Publicat originalment a illaglobal.com ( 07-02-2021)
El
director de Le Monde diplomatique,
Serge Halimi, ens recorda en la seva editorial del número de febrer com les
expressions més radicals del neoliberalisme i els seus pensadors "han
difós la idea que els poders públics no han d'embridar ni el poder de les
empreses ni la fortuna dels seus propietaris". En la difusió d'aquesta
ideologia no es regategen recursos econòmics i legislatius (per exemple, tota
la panòplia legislativa que ha acabat amb el biaix tuïtiu del Dret del
Treball). El neoliberalisme radical ha convertit el debat ideològic (ells i
elles que solen anatematitzar el pensament que no els agrada considerant com a “ideologitzat")
en una confrontació amb trets bèl·lics. Una confrontació en què –seguint amb la
metàfora bèl·lica- ells disposen de recursos il·limitats (armament atòmic), i
els que defensem que la democràcia requereix refrenar el poder de les empreses
i de les grans fortunes disposam d'uns recursos comparativament tan escassos
que ens enfrontem al "poder nuclear" amb modestes fones.
Aquesta
confrontació es produeix des de fa dècades a casa nostra. Sent les Illes
Balears i Pitiüses un lloc (o no-lloc) neuràlgic del capitalisme turístic
globalitzat, no podia ser d'una altra manera. I és, diguem-ho sense embuts, una
confrontació ideològica que està guanyat el turbo neoliberalisme. Probablement
la va guanyant, en part, per "incompareixença de l'adversari". És un
fet que en la nostra història recent (des que vivim i malvivim en aquest estat
administratiu de coses anomenat "autonomia") els casos en els quals
els poders públics democràtics han contingut el lliure albir dels econòmicament
poderosos han sigut -posem per cas l'alliberament d'algun topònim, o "la
batalla de l'ecotaxa" de, fa no fa, vint anys- tan escassos com a episodis
de curta durada. Certament, són episodis gairebé heroics que, pot ser, en algun
moment del futur siguin motiu de commemoració. Talment com ara commemoram els
cinc-cents anys de les Germanies, un intent -fracassat i cruelment reprimit-
d'embridar als poderosos de l'època.
Tanmateix,
la batalla ideològica de les nostres vides ha sigut –i continua sent- una
confrontació que no entén de legislatures institucionals, que és a vegades
abrupta, i generalment subtil, que té un efecte acumulatiu en les biografies de
les persones, i, fins i tot, de generació a generació. Aquesta batalla és la
que anam perdent. Encara que des de l'escola s'ha fet el que s'ha pogut, i des
del sindicalisme s'ha resistit episòdicament, el "populisme de
mercat" va sociològicament guanyat.
Val
a dir que el "populisme de mercat" va ser especialment impulsat pels
ideòlegs i "spin doctors" de Ronald Reagan. És un constructe
neoliberal segons el qual, dit breument, els models econòmics i socials són els
que són per la lliure elecció dels consumidors. Òbviament, això és una
fal·làcia ja denunciada per aquella antiga, i molt volguda, cançó de Raimon
"Societat de consum" que, recordem-ho, diu així: "Tu compres un
poquet / Jo compre un poquet / Aquell una miqueta de res / D'això en diran
després / Societat de consum / Tu treballes bastant / Jo treballe quan puc /
Aquell treballa tot l'any / I sempre es diu el mateix / Societat de consum / Tu
viatges molt poc / Jo viatge bastant / Aquell del poble no surt / Ha, ha, ha,
ha / Societat de consum / Les botigues ben plenes / Les butxaques ben buides /
Les teues, les meues, les seues / Però és hora de saber / Qui és qui les té
plenes / Societat de consum / Societat de consum / Societat de consum /
Societat de consum".
És
a dir, la societat de consum pel triomf del "populisme de mercat" és
el somni humit de les elits econòmiques de normalitzar les polítiques de les
desigualtats, del predomini del capital sobre la vida. Res a veure, doncs, amb
societats amb consum, però no "de consum" que requereixen que tot es
mercantilitzi per a ser consumit i que, alhora, impulsen al màxim el consum
irresponsable.
El
cas és que, a tocar el primer any de pandèmia coronavírica, sembla imposar-se
arreu, i concretament a casa nostra, la continuïtat del "populisme de
mercat". Altrament dit, a la qüestió de si "l' epidèmia acabarà
reduïda a un episodi més de la trista i llarga història del que Naomi Klein va
batejar com a «capitalisme del desastre», o potser en sortirà un ordre mundial
més equilibrat, tot i que potser més modest?", plantejada per Slavoj Žižek
al seu llibre Pandèmia. La covid-19
trasbalsa el món, institucions, agents econòmics i socials, elits mediàtiques,
polítiques i culturals ja han contestat que opten per la primera de les
possibilitats. En conseqüència, actuen –erròniament, al meu entendre- com si
aquesta catàstrofe humana, social, i econòmica es pugui superar
retrotraient-nos a la situació prepandèmica.
El
"populisme de mercat" resulta ser tan irracional (a conseqüència
d'aplicar un curtterminisme populista de mercat electoral) que, ni tan sols,
aparenta contemplar els, en situació d'emergència climàtica, més que probables
pròxims episodis catastròfics. Desgraciadament, hi ha una, diria que
hegemònica, negació a considerar que la pandèmia de la covid-19 és una
oportunitat per a canviar les coses, des del nostre model de creixement, fins
als brots de feixisme social altament preocupants.
Aquest,
el de modificar de debò l'statu quo, hauria de ser el nostre horitzó
postpandèmic perquè –aquí cit a Andityas Soares de Moura, i a Francis García
Collado en el seu llibre El virus com a
filosofia. La filosofia com a virus- "la 'normalitat'
neoliberal-capitalista que vivíem mai va ser normal i ha de ser superada".
No obstant això, assistim a la depuració del "populisme de mercat"
amb propostes com les dels hotelers
reclamant se'ls deixi comprar vacunes per al seu personal.
Algú,
amb raó, ha qualificat la proposta d'aquests hotelers d' "immoral, però en
la seva línia", però el problema és que aquesta immoralitat és, en certa
manera, avalada per declaracions com les del conseller Negueruela que defensa
"prioritzar la vacunació de
comunitats que viuen del turisme".
Combatre el "populisme de mercat" és, veritablement, un imperatiu
moral i polític!
Malgrat
que els fets constaten que va guanyant aquest populisme darwinista, la partida
no ha acabat. El present és -com bé apunta Boaventura de Sousa Santos- "un
context en el qual les forces d'esquerra han de ser més humils i alhora més
ambicioses", en què el "tot està per fer i tot és possible", de
Miquel Martí i Pol, requereix uns reeixits moviments socials, i un escreix de
la mobilització social als carrers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada