Per
poc temps que estiguis a Dakar és gairebé obligatori fer cinc coses: Donar un
llarg passeig per la Cornisa de la ciutat, visitar algun barri de pescadors,
regatejar a un mercat, anar a un bar o restaurant
amb música en directe i… visitar l'Illa de Gorée.
A
l'Illa de Gorée s'hi arriba en uns vint minuts amb un transbordador que surt de
l'embarcador que porta el nom de l'illa i està situat al costat del moll 1 del
port de Dakar. Però, ¿Què té d'especial aquesta petita illa que, amb prou
feines, té una extensió de 36 hectàrees? Doncs que, durant més de tres segles,
fou un dels principals mercats africans d'esclaus. Ara, convertida en museu, es
pot visitar la primera casa d'esclaus de l'illa, que construí un holandès el
1776, i va funcionar com a tal i, alhora, com habitatge dels negrers fins al
1848, quan França va abolir l'esclavitud.
En
el pis d'a baix es poden visitar les cel·les on els negres d'una banda i les
negres d’una altra, esperaven a ser venuts i venudes. En el pis d'a dalt vivien
els negrers sense que, aparentment, el sofriment inhumà dels d'a baix els
provoqués cap incomoditat. Tanmateix el que, en una recent visita a Gorée, més
m'ha impressionat és la diminuta cel·la de càstig dels esclaus “reticents”.
Sembla que quan el president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, va estar de visita
oficial a la Casa dels Esclaus de Gorée, entrà en aquesta cel·la de càstig i el
protocol oficial es va interrompre. Madiba va necessitar el seu temps per sobreposar-se
a la quantitat de dolor que contenen
aquestes quatre parets. Expliquen que, quan va sortir, va negar
qualsevol comparació amb la cel·la de Robben Island en la qual va estar pres 18
anys, tot considerant que Gorée va ser infinitament molt més inhumà. L'altra
cosa que em va esglaiar va ser la porta que s'obre a l'oceà Atlàntic, des d'on
partien els esclaus cap a les terres americanes en un viatge sense retorn.
Davant d’aquesta porta va ser el lloc que l'acompanyant senegalès va triar per
recordar-me que ells “perdonen però no obliden”. Impressionant!
¿Què
té a veure el tràfic d’esclaus africans d’entre els segles XVI i XIX amb la
realitat de les societats del segle XXI? Idò més del que hom pot pensar. Yanis
Varoufakis, en el llibre Economia sense corbata, explica la importància que,
entre altres factors, tingué aquest tràfic d’esclaus en la transformació de les
“societats amb mercats” en “societats de mercat”. Però no només és una qüestió
del com històricament hem arribat a aquestes societats de mercat (planificat,
lliure mercat o mixt). La realitat quotidiana és que en els mercats
globalitzats hi ha quantitat de productes fabricats i serveis prestats -d’ús corrent i de luxe- sota condicions
d’esclavatge (ja siguin treballs forçats de diferents tipus, mà d’obra
infantil, condicions de treball extremadament precàries i inhumanes, etc.). A
explicar i denunciar aquestes situacions es dedica l’ONG Anti-Slavery
International que, a parer
meu, no és suficientment coneguda. Us confés que no vaig poder estar de
pensar-hi durant aquesta estada estiuenca a l’Illa de Gorée.
Publicat originalment a dBalears
(17-08-2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada