És sabut que Keynes en una ocasió
afirmà que “si canvia el context i vostè no canvia d’opinió, vostè té un
problema”, però cal recordar que el celebèrrim economista es referia a les
crítiques dels que, dogmàticament, s’oposaren a les polítiques econòmiques
keynesianes de l’època. Amb la gran crisi que esclatà l’any 2007 i que,
òbviament, ha canviat radicalment el context, no hi ha hagut gaire canvi
d’opinió de debò de l’establishment polític i econòmic neoconservador sobre,
posem per cas, la suposada insostenibilitat de l’estat del benestar i la gestió
dels mercats laborals. Si de cas, en les polítiques implementades per,
teòricament, fer front a l’actual crisi, hi ha hagut molta aparença de novetat.
Però, amb rigor, hom pot dir que la tensió capitalisme vs. democràcia o mercat
vs. estat del benestar no és cap novetat, i que les receptes de l’austeritat
imposada als no rics no són polítiques de “nova generació”, ans el contrari,
foren dissenyades molt abans de l’actual crisi a l’espera d’una conjuntura favorable
per poder ser aplicades i, pel que fa al factor treball, el mantra de la
desregularització i la precarització de l’ocupació és tan antic i reiterat com
ineficaç en termes d’integració i justícia social.
A la Fundació Gadeso ens ha semblat
oportú recordar que també hi ha hagut, en un passat no gaire llunyà, i encara
ara, propostes alternatives al conservadorisme neoliberal, entre les quals la
reducció de la jornada laboral és una de les importants. Sobre aquest assumpte
gira el número 22 de Panorama Sociolaboral Gadeso, que acabam de publicar
(disponible aquí). Aquesta
és la segona entrega d’una sèrie especial dedicada a suggerir la lectura o, si
és el cas, la relectura de dos textos sobre una mateixa temàtica que presenten
discrepàncies, matisos o controvèrsies. Si amb la primera de les entregues
debatíem sobre “la fi del treball”, en aquesta proposam una reflexió entorn de
l’obra que Ramón Jáuregui, Francisco Egea i Javier de la Puerta publicaren
l’any 1998, sota el títol El tiempo que vivimos y el reparto del trabajo. La
gran transformación del trabajo, la jornada laboral y el tiempo de trabajo,
confrontant-ho amb el llibre 21 horas. Una semana laboral máscorta para
prosperar en el siglo XXI que, a Espanya, s’edità l’any 2012 en una publicació
conjunta de NEF (The New Economics Foundation) i EcoPolítica. Des de les
discrepàncies, els dos textos –un amb una perspectiva socialdemòcrata i del
sindicalisme, l’altre des de la proposta de l’ecologia política– coincideixen
en la voluntat polèmica i en una qüestió fonamental i de fons: “La
redistribució del temps és el fil estratègic cap a un nou model de
desenvolupament” (Alain Touraine en el pròleg del primer dels dos llibres), en
què el temps individual dels éssers humans no estigui totalment subordinat al
capital (La sociología y el tiempo detrabajo, Imanol Zubero, 1999).
És cert que, en aquests primers
anys del segle XXI, el debat sobre una jornada laboral màxima de 35 hores o
menys ha perdut força presència publica. Primer, la voràgine de la bombolla
econòmica i d’ocupació seguida de l’esclat de la crisi ha fet que el centre
d’atenció es desplacés primer cap a la qualitat de l’ocupació associada a un
model de creixement insostenible, i després a les conseqüències de les
polítiques desreguladores del mercat laboral i al sorgiment de noves formes de
precarietat laboral i social, com ara, la figura del treballador i treballadora
pobres, entre altres causes, per haver-se imposat una reducció de la jornada
laboral, associada al contracte a temps parcial no desitjat.
Però, tanmateix, aquest és un
assumpte que, a parer meu, més d’hora que tard, tornarà al centre del debat
social, polític i institucional. Algun dia no gaire llunyà acabarà aquesta mena
d’angoixa generalitzada que provoquen les polítiques d’austeritat. Tornarà el
debat democràtic entorn de “Què es pot fer, perquè tothom visqui millor?”. En
aquest inevitable debat, el repartiment del treball realment existent i la
conveniència i viabilitat d’una renda bàsica, universal i incondicional seran
cabdals perquè la democràcia torni a sustentar-se en un permanent trànsit
envers escenaris socials més igualitaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada