perfectament cuidada. Ideal per un safari fotogràfic de la
fauna i paisatge del Senegal. Recollita fotogràfica: Immensos baobabs, hienes,
gallines de Guinea, estruços, diverses espècies d'antílops i gaseles, mandrils,
facoquers, ocells, zebres, cocodrils, i el més impressionant: girafes i
rinoceronts.
El dia va
ser complementat amb un passeig per la ribera (la corniche) de la part alta de
Dakar: La Vilatge de Ngor (preciosa platja plena d'autenticitat senegalesa), la
bella i singular Mesquita de la Divinitat, i l'immens Monument al Renaixement
Africà.
·
Dia de l'Illa de Gorée. Dakar i
l'Illa de Gorée són inseparables. En aquesta ocasió vam tenir temps, i la
intenció, de trescar l'illa gairebé pam a pam. Tot i que la Casa dels Esclaus
continua sent un dels indrets més impactants que conec arreu del món (com
escric aquí), a Gorée hi ha molt més a veure: Les vistes d'anar i venir des
del transbordador, carrers, racons, cases i barris amb un encant especial,
places i fortificacions interessants, llocs i institucions com ara l'Institut Gorée. En fi, perdre's per
aquesta emblemàtica illa val molt la pena.
· Arrodonirem el dia amb una visita
a la zona de Soumbédioune. El mercat de peix sobre la platja, les barques
arribant amb el peix i les que estan estacionades sobre l'arena, la gent que
ven peix i qui en compra, és un preciós mosaic del què Dakar, especialment la
seva corniche, ofereix als viatgers: vida i color. A tocar del mercat del peix
n'hi ha un d'artesania, conegut amb el nom de Village Artesanal de
Soumbédioune. És enorme, hi havia poquíssima gent, els venedors i venedores
estaven més pendents del partit de futbol de la semifinal de la Copa d'Àfrica
que el Senegal jugava contra Egipte.
El dia va
acabar compartint la celebració del pas a la final de la Copa d'Àfrica 2026 de
la Selecció del Senegal. Pels senegalesos i senegaleses va ser una alegria i
festa desbordant, on van onejar les banderes verda-groga-roja amb l'estrella
verda de cinc puntes enmig, la que multitud de venedors i venedores ambulats
feia dies venien arreu. Van sonar fragorosament clàxons i petards, però
sobretot va ser una explosió de somriures compartits. Nosaltres vam acabar la
nit de celebració al restaurant Biden (a l'Institut Francès) amb un excel·lent
sopar senegalès, en un ambient molt local.
· Dia de museus i acomiadament. Si a
Dakar hi ha un museu d'obligada visita, aquest és se'ns dubta el Musée des
Civilisations Noires. Una gran i interesant infraestructura moderna on es fa un
recorregut per la cultura, les creences i el saber dels pobles negreafricans,
des de l'antiguitat fins a la creació actual i d'avantguarda. No li manca la
vessant reivindicativa, com ara el mur amb murals en record de víctimes del
racisme.
I si n'hi ha
un de clàssic, aquest és el Museu d'Art Africà, conegut com a Museu de Dakar
IFAN o Museu Theodore Monod d'Art Africà. El museu està dedicat a les arts i
les tradicions d'Àfrica Occidental, amb una col·lecció permanent de luxe. També
alberga exposicions temporals i activitats molt peculiars. En la nostra visita
gaudirem, sobretot, d'una exposició temporal de grans fotos d'instruments i
músics tradicionals del Senegal i d'una exposició que girava entorn de la
Teranga, un concepte fonamental en la cultura senegalesa, provinent de la
llengua wolof que significa "hospitalitat", però que va molt més
enllà. Teranga és una filosofia de vida basada en l'acolliment, la generositat
i el respecte cap al convidat, sigui conegut o estranger. Tot molt senegalès.
Es diu que a Dakar
o l'odies o t'enamores. Hi ha moments que, amb tant de tràfic i zero respecte
als vianants (una ciutat es coneix bé caminant-la), es fa odiosa. Ara bé, amb
la Plaça de la Independència i els edificis que l'envolten, edificis com ara el
de l'Ajuntament (Hotel de Ville), el de l'estació de trens (Les chemins de fer
du Senegal) etc., a més de tot el que vàrem conèixer de Dakar, el balanç és
clarament d'enamorament.
Res millor per
acomiadar-se del Senegal que un excel·lent cuscús i la darrera cervesa La
Gazelle del viatge al restaurant Chez Loutcha al centre de Dakar.
