Guatemala

Sortir de Mallorca i travessar l’Atlàntic amb la idea de fugir de les celebracions religioses de la Setmana Santa i Pasqua no és sempre possible. No ho és si aterres a Ciutat de Guatemala i,  tot d’una, parteixes cap a Antigua Guatemala. És una immersió a una religiositat diferent de la beateria. Per dir-ho d’alguna manera, és una religiositat “de masses i laica”. Només arribar ens trobam les espectaculars catifes de serradís de colors. Algunes ja estan acabades, unes altres en construcció. La processó -una mescla de sincretisme i xaranga- transcorre pels carrers d’una ciutat essencialment colonial.  Sense monuments espectaculars, la bellesa d'Antigua és la seva normalitat a base d’arquitectura renaixentista amb fatxades barroques i ruïnes d’esglésies. Els terratrèmols no han aconseguit acabar amb la modesta planta senyorial d’una ciutat mot turística, però habitada amb la més absoluta normalitat pels natius que, amb les seves típiques vestimentes, donen autenticitat arreu. És una mescla colorista de guiris i locals, tant se val si és a una terrassa, un restaurant, un mercat o l’interior d’una església. Hi ha dues coses que convé comprar a Antigua: Pastissos a la pastisseria de “Deliciosos Dulces Típicos Doña María Gordillo” que, segons indica el rètol, va ser fundada l’any 1872. L'altra cosa a comprar és un drap. Amb la primera compra et lleparàs els dits, i amb la segona quedaràs alliberat de l’assajament de les venedores de teles de tot color.

D’Antigua partim cap al Lago Atitlán, amb parada a les ruïnes de la ciutat maia d’ Iximche. És un bon tast per a la immersió en “territori maia” que tenim reservada pels darrers dies del viatge. Malauradament no trobam al xaman. És dilluns, i sembla que aquest dia el xaman descansa (també té el dia lliure la persona que obre el petit museu). Amb algunes bones fotos abandonam la ciutat que, en 1542, es convertí en la primera capital dels genocides saquejadors espanyols a Guatemala. Seguim el camí cap Atitlan i, sense tenir-ho programat, fem parada a la ciutat de Sololá. Imprescindible visita al mercat, necessari fer un mos i ... segona sorpresa no prevista: Visita a Concepción, un fantàstic poblet del qual en vaig fer un breu comentari a l’article sobre la situació política i social de Guatemala que vaig publicar a El Periscopi. En arribar al poble ens trobam que tothom és al carrer. Serà una manifestació reivindicativa o de protesta? O, pot ser, és una processó de Setmana Santa? Tal vegada, car se sent la música d’una banda, són les festes del poble? Idò no. La multitud que ocupa el carrer és la comitiva d’un funeral que, al so de la banda de música i entre un núvol d'encens, acompanya el taüt en direcció a l’església que hem de visitar amb certa rapidesa abans que s’ompli d'encens, de gent i d’algú que plora. No acabam d’aclarir si la cerimònia funerària la dirigeix un capellà, un xaman o ambdós. Tanmateix, és el moment “surrealisme màgic” del viatge.

Atitlán és la parada més turistitzada. Els voltants del llac són molt apreciats com a llocs de turisme local. En qualsevol cas el paisatge és autènticament centreamericà: Miris on miris a l’horitzó hi ha un volcà. L’ambient és tant agradable com cosmopolita. Un bon lloc per a fer algunes compres i sopar al so d’una marimba tocada per tres noies. L'endemà agafam la llanxa pública per anar a l’altra banda del llac i visitar Santiago Atitlán, el poble de la pintura Zutujil a l’oli. En desembarcar si hom vol veure una vista inoblidable del Lago Atitlán ha de pujar al cim del poble. Per fer-ho, té dues opcions: Trencar-te les cames o llogar una moto-taxi. Tenim bona sort per partida triple: Coincidim amb una celebració local plena de sincretisme, és dia de mercat local, i encertam en entrar al Café Rafá a on, a més de beure un cafè de primera qualitat, podeu comprar-ne en gra i de collita pròpia, ecològica i amb criteris certificats de comerç just. Dinar, reposar un poc per agafar forces i cap a San Antonio Palopó. Pot ser és el poble més pintoresc dels que hem visitats. El color predominant és el blau dels “huipiles”, és a dir les bruses brodades, i els “cortes” (les faldilles llargues) de les dones del poble. Es nota amb força l'autoorganització de la comunitat indígena (cooperatives, tallers comunitaris), una autoorganització que s’aprecia fins i tot en el repartiment de la llenya pel foc de les cuines. A San Antonio Palopó es poden veure algunes cases originals dels maies. De camí, fem la primera visita a un cementiri amb totes les tombes pintades de colors ben vius amb vistes envejables al Lago Atitlán.

La següent estació del viatge és Chichicastenango. Les guies turístiques descriuen el mercat de Chichi com un impressionant mercat indígena que en segles ha variat poc i et recomanen visitar l’ Església de Santo Tomás i la Capella del Calvario. No van mal encaminades, però cap guia turística -i molt manco jo- pot descriure l’autenticitat del mercat i del conjunt d’esglésies. El contacte físic amb els autòctons (elles empenyen amb tota naturalitat per avançar entre les multituds), els regatejos per a comprar qualsevol cosa (des d'una tela típica a un litre de mel provinent de les d’abelles que els indígenes cuiden com un tresor), la salutació al xaman (no podem parlar massa perquè gairebé no parla ni una paraula en castellà i ha d'atendre a molts de seguidors), les olors i els sons són sensacions tant sentides com difícils de descriure. Dues coses que sí puc explicar amb tota claredat: La primera és que Chichicastenango és un gran oasi guatemalenc enfront de la globalització, la vulgarització i l’homogeneïtzació a base de franquícies De moment -i esper que per sempre més- Inditex no hi té res a fer. La segona és una recomanació: L’Hotel Santo Tomás és ideal per dinar i beure un Ron Zacapa. Jo el vaig olorar per primera vegada en aquest hotel –quasi museu-. Val a dir que el ron Zacapa és prou especial: Empren el verge de canya de sucre en lloc de melassa, i la canya de sucre està cultivada en un sòl volcànic ric en minerals i als nombrosos rius que reguen la zona.

Costa deixar Chichicastenango, però ens esperen unes tres hores de carretera per arribar a Ciudad de Guatemala. Arribats, dutxats i sopats en el millor restaurant de cuina tradicional, el Kakao, i a descansar. L'endemà visitam el centre de la ciutat: El Parc i el Mercat Central, la Catedral Metropolitana (impressionat memorial a les víctimes de la dictadura les columnes del reixat enfront de la fatxada de la catedral). Molt recomanable passejar per la Sexta Avenida, i observar un molt interessant Edifici de Correus, el reformat edifici de l’antic Ministerio del Interior on es torturava i assassinava a l’engròs, o un Café a on et reben amb un cartell que diu “... aquí no discriminamos por orientación sexual”. En els altres sí que discriminen? A Ciudad de Guatemala segueixen les processons de Setmana Santa, i més catifes de serradís de colors...

A la tarda hem de volar -amb una avioneta d'hèlixs- cap a Flores, i amb un transport terrestre arribar al Parc Nacional de Tikal. En passar el control del parc ja és de nit fosca. El formigueig en l'estómac va in crescendo per mor de la proximitat del parc arqueològic que, en les darreres setmanes, s’ha convertit en una obsessió d’aquest viatger insaciable de conèixer món. La nit, acompanyada dels sons de la selva, es fa llarga.

 En rompre el dia, ens espera la ciutat maia de Tikal... i el viatge entra en una altra dimensió. A l’article abans esmentat que vaig publicar a El Periscopi, ja feia una referència a l’ història d’aquesta metròpoli maia. Però, des del punt de vista de les sensacions del viatger, deixau-me dir que és un lloc inoblidable, imprescindible. Caminar entre aquestes ruïnes rodejades de selva, durant el dia, la nit, a l’alba, és de les experiències que justifiquen qualsevol incomoditat o privació del trescamón. Qualsevol de les places (la més concorreguda és la Gran Plaça), de les acròpolis, dels temples o dels conjunts de piràmides -alguns encara no “rescatats” de la selva (això és el que vol dir “restauració”) serveix per recordar el que diu El Gènesi dels maies:

“Y los días se echaron a caminar.
Y ellos, los días, nos hicieron.Y así fuimos nacidos nosotros,los hijos de los días,los averiguadores,los buscadores de la vida.”

Una vegada has contemplat sortir el sol des del temple IV t’adones que no som més que fills i filles dels dies. Pot ser per això, un dels dies de la nostra estada a la reserva de la biosfera maia, visitam Yaxhá. Un conjunt arquitectònic poc visitat, que et deixa bocabadat. La casualitat vol que el xofer de la furgo amb què fèiem el trasllat de Tikal a l’antiga capital cachiquel i viceversa, és un de tants buscadores de la vida: No fa massa, ha tornat a Guatemala, després d’uns anys de treballar “il·legalment” als EUA a on  arribà, com tants “mojados”, via Mèxic. Desitj que tingui bona sort i que pugui progressar i ser feliç en el seu país que sembla viurà aviat un canvi polític que ho hauria de fer possible.

Nosaltres, averiguadores, hem d’anar acabant el viatge. Amb una visita ultra exprés a l'illa-ciutat de Flores, abans d’arribar a l’aeroport per volar cap a Ciutat de Guatemala. El matí de l'endemà el dedicam a visitar dos museus imprescindibles. El Nacional d’Arqueologia i Etnologia i el Popol Vuh, una bona dosis de cultura maia per, a la tarda, posar rumb cap a Palma.

A l’avió de tornada, acab de llegir la novel·la Sicilià sense mots, de Guillem Frontera. Malgrat tot, a Mallorca és on los días, nos hicieron. Y así fuimos nacidos nosotros