Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais
ordena
Dentro de ti, ó cidade
...
Sembla mentida el rapit
que passa el temps. Avui ja fa 40 anys d’aquell 25 d’abril de 1974 en que
esclatà la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). A les 00:20 hores de
la matinada, "Grândola, Vila Morena"
sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que
confirmava que s’havia iniciat l'alçament dels oficials intermedis de la jerarquia
militar portuguesa agrupats entorn del Moviment de les Forces Armades. Els
fusells amb un clavell vermell en el canó donaren la volta al món. Per a la
lluita antifranquista va ser alguna cosa més que una bona i emotiva
fotografia...
El quaranta aniversari
del 25 d’abril portuguès es commemora
amb els inspectors de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons
Monetari Internacional) a Lisboa. La presència dels “homes de negre”,
inspeccionant si la dosi de sofriment és suficient o si, per contra, s’ha
d’augmentar la ració del verí de l’austeritat neoliberal, és una perfecta
metàfora del que significa l’actual majoria política a la UE. Una metàfora que hauria de servir perquè la
ciutadania del sud europeu diguéssim, el pròxim 25 de maig, “prou!”. Sempre
paga la pena votar, i en aquestes eleccions europees ho paga molt votar contra
la troica, i a favor del model democràtic i social europeu. Si em permeten una
altra metàfora, els diré que, vot a vot,
hauríem d’exigir una mena de política de les Tres D: “Democratitzar,
Descolonitzar i Desenvolupar” (La política que anuncià la Junta de Salvació
Nacional presidida per António de Spinola el mateix 25 d’abril de 1974).
Les notícies que
m’arriben de Portugal no són massa esperançadores en quant a aconseguir donar
un tomb a la situació política actual. La
fragmentació de l'espai progressista, més o menys contrari a l’ austericidi,
sembla un mal endèmic. Però hi ha moviments en la direcció de sumar. El mateix
Mário Soares -el socialista dues vegades Primer Ministre, dues vegades
President de Portugal, i una sòlida veu contra la dèria de ‘austeritat neoliberal-
impulsa moviments unitaris “excepcionals” per a situacions “excepcionals”; el
dirigent del Bloco de Esquerda, João Semedo, no s'està de declarar que a
l’àmbit de l’esquerra portuguesa “existeix una diferència entre les
divergències de les diferents direccions i les de les bases, que no són
tantes”; o el dirigent socialista, Eduardo Ferro Rodrigues, no té manies
d'afirmar que la situació del país és tan greu que ell advoca perquè el PS
elabori un programa tan ampli que pugui servir de paraigües per a moltes
formacions: ”Hauria de ser simple, que rebutgi l'austeritat però prou obert
perquè puguin adherir-se uns altres”. “No n’hi ha prou amb l'alternança. És
necessària una convergència. La democràcia no aguanta altres 20 anys
d'austeritat...”. Alguna cosa es mou.
En un discurs de
commemoració del Dia Internacional dels Drets Humans, el premi Nobel José
Saramago, digué:
“Alguien no está cumpliendo su deber. No lo están
cumpliendo los Gobiernos, ya sea porque no saben, ya sea porque no pueden, ya sea
porque no quieren. O porque no se lo permiten aquellos que efectivamente gobiernan,
las empresas multinacionales y pluricontinentales cuyo poder, absolutamente no democrático,
ha reducido a una cáscara sin contenido lo que todavía quedaba del ideal de la democracia.
Pero tampoco estamos cumpliendo con nuestro deber los ciudadanos que somos. Nos
fue propuesta una Declaración Universal de Derechos Humanos y con eso creímos que
lo teníamos todo, sin darnos cuenta de que ningún derecho podrá subsistir sin la
simetría de los deberes que le corresponden. El primer deber será exigir que esos
derechos sean no sólo reconocidos, sino también respetados y satisfechos. No es
de esperar que los Gobiernos realicen en los próximos cincuenta años lo que no han
hecho en estos que conmemoramos. Tomemos entonces, nosotros, ciudadanos comunes,
la palabra y la iniciativa. Con la misma vehemencia y la misma fuerza con que reivindicamos
nuestros derechos, reivindiquemos también el deber de nuestros deberes. Tal vez
así el mundo comience a ser un poco mejor.”
Disculpin una cita tan
llarga, però recordar aquestes paraules pronunciades un desembre de 1998, m’ha
semblat la millor manera per a commemorar el 25 d’abril d’engany. Quanta saviesa
tenia el mestre Saramago!
Publicat a El Periscopi (25.04.14)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada