Segur que ja ho sabeu, però, per
si de cas: 'Las Kellys' són 'Las que limpian los hoteles'. EL 2015 Ernest
Cañada va publicar un llibre amb aquest títol, que va subtitular 'Històries
ocultes de precarietat laboral'. El gruix del llibre és un reguitzell
d'entrevistes a cambreres de pisos dels hotels que expliquen les seves vides de
precarietat laboral.
La primera d'aquestes històries
és la de Dolores Ayala, que fa més de 30 anys que treballa en un hotel de la
Platja de Palma i que, entre altres coses, explica: "Nosaltres fem 20
habitacions al dia, netegem també les zones nobles. Abans en fèiem 22,
d'habitacions, però jo he aconseguit amb la meva baralla que en fem 20, que a
mi em segueixen semblant moltíssimes, una barbaritat...
El més dur és moure els llits de
fusta, són molt pesats. Cada dia són 50 llits. I els matalassos pesen també com
un mort, és horrorós. Hi ha dies que no puc amb la meva ànima perquè, a més de
moure el llit cap a fora, hem d'aixecar i matalàs i ficar la roba...".
La segona història és la d'una
altra cambrera de pis, també d'un hotel de la Platja de Palma, Angelina Alfaro,
que ens diu: "Jo fa una setmana que em punxo. Al matí em prenc ibuprofèn i
a les nits, relaxants musculars. Per què? Perquè anam sobrecarregades, portam
un treball enorme. Anam tot el dia estirant llits, arrossegant bosses, puja,
posa... I el cos et passa factura. Un dia et quedes enxampada, i no et pots
ajupir, llavors vas al metge, et punxen, prens pastilles, i l'endemà tornes a
treballar...".
I així un enfilall d'històries de
precarietats laborals i de males condicions de treball que haurien de fer
avergonyir molta gent de l'establishment empresarial i polític illenc, sobretot
d'aquells que presumeixen de xifres macroeconòmiques de creixement,
especialment pel bon moment del sector de l'hostaleria i el turisme. Però, ja
se sap que la irracionalitat del PIB és tal que, pel que fa a Las Kellys, el
consum més gran de fàrmacs repercuteix positivament a l'increment del PIB, molt
més que un treball en condicions òptimes de salut laboral i de prevenció de
riscos labors. En aquest sentit, Bob Kennedy tenia molta raó en afirmar que
"el PIB ho mesura tot menys el que fa que una vida mereixi ser
viscuda".
Les històries d'aquestes dones
són, ara com ara, sobradament conegudes. El que fa falta és que se'n coneguin
les reivindicacions, i que s'avergonyeixin els qui les menyspreen, les ignoren,
o les hi neguen. Demà, 18 d'agost, a les 19 hores a la plaça d'Espanya de
Palma, Las Kellys de Mallorca han convocat una concentració per reivindicar la
jubilació anticipada, la regularització de la càrrega de treball, el
reconeixement de les malalties professionals, i per dir no a l'assetjament
laboral, i no a les externalitzacions. Amb Gabriel Celaya és hora de cantar
clar i fort: "¡A la calle!, que ya
es hora / de pasearnos a cuerpo / y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo
nuevo".
Per solidaritat, per dignitat:
Som-hi!
Publicat originalment a l’Ara
Balear (17/08/2017)
Nota: La concentració prevista pel 18 d'agost, a causa dels
atemptats terroristes de Barcelona, es va ajornar al divendres dia 25.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada