El no dret a l'habitatge com a font de desigualtat

Publicat originalment a dBalears (24-05-2026)

El règim de turistificació que el capital ha imposat a la ciutadania de Mallorca és incompatible amb el dret universal a un habitatge digne. Altrament dit, turistificació és sinònim de no dret a l'habitatge. I, recordem-ho, sense sostre no hi ha vida digna.

En les primeres dècades del segle XXI s'ha produït un canvi substancial de model de societat: D'aquella "societat de propietaris" o "societat d'hipotecats" que va sustentar bona part del contracte social de finals del segle XX i principis del XXI (la celebèrrima extensió de la classe mitjana fruit d'anys d’expansió d'un turisme de zona turística -polígons industrials turístics- i de esclavitzants jornades laboral), s'ha passat a una situació de polarització patrimonial. És a dir, una brutal bretxa social entre les persones que tenen habitatge en propietat, o possibilitats de tenir-ne, i les que la possibilitat de ser propietari en la vida d'una llar és una autèntica quimera. Són les conseqüències d'haver convertit l'habitatge en un bé d'especulació, i, alhora, element essencial de la consolidació del règim de turistificació que patim els residents a Mallorca.

El context és, idò, que aquesta situació, a més d'una important bretxa generacional de repercussions imprevisibles, l'anomenada "generació de l'emancipació tardana", "generació del lloguer", del "lloguer compartit", del "lloguer precari"..., hagi esdevingut en un fenomen que no serà passatger.

Relacionat amb tot plegat, aquests dies s'ha publicat un important document rubricat per Fundación Alternativas, Fundación Primero de Mayo i OXFAM Intermón intitulat "Informe sobre la Desigualdad en España 2026" que identifica els baixos ingressos com un dels principals malestars, l'habitatge com a principal problema social, i el no dret a l'habitatge com una font principalíssima de desigualtat social. I quan les democràcies no tenen pulsió igualitària, se desdemocratitzen!

Això és així perquè, diguem-ho sense embuts, hi ha necessitats d'habitatge que mai podran ser ateses pel mercat, per la qual cosa és imprescindible una potentíssima intervenció d'estat, de l'àmbit públic, per regular fèrriament el mercat de l'habitatge. Des de posar topalls al preu dels lloguers, passant per a retornar l'activitat turística a zones ad hoc, a qüestionar el dret omnímode a la propietat privada. Les polítiques de no-intervenció i els subterfugis de les d'incentius als propietaris no són altra cosa que cortines de fum basades en quincalla ideològica.

La complexitat de la problemàtica, el seu caràcter estructural, la necessitat de temps dilatats perquè les mesures tinguin efectes requereixen posar fil a l'agulla sense demora, tot tenint present que la situació a Mallorca s'agreuja per mor de la situació de turistificació. És, per tant, urgent engegar una transició ecosocial, de canvi de model de creixement -cal conjugar el verb decréixer- que faci factible que el dret universal a l'habitatge sigui real. Mentrestant, l'habitatge continuarà sent, i amb el temps s'agreujarà, una font de desigualtat, i descohesió social. Parafrasejant David Harvey, continuarem vivint en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre de qualsevol altre dret humà.

Des dels campaments de refugiats sahrauís

Publicat originalment a dBalears (17-05-2026)

Avui escric aquestes ratlles des dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Estic aquí en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics de Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Alguns i algunes ens hem retrobat amb les nostres famílies sahrauís, d'altres coneixen a les famílies biològiques dels infants que han acollit en el Programa Vacances en Pau, tots i totes tenim un programa frenètic de visites a institucions sahrauís, i a programes de solidaritat gestionats per l'AAPSIB i finançats per institucions illenques.

D'aquests primers dies del viatge, voldria compartir només dues anotacions del meu particular quadern de bitàcola:

I. La situació en els campaments és complicada. La ruptura -novembre de 2020- per part del Marroc de l'alto el foc signat el 1991 amb el Front POLISARIO ho ha complicat tot perquè les necessitats són, des de llavors, més grans i, a sobre, en plena ona reaccionària, el món ha esdevingut més insolidari, més cruel, més inhumà. No debades, el Consorci d'ONG, integrat per 19 organitzacions humanitàries presents en els campaments, va llançar a les darreries de novembre de l'any passat una crida urgent a la comunitat internacional per fer front a la greu crisi humanitària que travessa el poble sahrauí. Tot just trepitjar l'arena de l'hamada no m'he pogut estar de recordar el que l'ONG basca Mundubat fa uns mesos denunciava: "Retallar l'ajuda posarà en perill la vida de les persones sahrauís refugiades". Ara bé, aquí es respira capacitat de resistència i de resiliència, aptitud demostrada de superar les dificultats. En tot cas, cal més solidaritat amb el poble sahrauí, és imprescindible capgirar les retallades de la ajuda internacional, europea, i estatal a la cooperació i al desenvolupament, és de la màxima urgència proveir recursos suficients per afrontar les necessitats reals del Programa Mundial d'Aliments. Hem de vèncer els discursos d'odi contra l'ajuda humanitària!

II. Pel que fa a la situació del conflicte, és a dir, del procés inconclús de descolonització, la meva impressió és que aquí es té clar: Autodeterminació, o res de res!

Hi ha molta efervescència en la narrativa: Moltes declaracions sobre un suposat "impuls" al procés polític; suports internacionals al pla marroquí d'una impossible autonomia en un marc dictatorial com el del Marroc; moviments estratègics en el pla militar (amb la guerra entre els exèrcits marroquí i sahrauí es poden complicar encara més les coses a la regió, amb la situació del Sahel de rerefons); suposades converses i pressions per a que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) redefineixi el conflicte oblidant-se del referèndum d'autodeterminació, etc. Però la realitat fàctica és que no hi ha avanços en el referèndum d'autodeterminació, ni acords concrets entre les parts, ni cap canvi del mandat de la MINURSO que alteri l'statu quo. El conflicte continua empantanegat per l'incompliment de la legalitat internacional.

En definitiva, el Sàhara Occidental torna a situar-se en un terreny molt conegut: Una cosa és la retòrica i la narrativa, i una altra la realitat. Mentre el llenguatge polític parla d'oportunitats i d'impuls, el procés continua sense resoldre la qüestió central: el dret del poble sahrauí a la independència. Es noten alguns símptomes de cansament. Són molts anys de resistència. Però no hi ha símptomes de defalliment, en tot cas n'hi ha de ràbia, perseverança i determinació.

Pos punt final a aquestes notes -he de seguir l'intens programa- amb el tercer pas de la primera cerimònia dominical del te. Recordin que el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l'amor, i el tercer és suau com la mort. Vida, amor i mort. Per això el te sahrauí defineix tan bé l'essència d'aquest noble i valent poble.

El Parlament Europeu parla de nosaltres

Publicat originalment a dBalears (10-05-2026)

El Parlament Europeu considera "que el valor econòmic del turisme està cada vegada més amenaçat pels costos socials, culturals i mediambientals, incloses les pressions del mercat de l'habitatge, l'augment del cost de la vida per als residents, la fragmentació dels espais vitals, l'ús insostenible dels recursos i la creixent pressió sobre les infraestructures essencials; que dècades de creixement orientat al volum, juntament amb llacunes normatives i de governança, han fomentat un turisme desequilibrat; [...] que el turisme per si sol no és un problema i que evitar la turismofòbia requereix l'adopció d'una estratègia holística que conciliï el creixement econòmic amb el benestar social, la protecció del medi ambient, la salvaguarda del patrimoni cultural i la resiliència territorial a llarg termini". Això ho diu el Parlament Europeu gairebé en el frontispici  d'una llarga resolució de 28 d'abril de 2026 sobre "la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional". És un text absolutament inserit en la lògica neoliberal del creixement i contrari al decreixement, però que, malgrat la xerrameca neoliberal, convé llegir perquè diu coses, entre altres, com les següents:

"El canvi climàtic està influint cada vegada més en el turisme, per la qual cosa és important adaptar en conseqüència les activitats, els plans, els productes i les instal·lacions relacionats amb el sector turístic...". "El transport representa la major part de la petjada de carboni del sector turístic [per tant] el turisme sostenible no pot aconseguir-se sense una mobilitat sostenible...". "Els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; [...] el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, [endemés] la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins, els límits màxims de visitants i la planificació de les infraestructures...". "Augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació...". "Les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini...". "La cultura, el patrimoni i la identitat són els pilars del producte turístic sostenible...". "Un turisme desequilibrat corre el risc d'exercir pressió sobre els destins, perjudicar les comunitats locals i als residents i d'erosionar l'atractiu mediambiental i cultural d'Europa...".

El document del Parlament Europeu prossegueix destacant " l'especial vulnerabilitat dels destins de gran intensitat turística, en els quals l'alienació de la població resident, les infraestructures sobrecarregades, els creixents impactes mediambientals i les amenaces a la cultura i el patrimoni locals són cada vegada més greus...", i assenyala que, en aquest context, en les destinacions turístiques amb determinades limitacions estructurals i geogràfiques, com les illes [...], les pressions del mercat relacionades amb el turisme, juntament amb la insuficiència d'habitatges assequibles i públics, agreugen la crisi de l'habitatge...". I, per a acabar aquest atapeït resum, anotin que l'esmentada Resolució subratlla que "la cultura, profundament lligada al nostre mode de vida, és fonamental per a l'atractiu turístic d'Europa i per a les nostres identitats nacionals i europees, i alhora recorda que "aquest teixit cultural abasta, entre molts altres elements, tradicions sostenibles, patrimoni arqueològic i llengües locals, la conservació de les quals reflecteix el respecte genuí de les identitats regionals i nacionals i la continuïtat de les comunitats locals...".

Resulta obvi que el Parlament Europeu parla de nosaltres, dels mals de la nostrada turistificació. Encerta en part del diagnòstic, i erra en la solució que, sent necessàriament  polièdrica, passa, inevitablement, pel decreixement turístic, i, a partir d'aquí, per una veritable diversificació econòmica. No obstant això, faria bé el govern autonòmic a incorporar aquestes consideracions a les seves anàlisis de la situació. Però allò que és obvi esdevé impossible quan es governa plàcidament emmanillat al neofeixisme. Una gran errada de tret que no sembla tenir retorn!

L'altra cara de l'EPA

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-05-2026)

Si un ésser extraterrestre aterrés a la Terra i, amb intel·ligència artificial o sense ella, donés un cop d'ull a les dades més rellevants referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2026, i les comparés amb les immediatament anteriors a la pandèmia de la COVID-19, de segur en faria una anàlisi força positiva. Tots els indicadors cabdals milloren quantitativament: La població major de setze anys creix des de 997.000 a 1.076.000 persones; la taxa d'ocupació va del 51,77% al 53,32% (de 516.100 a 573.800 persones, respectivament); la població assalariada s'enfila de 419.000 a 473.400 persones; la taxa d'atur es redueix del 17,06% al 13,79%, tot i que, en termes absoluts, ens continuem movent en xifres elevades (106.200 i 91.800 persones, respectivament).

Ara bé, per a la visió d'un terrestre preocupat pels aspectes qualitatius de l'ocupació laboral -que són claus per a la cohesió social i el progrés socioeconòmic compartit sustentable en el temps- l'anàlisi no pot ser tan positiu. Els creixements de les xifres macro laborals, fruit d'una inexistent transició de canvi de model de turistificació (sectorialment allò que creix és la mà d'obra en turisme i construcció), van braç a braç de la permanència estructural de les precarietats i de la pèrdua d'efecte d'integració segura del treball remunerat, a conseqüència del desacoblament amb el cost real de vida del salari modal, és a dir, del salari més freqüent o repetit, no de les mitjanes salarials distorsionades pels elevats salaris de directius i d'altres categories professionals relativament minoritàries. Paga la pena recordar que un recent informe d'Oxfam posa en relleu que, a Espanya, un director general d'una gran empresa guanya en un any el que una persona treballadora trigaria gairebé un segle a cobrar. Les illes Balears no estan al marge d'aquesta dinàmica!

Vegem, a tall d'exemple, algunes dades d'aquesta altra cara de l'EPA que corroboren la persistència del fenomen de la precarietat íntimament associat al nostrat model productiu: Mentre el percentatge de persones assalariades amb una antiguitat consolidada a l'empresa (de quinze anys o més) s'estanca entorn d'una de cada quatre, les d'antiguitat inferior a un any augmenten gairebé un punt i mig percentual, situant-se, en el primer trimestre de 2026, en un molt considerable 21%. Amb una taxa d'abandonament escolar primerenc del 15,47% -en el primer trimestre de l'any, és a dir lluny de la finalització del curs escolar!-, creix el nombre de persones menors de vint-i-sis anys amb baix nivell d'estudis, passant de 63.000 a 71.600. Augmenta el nombre de persones majors de cinquanta-cinc anys en situació d'atur...

En qualsevol cas, tal com estan les coses, només seria possible fer una valoració positiva del tarannà de la situació laboral a les Illes Balears si es produís una transició decreixentista en turisme i totxo pactada (no imposada per la inevitabilitat del mercat) amb pau i cohesió social.

Val a dir que, mentre analitzava les dades de l'EPA dels tres primers mesos d'enguany, em vaig topar amb la Resolució del Parlament Europeu, de 28 d'abril de 2026. Un important document que té un nom estrany "sobre la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional", però que diu algunes coses força interessants. Per exemple, que "els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; que el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, i que la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins ...". O que "augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació i la retenció, donant suport al canvi del sector cap a un desenvolupament sostenible i d'alt valor afegit, fent front al mateix temps a l'escassetat de mà d'obra i a la sostenibilitat social...". I per a acabar amb aquest tast: "les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini de major valor afegit...".

Malauradament, tot això, tot i ser dit en un document ben esbiaixat a les tesis neoliberals, és literatura del gènere del realisme màgic per al Govern de la Sra. Margalida Prohens, cada vegada més còmodament segrestada pels representants de l’antieuropa amb certes reminiscències socials i ecològiques.

Contra l'armamentisme per egoisme

Publicat originalment a dBalears (03-05-2026)

En els àmbits del moviment pacifista més o manco d'arrel, sovintegen els arguments filosòfics, morals, ètics, humanitaris, de respecte als drets humans, del mal menor geoestratègic... Compartesc gairebé tot aquest argumentari que el malisme sol etiquetar de bonisme. Fins i tot, hi són aquests arguments en els entorns del "no a la guerra" tàctic-electoral. Amb aquests hi coincidesc menys perquè una cosa són els eslògans, i una altra són els fets, com ara, combregar amb el militarisme per mantenir la guerra de l'OTAN a Ucraïna, o les estratègies governamentals per ressituar la indústria no militar a favor de més militarització europea.

Ara bé, n'hi ha un altre d'argument en contra de l'espiral armamentística molt potent, i, en l'actual conjuntura bèl·lica, extraordinàriament convenient i mobilitzador: el de l'egoisme. Així ens ho va explicar la presidenta del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, Tica Font, en les 2es. Jornades per la Pau, organitzades per la plataforma Mallorca per la Pau el proppassat 25 d'abril.

Succintament, la qüestió és la següent: La bogeria del rearmament europeu ve de lluny, d'abans de l'arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA per segona vegada. Des de 2017, la UE, en el marc de la PESCO (un instrument que permet als Estats de la UE desenvolupar conjuntament les seves capacitats de defensa, i subministrar unitats de combat per a determinades missions), ve donant-li voltes al rearmament. Tot havia començat a la cimera de l'OTAN de 2014 on Barack Obama va anunciar que els seus interessos es desplaçaven al Pacífic i que, en conseqüència, Europa s'havia de sufragar la seva "seguretat".

El cas és que, en l'actual conjuntura de "règim de guerra", la UE va accelerant la feina en la direcció del rearmament. D'aquí el "Pla ReArmar Europa 2025-2029", un monstruós acord per incrementar la despesa militar en 800.000 milions d'euros en quatre anys. D'aquest total, 150.000 milions els posa, mitjançant crèdits, la Comissió Europea, la resta (650.000 milions) els han d'aportar els estats membres.

I ara ja es comencen a veure algunes concrecions d'aquelles amenaces -de desembre del 2024- del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la ciutadania dels estats membres de l'OTAN perquè acceptessin "fer sacrificis", com ara, retallades en les seves pensions, sanitat, i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en  armamentisme a la UE.

Per una banda, revifa l'apologia al keynesianisme militar que, a més a més, de les seves il·lusions i perills, sempre és pitjor que el keynesianisme del benestar. A tall d'exemple, amb dades del Centre Delàs, per cada milió d'euros gastat en indústries militars es generen 6,9 llocs de treball, mentre que si s'inverteix en indústria eòlica se'n generen 8,4, en educació 14,3, i en sanitat 19,2.

Per un altre costat, aquesta passada setmana hem sabut que el Govern alemany ha anunciat una dràstica retallada de l'estat del benestar per reduir el dèficit i pagar el rearmament. Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar! Val a dir que Alemanya no és un veí qualsevol. 

Les retallades al benestar de les majories socials  són inherents al capitalisme armat. Per tant, oposar-se a l'armamentisme per egoisme col·lectiu de voler mantenir, consolidar i millorar l’estat del benestar hauria de ser part d’un nou sentit comú a favor de la pau.

 

Tecnofeixisme

Publicat originalment de dBalears (26-04-2026)

Aquell gest histriònic d'Elon Musk alçant el braç a la romana, és a dir, fent la salutació feixista, va ser quelcom més que una anècdota. Hi ha gestos que ajuden molt a conèixer veritablement el tarannà ideològic de qui els fa. Tampoc no va ser anecdòtic abandonar la xarxa, mal anomenada social, X (l'antic Twitter) i migrar a altres plataformes respectuoses amb els drets humans i a on és possible mantenir un debat civilitzat. Allò que ni entenc ni compartesc és que la gent, els mitjans de comunicació, les entitats i ONGs, les institucions, les empreses... amb tarannà radicalment democràtic, i, per tant, antifeixistes, continuïn sent usuàries i usuaris de X. No em val allò de "combatem l'enemic des de dins". Au, va! El cert i segur és que, com bé va dir la Audre Lorde, "les eines de l'amo no desmantellaran mai la casa de l'amo".

Ara bé, reconec que potser s'ha sigut fins i tot menys diligent -jo el primer- a no declarar-se insubmís a la utilització de les tecnologies dels anomenats "technobros" que, a tall d'exemple, van acompanyar a Trump en la seva presa de possessió. És a dir, no hem assimilat com un element essencial de l'antifeixisme del segle XXI el boicot a les tecnològiques amb caps –els "technobros"– que tenen una ingent capacitat de recol·lectar i analitzar dades en temps real, i de posar aquest coneixement al servei de l'ofensiva global reaccionària algorítmica. Ja sigui en el genocidi contra el poble palestí, la guerra de l'Iran, el militarisme en general, les grandíssimes desigualtats, la militarització racista de les fronteres, l'atac als drets LGBTIQ+, el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat, o el neocolonialisme. Per cert, les malifetes d'aquest neocolonialisme de la tecnològica Palantir  estan acreditades en la utilització de la seva Intel·ligència Artificial en el genocidi de Gaza, els atacs a l’Iran, o en el segrest del president veneçolà, Nicolás Maduro, i la seva companya Celia Flores.

Precisament una de les notícies de la setmana passada que més em va interessar va ser la que fa referència a la desvergonyida forma en què Palantir ven la seva teoria tecnofeixista de governança global, de desdemocratització mitjançant l’algoritme. Ras i curt: La publicació pel CEO d'aquesta tecnològica d'un manifest que ens hauria d'alertar a tots els demòcrates del món és un assumpte greu. Aquí podeu llegir literalment les vint-i-dues "tesis" del document. Tot seguit només faig referencia a algunes dels punts que em pareixen claus: "La qüestió no és si es fabricaran armes basades en la IA, sinó qui les fabricarà i amb quina finalitat". "El servei militar hauria de ser un deure universal". "L'era atòmica arriba a la seva fi, i una nova era de dissuasió, basada en la IA, està a punt de començar". "La neutralització d'Alemanya i el Japó després de la guerra ha de ser revertida. El desarmament d'Alemanya va ser una correcció excessiva, per la qual Europa paga avui un alt preu. Un compromís similar i altament teatral amb el pacifisme japonès, si es manté, amenaçarà també d'alterar l'equilibri de poders a Àsia". O una aferrissada defensa de la “Pax Americana” (punt XIV del manifest). Tot plegat és una proposta, articulada des del concepte explicat per Yanis Varoufakis de "tecnofeudalisme", de "règim de guerra global", del qual parlàvem la setmana passada. Afegim-li la proposta de model cultural únic quan en el punt tercer diu “[...] la decadència d'una cultura o d'una civilització, i de fet de la seva classe dirigent, només serà perdonada si aquesta cultura és capaç de generar creixement econòmic i seguretat [militar] per a la ciutadania”.

Tanmateix, el fonamental és el punt final del manifest: "Hem de resistir la temptació superficial d'un pluralisme buit i sense sentit. Nosaltres, als Estats Units, i més àmpliament a Occident, hem resistit durant l'últim mig segle la definició de cultures nacionals en nom de la inclusió. Però la inclusió en què?". És tecnofeixisme en estat pur. Estem avisats. Els amics i amigues dels tecnofeixistes ja condicionen o participen en els governs de les nostrades institucions municipals, insulars i autonòmiques. Vius i ungles!