Publicat
originalment a dBalears (01-07-2019)
Petros Márkaris, a la novel·la
"Pròxima estació, Atenes" –en la que el seu emblemàtic personatge
Kostas Jaritos investiga, més enllà de la seva habitual Atenes, les grans
bretxes socials de la Grècia maltractada per la Troica Europea amb l'austeritat
autoritària-, tot referint-se a la majoria social grega, escriu: "Han
perdut la 'cultura de la pobresa' que dominaven tan bé i la 'cultura de la
riquesa' no han arribat a adquirir-la".
Parafrasejant Márkaris, diria que,
preocupat de perdre la pobresa de les polítiques culturals de l'immediat passat,
pel que fa a posar "l'interès general, la funció pública i a la ciutadania
del conjunt de les Illes Balears en el centre de la seva acció", i de no
arribar a adquirir, en l'immediat futur, la riquesa emancipadora d'una cultura
no mercantilitzada, he signat el manifest "Cultura per a tothom"
(@a_tothom).
"La cultura és l'eina amb la
qual construïm les nostres realitats, si les institucions l'aboquen al mercat,
converteixen els ciutadans en mers consumidors...", s'afirma en el citat
text. L'amenaça de confondre ciutadania amb consumidors està sempre molt
present en tots els àmbits de la vida neoliberal, és a dir, a les polítiques
que proporcionen males vides a les majories socials. En aquest sentit, convé no
oblidar que, històricament, la cultura no només ha sigut una poderosa arma de
resistència pacifica, en molts casos la cultura ha esdevingut eina de domini,
de, en paraules de Marina Garcés, "construcció dels marcs de denominació,
tant nacionals com de classe".
Tanmateix, l'autodenominada esquerra
hauria de tenir present, per sempre més, que a la dreta, quan governa, li basta
gestionar l'statu quo, però l'esquerra necessita un projecte. En matèria
cultural, un vertader projecte no estrictament neoliberal ha d'incorporar de
debò la participació de la ciutadania, i no només una participació corporativa
i burocratitzada. Val a dir que, una cosa és la participació del business cultural, que convé es
canalitzi pels circuits de les "meses sectorials", i una altra molt
diferent la genuïna participació ciutadana. En qualssevol cas, tinc per a mi
que garantir cultura per a tothom és impossible sense facilitar la participació
de tothom.
Tony Judt, poc abans de morir, es
formulava la següent pregunta: Com parlar no sobre les lleis de l'economia sinó
sobre les conseqüències del fet econòmic? Vet aquí un altre parafrasejo, en
aquest cas al lúcid socialdemòcrata: Com parlar no sobre cultura sinó sobre les
conseqüències de la cultura? En això rau el principal desafiament de les
polítiques culturals del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada