Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-05-2019)
M'agradaria equivocar-me, però hi
ha motius per a la preocupació. Preocupació per quin motiu? Idò per l'aparent
renúncia de PSOE a una ràpida derogació (total o dels aspectes més precaritzadors)
de la Reforma Laboral de 2012, és a dir, d'aquella peça essencial dels plans de
càstig social que, al mateix temps que es rescatava la banca, va implantar el
Govern del PP. En rigor no es pot negligir que aquesta duríssima involució
estructural del dret del treball va ser una volta de rosca a la legislació
laboral, que inaugurà en 2010 -de la mà d'un Govern del PSOE, amb un ministre
de Treball i Seguretat Social, Celestino Corbacho, que avui forma part de
l'espai polític de Ciudadanos- el cicle de retallades més dures de les últimes
dècades per a la població no estrictament rica.
Sens dubte, són preocupants les
declaracions de Pedro Sánchez proposant un nou Estatut dels Treballadors (i de
les Treballadores, supòs) sense anunciar, ara que té majoria parlamentària més
que suficient per fer-ho, cap derogació de l'Estatut dels Treballadors actual; com
ho és també el fet que el "Programa Nacional de Reformes" que el
Regne d'Espanya recentment ha remès a la Comissió Europea no citi cap reforma
derogatòria de l'àmbit de la legislació laboral; o un article del Conseller de
Treball, Comerç i Indústria, Iago Negueruela, publicat a aquestes mateixes
pàgines de Diario de Mallorca de Diari l'1 de maig, sorprenentment poc concret
sobre la necessitat de derogar l'actual legislació laboral, hereva del PP de la
majoria absolutista, i de les absolutes retallades socials.
Val a dir que la necessitat d'un
nou "Estatut dels Treballadors i les Treballadores" és tan evident
com complexa en la seva concreció en un text normatiu. Serà, en el millor dels
casos, un procés llarg de treball tècnic, i d'estira-i-arronses polítiques,
sindicals, empresarials, de lobbys, etc. Per tant, la pregunta clau és si
mentrestant es vol continuar aplicant a les treballadores i als treballadors
els sofriments d'aquella brutal revolució neoconservadora del dret del treball
que, recordem-ho, tenia com a objectiu la devaluació salarial a l'engròs (amb
una dosi important de polarització salarial), la precarització estructural de
l'ocupació, i el desequilibri de les relacions laborals, amb l'afebliment
sindical (a la thatcheriana) en la negociació col·lectiva i en el si de les
empreses. Dit sense embuts: la pèrdua de capacitat adquisitiva de les classes
mitjanes, que fa pocs dies analitzava l'OCDE, té molt a veure amb aquest
assumpte. Per tant, és urgent capgirar aquesta dinàmica!
Amb tot, el que més em preocupa
és que, en lloc de capgirar polítiques, es capgiri el discurs i l'anàlisi de la
situació. M'explic amb un exemple: en la interpretació governamental del
tarannà de la situació laboral illenca s'emfatitza que la nova ocupació creada
presenta millores qualitatives, amb avanços en ocupacions indefinides, i minva
en la taxa de temporalitat i parcialitat. Això és senzillament un disbarat si
no s'especifica quina és la referència de la millora. En relació a l'ocupació
que es creava abans de les Reformes Laborals de 2010 i 2012? Clar que
l'ocupació nova és una mica menys precària que en el període més dur de la
crisi-estafa. Però aquesta no és la qüestió. El veritablement important és si
normalitzam que, seguint a César Rendueles, el treball sigui una merda, formar
una família una utopia, que no tenir un projecte de futur sigui habitual, i que
res d'això no importi perquè a canvi les persones laboralment precàries tenen
"l'oportunitat de viure moltes vides gràcies a un mercat de treball
flexible". És a dir, volem normalitzar la precarietat laboral com a
horitzó, i no només com a parèntesi? I, de retruc, volem normalitzar vides
laborals de pobresa material i vital?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada