Publicat originalment a dBalears (01.09-2024)
Les condicions materials de la gent són determinants,
tot i que no siguin suficients, per garantir projectes de vida dignes per a
tothom. Hi ha altres factors que fan que una vida valgui conscientment la pena
ser viscuda o que no ho sigui, però sense garanties i certeses per a
l'existència material difícilment són materialitzables aquests projectes
vitals. Per als que mantenim una perspectiva analítica marxista, les condicions
materials de la gent són claus en la determinació de la consciència de
pertinència, o no, a una classe social. En aquest sentit, no és balder que,
pràcticament tots els estudis sociològics seriosos, detectin una tendència a la
baixa de la gent que es considera classe obrera en la mesura que creixen les
economies de serveis i decreixen les industrialitzades. En qualsevol cas, per
allò que es vol tractar en aquestes ratlles, això són figues d'un altre paner.
Ara bé, les condicions materials, des de qualsevol
perspectiva que s'analitzi la realitat, condicionen els tarannàs socials.
Altrament dit, expliquen les profundes corrents sociològiques i polítiques que
travessen la nostra societat. Una d'aquests corrents és que s'han instal·lat
diversos malestars molt generalitzats. Uns concrets, com ara, els que genera la
turistificació. Uns altres difusos, com els que tenen a veure amb les
condicions materials, la seva distribució, i les immenses desigualtats entorn
de elles. Malestars que tenen unes conseqüències molt perilloses per a la
democràcia: nivells baixos de confiança en les institucions i creixement de
l'extrema dreta.
Centrant-me en els malestars difusos abans esmentats,
el fet és que s'ha instal·lat en la ciutadania l'opinió que la generació dels
fills viurà pitjor que la dels seus pares. I no és una percepció ociosa perquè:
Amb dades de Pew Research de 2022, el 72% de la
ciutadania del Regne d'Espanya (malauradament, com a conseqüència del
desinterès de les autoritats autonòmiques per tenir instruments demoscòpics
propis que ens permetin conèixer millor la realitat de casa nostra, no hi ha
dades de les Illes Balears) creu que els seus fills viuran pitjor que ells, i,
segons dades d'IPSOS, en 2023 el 61% pensava
que anem per mal camí. Per això, per revertir aquests malestars, caldria posar
al centre del debat públic i de les mobilitzacions socials, una triple qüestió:
Capacitat adquisitiva de la majoria de la ciutadania, dret a l'habitatge, i
pensions.
Per garantir una capacitat adquisitiva suficient per
atendre les necessitats materials bàsiques no basta apujar els salaris segons
l'Índex de Preus del Consum (IPC), calen salaris ajustats als preus reals de la
màxima proximitat. Per exemple, el Salari Mínim ofereix una capacitat
adquisitiva molt diferent a, posem pel cas, Sòria que a Mallorca. En matèria
d'habitatge, a més de polítiques públiques que garanteixen de debò el dret, el
que no pot ser és que el preu d'una habitació (no d'un habitatge) sigui ara
mateix de més de 500 euros al mes, o que el salari mitjà del nostre jovent no
basti per a pagar un lloguer. Senzillament, són realitats que ajuden a impugnar
el funcionament de la democràcia i donar ales als que la volen buidar de
contingut social.
L'assumpte de les pensions és especialment rellevant
per combatre la percepció-malestar que els fills viuran pitjor que els pares.
Però, en lloc de corregir els dèficits del sistema públic de pensions (entre
d'altres, el fet que més d'una quarta part de les pensions tinguin una quantia
inferior al llindar de la pobresa, la persistència d'una important bretxa de
gènere, la pèrdua de poder adquisitiu real, els retrocessos en l'anticipació de
la jubilació -el cas de les Kellys és sagnant-), els poders públics, patronals
i sindicals institucionalitzats no fan altra cosa que incentivar aquesta
percepció d'incertesa.
No es poden qualificar d'altra manera fets com ara la negociació de plans de pensions
privats en el sector de l'hoteleria, o, com afirma la Coordinadora
Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, en qualsevol altre sector, la negligència envers informes crítics com el de Xabier
Pérez Davila sobre el Pla de pensions de la construcció d'àmbit estatal. El nou acord social per continuar promovent el retard de l'edat de
jubilació i ampliar les competències de les Mútues patronals és afegir-hi al banyat de
la incertesa, i, per a arrodonir-ho, notícies com la que explica que un estudi –d'autoria
gens sospitosa d'esquerranisme- conclou que "retardar l'edat de jubilació
augmenta
el risc d'una mortalitat primerenca, de manera que, demorar un any la sortida
del mercat laboral eleva 'significativament' el risc de morir entre els 60 i
els 69 anys, especialment en els sectors i ocupacions físicament més exigents i
subjectes a un major nivell d'estrès emocional i mental", i la que ens
informa que la conversió de salaris en capital
financer
no és una anècdota, evidencien que anem
per mal camí. En aquesta matèria també cal canviar el rumb!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada