Vaga i fems

 Publicat originalment a dBalears  (25-10-2021)

Vaga: Els dies de vaga efectiva dels treballadors de recollida de fems a Menorca, i a bona part dels pobles de Mallorca, ha sigut exemplars: Una mobilització massiva; amb una dinàmica assembleària, i, conseqüentment, d'empoderament dels treballadors; sense cap incident; amb un impecable funcionament, malgrat els "serveis mínims" abusius, dels piquets informatius. És un conflicte transcendent, en un context de gairebé absència absoluta de vagues en el món illenc de les precarietats laborals i vitals. Aquesta vaga fa evident que "l'efecte disciplinari" que la precarietat provoca sobre les classes subalternes és vencible. Potser, aquest és el valor simbòlic més gran de la vaga! Unes paraules plenes de lògica en un moment de vaga "ajornada i no desconvocada”, segurament descontextualitzades i difoses maliciosament, del dirigent de CCOO Miguel Pardo poden ser un pretext per linxar a un sindicalista, i, de retruc, al dret a vaga, i poca cosa més.

Val a dir que, qualsevol vaga en els serveis públics, siguin o no especials per a la comunitat, té efectes directes sobre la ciutadania. En aquest sentit, el moviment vaguista de recollida de fems planteja una qüestió rellevant: Si la gestió dels serveis públics es privatitza, amb quins criteris es gestiona el conflicte entorn de la negociació col·lectiva? A unes empreses concessionàries, generalment multisectorials, i, en alguns casos, multinacionals, i amb forta participació de fons d'inversió voltors, que tenen com a objectiu únic els beneficis empresarials, se les pot tractar amb "cera del Corpus" en temes, com ara, serveis mínims, o "restauració de la normalitat" una vegada el conflicte s'ha acabat o està en un téntol? O caixa o faixa: O gestió pública (amb l'exigència d'autoregulació del dret de vaga), o gestió privada amb totes les conseqüències.

En el cas de la vaga dels treballadors de recollida de fems s'ha posat damunt la taula una altra qüestió força cridanera: La insensibilitat de les institucions municipals afectades envers les condicions de treball precàries d'aquest sector. La problemàtica no és nova, ni ho és la conflictivitat. Sobta, idò, que, si més no, els ajuntaments, especialment aquells amb equips de govern d'esquerra diversa, hagin fet tan poc per posar fi a la precarietat d'uns treballadors que presten un servei municipal tan rellevant. La precarietat i la desigualtat són marca de les dretes, però sembla que per a la diversitat d'esquerra municipal la qüestió sociolaboral de les empreses que subcontracten no és una de les seves prioritats. Parafrasejant al que fou dirigent de la CGIL (el gran sindicat italià que fa unes setmanes va sofrir un atac per part de les hordes feixistes a la seu de Roma) i del PCI, Bruno Trentin, la qüestió és si l'esquerra vol canviar el treball [precari] i la vida [precària], o només conquerir el poder [de gestió del que hi ha].

Fems: Els fems que s'han de retirar per via d'urgència són en els que habita el pseudofeixisme: Els que puden a desigualtat i a precarietat vital, l'artefacte al complet de la legislació laboral de l'austericidi (singularment les Reformes Laborals de 2010 i 2012), la precarietat, la pobresa laboral, la manca de democràcia en la jornada laboral, la gestió privada dels serveis públics, el -diguem-ho així- "sentit comú neoliberal" que idealitza el diàleg social sense conflicte... En aquest objectiu cal reforçar tarannàs democràtics. El veto no ho és gens democràtic!