Treballs de cura, treballs de dona

Un article que em publica avui Diario de Mallorca:

Per als éssers humans els treballs de cura no són una qüestió de poca importància. És evident que durant tota la nostra trajectòria vital sempre necessitam a altres en algun grau. Som totalment dependents en l’etapa de la infantesa i gairebé sempre en la de la vellesa, inclús ho som en els episodis d’infermetats, sigui quina sigui l’edat que tinguem. Malgrat aquesta evident necessitat humana, l’economia clàssica -i, en moltes ocasions, la política- menysprea que, com a essers vius, tenim aquesta estreta dependència d’ algú que ens cuidi.  No és un menyspreu nou. És tan antic com l’organització social patriarcal.  A aquestes alçades, la cura dels fills, filles i familiars segueix sent cosa de les dones sense que, amb la incorporació femenina al mercat laboral regular, hi hagi hagut massa canvis.

D’això en parlam en el número 28 de TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO (que podeu consultar a www.gadeso.org) en el qual analitzam les dades acumulades de l’any passat i la seva evolució en el període 2008-2013 a les Illes Balears quant a prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat i excedències per a la cura de fills i filles, i d’altres familiars. És a dir, tractam d’una de les principals polítiques públiques per a promoure la conciliació de la vida personal i familiar amb la laboral i professional. Els resultats són demolidors: a) En el permís de 16 setmanes per maternitat, que pot ser compartit per la mare i el pare, la participació masculina en cap cas arriba al 2%. b) Des de l’entrada en vigor del permís per paternitat (2007), que és independent del de maternitat i compatible amb el que el pare pot gaudir si comparteix el permís per maternitat, tres de cada deu pares no en fan ús, i el nombre de pares que han gaudit del permís per paternitat ha descendit en 2013 un 19,3%, en relació a 2008. c) La feminització de la cura de familiars és total: En el període 2008-2013 el percentatge de dones amb excedències per a cura de filles, fills i familiars no ha baixat mai del 92%, i l’any 2013 s’arribà al 98,8%. d) La participació masculina en excedències específiques per a cura de fills i filles és entorn del 6%. Val a dir que, aquests resultats són els d’una comunitat autònoma amb una taxa de població activa i assalariada femenina relativament alta, i a on, del total de població inactiva que declara dedicar-se a tasques de la llar, el 75% són dones.

No em puc estar de recordar que aquestes prestacions econòmiques varen sofrir també les retallades iniciades a l’estiu de 2010. Concretament, es va anul·lar l’ampliació dels permisos de paternitat (dels actuals 13 dies a quatre setmanes) que havia d’entrar en vigor l’ 1 de gener de 2011, i posteriorment, el Govern del PP ha anat endarrerint el seu compromís electoral d’igualar el permís de paternitat amb el de maternitat (setze setmanes). Recentment, sembla haver-se arribat a un cert consens parlamentari entorn de la necessitat d’aquesta igualació dels permisos de paternitat i maternitat, però el Govern -i la majoria parlamentària- condiciona aquesta hipotètica ampliació al fet que entri en vigor “quan la situació econòmica ho permeti”.  I mentrestant?

Tanmateix, la iniquitat que provoca la manca de coresponsabilizació en els treballs de cura ens hauria de fer reflexionar sobre la importància que tenen les prestacions de la Seguretat Socials pels permisos i excedències abans comentats i la necessitat de millorar-los en la línia que planteja, des de fa bastant de temps, la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiMA). Però la reflexió principal és que no haurien de ser una política gairebé única, ans al contrari, cal una política integral d’igualtat que trenqui amb les dinàmiques patriarcals que fan que la coresponsabilització de les dones de les tasques productives no tingui el seu correlat en la coresponsabilització dels homes en l’àmbit privat, i per això és bàsic impulsar l’economia de cura de les persones (des de el naixement fins a la mort)  i, alhora, posar fi a les retallades a l’ Estat del Benestar.

En cas contrari em tem que la professora de sociologia de la UAB, María Jesús Izquierdo, tindrà molta raó en afirmar que “El sexisme i el patriarcat que originen la mort social de les dones també generen sofriments col·laterals a la població en el seu conjunt, perquè està en joc la cura d'un ésser que es caracteritza per la seva vulnerabilitat i dependència”.