Publicat originalment a dBalears (07-08-2022)
Sens
dubte, la darrera Reforma Laboral de 2021 -la del Gobierno de Coalición
PSOE-UP- significà un cert canvi de paradigma: Per primera vegada des de fa
molts anys una reforma laboral no és sinònim de retallades de drets laborals i,
alhora, s'introdueixen algunes millores en matèria de contractació. No és poca
cosa! Però les seves manifestes insuficiències pel que fa a la recuperació dels
drets laboral furtats en els anys de l'austericidi aconsella no donar per bona
la dita de "qui a poc està acostumat, amb poc s'acontenta".
Sigui
com sigui, aquesta reforma laboral es va presentar a bombo i platerets com una
caixa d’ eines per posar fi a la precarietat i la temporalitat. A partir de
llavors s'ha instal·lat una simplicitat en les anàlisis de la situació laboral
extremadament preocupants, especialment quan vénen d'àmbits del progressisme
polític i del sindicalisme. S'escau recordar que l'economista austríac Steve
Keen -un dels poc que, amb tot rigor, van preveure la Gran Recessió de 2008- a
la seva obra "La economía desenmascarada" afirma que la simplicitat
de determinats esquemes analítics s'apropa a l'adoctrinament, i ens impedeix
explicar i actuar sobre la realitat. Keen es referia a les anàlisis
econòmiques, però és una idea absolutament aplicable a l'hora d'analitzar els
resultats de l'esmentada reforma laboral, i, per tant, la situació laboral.
Equiparar
els conceptes "precarietat" i "temporalitat" només pot ser
fruit d'un adoctrinament pervers. La temporalitat laboral és un factor de
precarietat, ara bé no és, ni molt menys, l'únic factor. La precarietat és
fruit d'un complex mix de factors. És, per dir-ho sense embuts, una construcció
sociolaboral de l'actual capitalisme. En aquest sentit, s'ha imposat –esperem
que temporalment- l'estratègia del capital d'abaratiment i facilitació formal
de l'acomiadament (una de les grans mancances de la Reforma Laboral de 2021 és
la no recuperació del "salaris de tramitació" ni de l'autorització
administrativa per a els ERO), en conseqüència, com fa anys i panys que
l'acadèmia més progressista afirma, el contracte indefinit ha deixat de ser
sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de
seguretat, i, per tant, d'indefinitut.
Una
possible anàlisi absent d'adoctrinament dels resultats a les Illes Balears dels
grans objectius proclamats de la darrera reforma laboral és el següent: 1.
Avança modestíssimament la reducció de la temporalitat. Amb dades de l'Enquesta
de Població Activa (INE-EPA), en el segon trimestre d'enguany, del total de
persones assalariades el 25% ho eren amb un contracte temporal. Només l' 1%
menys que el mateix trimestre de 2019! (els anys 2020 i 2021 no són comparables
per l'afectació de la pandèmia al mercat laboral). 2. Els resultats pel que fa
a la reducció de la precarietat estan per veure. Ara bé, es pot avançar que, de
moment, no augmenta l'antiguitat en les
empreses de les persones assalariades. Ans al contrari, en el segon trimestre
de 2019 les de menys d’un any d’antiguitat a l’empresa representaven el 21,3%
del total, i en el mateix trimestre d’enguany representen el 24,4%. Per una
altra banda, el fi de la devaluació salarial –i, especialment, la recuperació
de la capacitat adquisitiva dels salaris- està en globus.
Les reformes laborals del període de l'austericidi (les de 2010 i 2012) elevaren a fenomen una realitat laboral molt poc nostrada, la dels treballadors i treballadores pobres. La de 2021, la del període postpandèmic, ens anuncia un escreix d'una nova realitat laboral: les persones fixes precàries. L’únic dubte és si, també, esdevindran en fenomen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada