PER QUÈ NO ES REBEL•LEN ELS/LES TREBALLADORS/ES PRECARIS/ÀRIES?

FOTO: Escala d’un palau de Santiago de Compotela (Galicia)
Espiral de temporalitat cap a l’immobilisme social?

Cada vegada és més nombrosa la literatura especialitzada que, amb algun matís lògic, coincideix amb la següent idea: Els efectes de la precarietat laboral van més enllà de la fragmentació de classe entre treball i capital ja que el que provoca és una infinitat de trajectòries laborals i vitals ben distintes que, al seu torn, impliquen diferents maneres d’estar en societat. No hi ha classe proletària precària, per contra el que hi ha és un exèrcit d’individus amb problemàtiques de subsistència: mileuristes, nouvinguts amb o sense papers, gent amb manca de coneixements en competències bàsiques, relacions laborals d’algunes hores, homes i dones atrapats en l’economia submergida... Tots i totes solen tenir una característica comuna: són, laboralment parlant, temporals. Es comprendrà així que la precarietat laboral provoqui un efecte d’immobilisme social de grans dimensions.

Així, no s’ha d’esperar que la precarietat laboral cohesioni un moviment de solidaritat i d’emancipació entorn del treball, quan n’és precisament l’element que distancia la persona precària de la societat, de les seves institucions i de la seva “lògica” de consum. L’experiència acumulada demostra que en aquest tema ha resultat fals el sil·logisme segons el qual qui pateix una situació injusta, com és el cas de la precarietat laboral, mostra més tard o més d’hora una conducta reactiva i contundent en sentit oposat i de la mateixa intensitat i contundència que la injustícia patida.

En la meva opinió, aquesta problemàtica resulta molt més complexa a la nostra terra des del moment que una gran part de la societat balear són treballadors i treballadores en situació de precarietat que no n’han conegut d’altra distinta. És a dir, hi ha cada vegada més gent adulta i formada que segueix sent mileurista, nouvinguts que no saben què és una relació laboral estable, joves amb sobrequalificació que mai han treballat més de 5 hores a la setmana... i es comença a veure algun indici de xenofòbia en el submón de l’economia submergida.

Amb una ullada ràpida a les dades sobre la temporalitat laboral de les Illes Balears ens adonem que, al tercer trimestre de 2009, la situació era la següent:
· La taxa de temporalitat és del 27,6% (14% a la UE 27). Ha baixat quasi un punt per mor de la massiva destrucció d’ocupació temporal.
· Del conjunt de persones amb contractació a temps parcial més del 39% són temporals i, per tant, molt probablement són relacions laborals a temps parcial no desitjades.
· En el sector públic (suposat paradís de la estabilitat) hi ha una taxa de temporalitat que frega el vint-i-quatre per cent.
· Entre les persones assalariades estrangeres hi ha un 44,57% que són amb contractes temporals, més de 22 pp que les de nacionalitat espanyola.
· De cada cent joves entre 16 i 30 anys del nostre mercat de treball, més de quaranta són temporals .

Les dades anteriors són de l’EPA. Hi podem afegir dues informacions més:

· Segons la TGSS, al setembre el 31,67% de població assalariada afiliada ho era amb un contracte temporal.
· Segons dades del SOIB, el 87,6% dels contractes registrats entre gener i setembre són temporals.

Ja sé que la temporalitat laboral no és, per si mateixa, sinònim de precarietat, però no hi ha dubte que n’és la seva característica bàsica i alhora n’és l’element comú de totes les precarietats, i per això resulta interessant conèixer aquesta realitat del nostre mercat laboral.

La solució és francament complicada perquè encara que unes de les majors injustícies d’avui siguin precisament la temporalitat i la precarietat laboral, no hi ha manera que provoquin la rebel·lió dels tan injustament tractats pel sistema. En qualsevol cas, la resposta rau en els complexos mecanismes i sinergies solidàries del sindicalisme de classe i confederal.

MORRO EMPRESARIAL

FOTO: Detall d’una sala del Museu de Pergamo (Berlín) ) Hi ha “morros” perillosos

La CAEB ha presentat aquests dies un informe en el qual es pretén justificar una espectacular pujada de la pressió fiscal dels Ajuntaments. Si aquests comptes que ha fet l’organització empresarial els haguessin presentat com a treball escolar del primer trimestre del curs, segur que haurien tret molt mala nota. Jo sempre he dubtat del rigor tècnic dels informes econòmics d’aquesta patronal que, curiosament, tenen un ressò mediàtic impressionant, però en aquesta ocasió han mostrat massa el llautó i s’han oblidat d’aplicar la inflació a l’hora de fer comparacions dels darrers trenta anys i ens han volgut vendre una suposada pujada de la pressió fiscal amb una evident pujada de la recaptació. Val a dir que si la recaptació d’imposts municipals ha pujat és, entre d’altres coses, perquè ara hi ha ordinadors i les administracions recapten millor els tributs. Tal vegada la CAEB té enyorança d’aquelles administracions tributàries d’ara fa trenta anys en què la manca de democràcia era directament proporcional a la manca d’equitat en les taxes i la precarietat de mitjans era directament proporcional a la precarietat de les llibertats. Al meu poble no hi havia cap senyor afecto al régimen que pagués un cèntim, i segur que em creureu si us dic que de fems en feien més que a casa dels meus pares, que ni eren afectos ni del régimen.

En resum, com sempre els empresaris es queixen de pagar impostos i ho fan amb eufemismes i embulls. Però si alhora es demana a les institucions inversions multimilionàries a la Platja de Palma per seguir fent rendible allò que ells i només ells han exprimit anys i anys, s’exigeix la immediata construcció del Recinte Firal, o es reivindica més i més promoció turística (també municipal, és clar) i es pressiona fins a dir basta perquè continuï amb diners públics la conflictiva construcció del Palau de Congressos: és, senzillament, una demostració descomunal de tenir molt de morro.

El divendres 20 de novembre “L’encruia” del Diari de Balears ens mostrava a dos senyors amb pinta d’empresaris. Un exclamava: “exigirem rebaixes fiscals” i l’altre demanava, amb cara de certa preocupació, “en blanc o en negre?”. Pareix que aquesta és, amb crisi o sense crisi, la primera preocupació empresarial. Em recorda un grafit de fa alguns anys que deia així: “Els impostos que els pagui l’Estat!”. Els autors de la pintada oblidaren especificar si l’Estat havia de pagar en blanc o en negre...

NECESSITATS I URGÈNCIES EN EL MERCAT DE TREBALL

Foto: “Zoco” de Damasc (Síria)

Amb les dades del tercer trimestre de 2009 proporcionades per l’EPA hem conegut que la població activa a les Illes Balears continua augmentant i assoleix un rècord històric en nombres absoluts. Ja són 607.100 les persones que treballen o estan en disposició de fer-ho. Això suposa una taxa d’activitat del 68,05%, la més elevada de l’Estat espanyol, molt per sobre de la taxa del 59,81% corresponent a la mitjana estatal. En termes interanuals, les Illes Balears tenen una variació positiva del 2,97% amb la incorporació de 17.500 persones actives.
Hi ha 335.500 homes en situació activa, o el que és el mateix, una taxa d’activitat masculina del 75,23%, molt similar a la de l’any 2008. Per contra, amb un total de 271.500 dones la taxa d’activitat femenina puja i passa del 58,45% al 60,87%, el que suposa que s’han incorporat 14.200 dones al mercat de treball en un any. És significatiu que l’únic grup d’edat que evoluciona a la baixa, amb un descens de l’11,21%, siguin els joves de 16 a 19 anys. Així mateix, hi ha una baixada del 13,93% dels actius estrangers comunitaris i en canvi pugen els espanyols en un 1,72% i els estrangers no comunitaris ho fan amb un destacat 4,35%.
Crec que és necessari comentar les dades de la població inactiva ja que al conjunt de l’Estat creix un 0,8% per mor d’un fort increment de quasi cinc punts dels homes inactius, que contrasta amb una baixada de més d’un punt i mig de la inactivitat femenina. En el cas de les Illes Balears, la població inactiva total baixa un 1,6% i, igual que al conjunt d’Espanya, tenim un important increment de més de tres punts de la població masculina inactiva. El més rellevant i diferenciador és que les dones inactives són menys que ara fa un any, concretament el nombre de dones inactives baixa en un 4,5%.
Però, ¿quins canvis qualitatius ha sofert la població inactiva? Segons les dades del tercer trimestre de 2009 proporcionades per l’EPA, hi ha dues qüestions, en la meva opinió, de molta importància: la primera és que el grup de persones inactives estudiants creix tant al conjunt d’Espanya com a les Balears ‑Espanya té una taxa de creixement del 6,9% mentre que a les Illes el creixement relatiu és de només el 3,8%‑. La segona qüestió cabdal és la que fa referència a la població inactiva que declara dedicar-se a les “tasques de la llar”. Aquest grup experimenta un descens al conjunt d’Espanya de quasi quatre punts i mig i a les Balears ho fa amb una espectacular baixada de més de 10 punts.
Si analitzem amb cura aquestes darreres dades, ens adonem que la pujada masculina d’inactius “estudiants” és al voltant del 8%, tant al conjunt espanyol com a l’illenc, i en els inactius de “tasques de la llar” hi ha una considerable diferència entre la pujada del 27% a Espanya i la del 13,3% a les Illes. En qualsevol cas, en termes absoluts l’augment no és molt elevat. Pel que fa a les dones, les coses són diferents ja que la pujada de la inactivitat lligada als estudis és molt minsa i tot just arriba a l’1%, mentre que al conjunt de l’Estat és del 6%. Per contra, el descens de la població inactiva femenina classificada com a “tasques de la llar” és d’un 12% a la nostra comunitat autònoma ‑que suposa un decreixement absolut de -10.600 inactives menys en aquesta classe‑ i d’un -6% a tot l’Estat espanyol.
Amb aquestes informacions podem intuir que, per una banda, són més els i les joves que abandonen el mercat laboral per continuar possiblement amb la formació davant la dificultat de trobar una feina, mentre que continua augmentant l’activitat entre la població estrangera fonamentalment no comunitària. Amb tot, el més destacable és la incorporació de dones inactives espanyoles ‑sobretot majors de 45 anys‑ a la població activa. I per l’altre costat, pareix que el desànim ha afectat la població activa masculina, atès que una part d’ells deixa de considerar-se en actiu mentre que són moltes les dones que, front a situacions familiars adverses, haurien decidit passar a l’activitat possiblement aprofitant el desenvolupament de sectors d’atenció molt feminitzats i relacionats, entre d’altres, amb el desplegament del sistema d’atenció a la dependència.
Aquests canvis en la població activa ens indiquen comportaments de fons en el mercat laboral balear, en una conjuntura de destrucció d’ocupació especialment elevada que en el cas de l’EPA es quantifica en 17.200 treballadors/es. I si parlem de l’evolució de l’afiliació, el resultat és encara més negatiu ja que, segons les dades de la Tresoreria General de la Seguretat Social, hi ha 34.062 afiliats menys de mitjana trimestral, el que representa una variació a la baixa del 6,88%. Aquesta destrucció d’ocupació té la seva correspondència amb la informació del DIRCE (Directori Central d’Empreses) segons la qual entre l’1 de gener de 2008 i l’1 de gener de 2009 han desaparegut 1.509 empreses.

La conjuminació dels canvis en la població activa i la conjuntura de pèrdua d’ocupació i descens demogràfic d’empreses fan que, amb tot, el tema més preocupant siguin les 90.000 persones que diuen estar aturades o les 67.645 enregistrades com a tals a les oficines d’ocupació. En la meva opinió, és sobre aquesta diagnosi que s’han de fer les polítiques públiques d’ocupació. Perquè hi ha coses urgents a fer, com ara ampliar prestacions i contractacions directes i induïdes per part de les administracions, i alhora n’hi ha d’altres, com per exemple la requalificació del capital humà, els resultats de les quals es veuran a mitjan termini. En definitiva, es tracta d’evitar que hi hagi més gent que intenti cremar-se a l’estil bonze i de fer camí cap a aquest canvi de patró de creixement tan invocat sense aturar-se.