El deute il·legítim del projecte Castor

Tinc la impressió que els resultats electorals del 20-D són l'inici del procés cap a un nou contracte social. S'ha passat, crec que definitivament, la pantalla tan imperfecta com insuficient de la Transició de la dictadura a la democràcia. Si en els darrers anys de la dictadura franquista cridàvem “llibertat, amnistia, estatut d'autonomia”, ara, vot a vot, s'imposa un nou eslògan que bé podria ser: “stop austericidi europeu, salvem el planeta, corrupció mai més, i dret a decidir”... Sóc de l’opinió que no hi haurà nou contracte social si no hi ha radicalitat democràtica i equitat de debò. No només cal retornar la filosofia a l'escola, és imperiós retornar-la a la política democràtica i recordar, a tall d'exemple, que Jean-Jacques Rousseau en la seva gran obra “El Contracte Social” fa més de dos-cents anys ja advertia que “l'Estat Social serà avantatjós per als éssers humans només quan tots posseeixin alguna cosa i ningú tingui massa”.

Radicalitat democràtica i equitat aquí i ara, requereix, entre altres coses, auditoria del deute. Per què? Doncs perquè la globalització del neoliberalisme, la total financiarització de l'economia, amb la consegüent marginació de l'economia productiva, ha provocat la crisi-estafa que, alhora, ha facilitat que les elits extractives facin grans negocis a costa de les classes populars. En la fase actual del capitalisme, aquests negocis extractius són infinitament més escandalosos que els que es feien a l'època colonial. Val a dir que elit o “casta” extractiva és un concepte popularitzat pels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson (“Per què fracassen els països”), i es defineix com aquella gent que, lluny d'intentar el bé comú, dedica tots els seus esforços al seu propi benestar, i al del grup al qual pertany. En el cas espanyol s'han anat consolidant unes institucions extractives que concentren el poder en mans d'una elit reduïda i amb minsos límits per a l'exercici del seu poder. El cas de la monarquia borbònica espanyola és paradigmàtic, però no és l'únic. Les elits extractives espanyoles han ideat, en allò que s'ha conegut com a “capitalisme del BOE” o “capitalisme d’amiguets”, un sistema de captura de rendes que els permet, sense crear riquesa, detraure sucoses rendes de la major part de la ciutadania en benefici propi. Aquestes elits funcionen a base del que es podria anomenar “micró climes extractius”, com per exemple el que va funcionar a Mallorca en els anys de la bombolla immobiliària entorn del castell de Bendinat (Calvià) i Portals Nous. Però, sens dubte, un dels més coneguts i influents és el de la llotja del Bernabéu.

Per conèixer el grau d'aquestes extraccions al bé comú, la seva repercussió en les retallades aplicades al modern contracte social, i en l'augment estratosfèric de les desigualtats esdevé imprescindible articular mecanismes d'auditoria ciutadana del deute. Per a les elits extractives la transparència és letal i la participació d'una societat empoderada i conscient pot significar la seva fi. És bastant evident que els països que han desenvolupat institucions inclusives, sotmeses a un eficient control social, han prosperat i, sobretot, està més que demostrat el contrari.

Desgraciadament els partits polítics dinàstics (PP, PSOE, C’s) s'oposen a la proposta d'auditoria ciutadana del deute i a l'eventual reestructuració del mateix. Aquests partits haurien d'explicar la seva oposició a aquesta proposta de democratitzar la democràcia, però com estic segur que no ho faran, propòs als amables lectors i lectores que participin (clicant aquí) a la campanya que diverses organitzacions han engegat per exigir als grups parlamentaris que impugnin el deute il·legítim del projecte Castor. Aquest cas, relatiu al dipòsit estratègic artificial de gas natural davant les costes del Montsià i el Baix Maestrat, és molt il·lustratiu de com funciona la casta extractiva de la llotja del Bernabéu (la promotora del projecte està participada en un 66,6% per ACS, de Florentino Pérez), i de com els deutes il·legítims són reals i no elucubracions de radicals antisistema. Prenguin en consideració que en aquest cas es calcula que la quantitat total del deute que assumiria la ciutadania podria ascendir a més de 4.700 milions d’euros, a pagar durant 30 anys, i que, a aquesta quantitat, cal afegir-hi també els costos de manteniment, operació i administració que tingui Enagas, encarregada de la hibernació indefinida de les instal·lacions. Aquest cas s’ha conegut per l’actuació “sin complejos” del ministre Soria, per la mobilització social contraria al projecte, i ara, contraria al pagament d’aquesta vergonyosa i inequitativa indemnització extractiva. No hi ha pressupost per a acabar amb la pobresa energètica, però sí que n’hi ha per a ACS, de Florentino Pérez! Cal saber quants “casos Castor” han engreixat el deute! Mentrestant a partir de l'1 de desembre de 2016 ens cobraran el deute del Castor en la factura de l'electricitat. Paga la pena cridar ben fort: #NoPagoCastor

Publicat originalment a dBalears (28-12-2015)