“Turismo a contracorriente”

He iniciat una col·laboració amb la Federació Estatal d’Hoteleria i Turisme de CCOO (FECOHT-CCOO) que he titulat “Turismo a contracorriente”. De tant en tant, intentaré aportar alguna cosa al necessari debat sobre el turisme espanyol.. Aquí va el primer article.

Turismo y dialogo social

Es sabido que el día 1 de marzo el Gobierno presentó el documento titulado “Acuerdo político para la recuperación del crecimiento económico y la creación de empleo”. Con esta propuesta se iniciaba el proceso de conversaciones entre los grupos políticos en el Palacio de Zurbano de Madrid. Dicho documento consta de una Introducción, un capítulo dedicado a medidas prioritarias para la creación de empleo y la reactivación de crédito y acaba proponiendo “Cuatro ejes de actuación.”

El primero de esos ejes es el dedicado a las medidas para mejorar la competitividad de la economía española y fomentar la creación de empleo, entre las que se encuentran las dedicadas al turismo. Cuatro son las medidas que se plantean: 1.- Ampliación del programa Turismo Senior Europa, 2.- Plan de incentivos a la desestacionalización, 3.- Colaboración del sector privado en la promoción exterior del turismo y 4.- Ampliación hasta 500 millones de euros de la línea ICO-FuturE para apoyar la renovación del sector. Las cuatro iniciativas gubernamentales son, en mi opinión, acertadas y necesarias aunque insuficientes. La mayor parte de la industria turística española necesita pasar por un auténtico proceso de reconversión y no únicamente de modernización de la planta hotelera y de la mal llamada oferta complementaria. Tal proceso será costosísimo y muy largo en el tiempo y, por eso, es fundamental un Pacto de Estado sobre la materia. Si no es así, es una quimera pensar en la posibilidad de reconvertir los destinos turísticos españoles.

Pero más allá de esta importante ausencia en el documento del Gobierno, cuya insuficiencia se ha agravado en el documento de síntesis de 25.03.10, lo que me ha sorprendido más es que, mientras en el apartado dedicado al “Plan Integral de Política Industrial 2020” se hace una referencia explícita a la participación de los Agentes Sociales (a través de la Mesa del Diálogo Social reforzado), en el caso de turismo ni se menciona tal participación. Quizás se piense que es suficiente la consulta en el ámbito del Consejo Español de Turismo, pero ya se sabe que una cosa es ser consultado y otra interlocutor necesario. Creo que no podemos estar más tiempo sin reivindicar con mucha fuerza que la política turística española se incluya en el catálogo del Diálogo Social reforzado.

Es mucho el empleo que está en cuestión en el sector del turismo. No es un asunto marginal. Seguramente para salir de la crisis las empresas y los destinos tendrán que hacer cosas nuevas y una vez superada esa recesión no sabemos cómo actuará el consumidor de turismo. Dicho en otras palabras, la crisis ha provocado cambios en el comportamiento de los consumidores y consumidoras, tales como reducción del gasto en el destino turístico, aumento de las estancias en todo incluido, crecimiento de las reservas de última hora y del turismo de proximidad, etc.; cambios que las empresas los han gestionado con ajustes en empleo para mantener beneficios
Ahora mismo la gran pregunta es, si después de la crisis el comportamiento del mercado turístico volverá a las pautas previas a la situación crítica o si, por el contrario, se mantendrán durante largo tiempo estas pautas de insostenibilidad económica y social. El gran reto depende de las políticas públicas que implementen las administraciones públicas, por eso debería ser materia de Diálogo Social Reforzado.

Nou model de creixement sense llei del sòl?

Aquests dies que en Jaume Mates, ex Molt Honorable president de les Illes Balears, compareix davant la justícia i, com a mínim, declara ser un delinqüent fiscal, em ve a la ment la legislatura en què, a més a més de saquejar les arques públiques, la dreta d’aquest país va malmenar el territori posant en perill el desenvolupament social de la gent més dèbil. Val a dir que aquelles campanyes de “Qui estima Mallorca no la destrueix” o la magnifica lluita de resistència contra les macro autopistes d’Eivissa, amb vaga general inclosa, eren lluites també per un futur millor en termes socials i econòmics.

Probablement en l’actual legislatura —amb tanta inestabilitat, tanta brutor heretada i trames de corrupció que, afortunadament, s’han pogut dissoldre a temps— no s’haurà pogut visualitzar que hi ha suficient seny i consens per aplicar un elemental criteri econòmic: el principi de precaució. La lògica del rendiment de l’economia de mercat ha de ser ordenada i estructurada per una lògica de precaució i de responsabilitat en qualsevol indret, però molt més en uns territoris insulars petits i que són, i ho volen seguir sent, especialistes en turisme. En aquestes coses convé recordar el missatge del Gran Cabdill Seattle al president dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855, quan per exemple l’indi li diu al president Franklin:

“És que, per ventura, podeu comprar
els bisons,
quan ja n’heu mort
el darrer?”

El model territorial és clau per fer passes cap a un canvi de model de creixement i, en aquest sentit, paga la pena deixar clares dues qüestions. La primera és que les coses conegudes no són les que millor es coneixen i per això s’ha d’insistir a dir que el creixement ràpid i incontrolat de la construcció unit a l’apujada de preus i a l’absència d’habitatges socials, ha general un estoc immobiliari sobredimensionat i de baixa qualitat que, per cert, gran part de la ciutadania no pot habitar ni comprar. I això s’ha fet amb una bimbolla especulativa que ha causat bona part de la crisi que patim. La segona de les qüestions és que a força de desitjar el que no tenim, podem menysprear allò que sí tenim. Amb aquesta darrera afirmació vull dir que una política territorial i urbanística força proteccionista i rígida és, amb molta seguretat, la millor política turística que podem fer.

Per tant, la lògica d’un país turístic com les Illes Balears és que tingui un consens suficient en matèria d’ordenació turística i urbanística que li permeti progressar econòmicament i socialment. És imprescindible un acord d’arrel, perquè quan l’alternança política es produeix democràticament no signifiqui un capgirar-ho tot.

La “estretor” institucional dels partits de la dreta espanyola i mallorquina probablement faci que aquesta legislatura acabi sense que el Parlament aprovi una llei del sòl. Es voldrà fer creure que és quasi una cosa impossible. És mentida, i tenim la prova en un dictamen del CES de les Illes Balears. No ha estat fàcil conjuminar la diversitat d’interessos que hi ha al CES, però la voluntat de superar els entrebancs ha permès aprovar un dictamen que, tot i ser crític amb l’esborrany de llei del Govern, fa afirmacions com ara la següent: “Aquest CES valora l’esforç del Govern de les Illes Balears per elaborar una norma comprensiva tant de l’ordenació del territori com de l’urbanisme. Valoram positivament, doncs, la presentació d’aquest Avantprojecte de llei que, independentment del seu contingut ha de modernitzar la legislació autonòmica en matèria de territori, sòl i urbanisme, que en molts de sentits data dels anys setanta.” No és poca cosa.

Responsabilitat Social de les empreses transnacionals?

Ahir vaig anar a la seu de la Cambra de Comerç de Mallorca a escoltar la conferència que sobre RSE dictava el president Antich. L’acte era el prolegomen a la Conferència Europea sobre la institucionalització de la Responsabilitat Social de les Empreses que, en el marc de la Presidència espanyola de la UE, té lloc a Palma avui i demà.

La intervenció del Sr. president va ser interessant, un text ben construït i, com és habitual en ell, va fer reiterades mencions al Diàleg Social i al Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social. Però va cometre una equivocació quan va lligar la RSE amb la Negociació Col·lectiva. La RSE és una qüestió interessant que convé promocionar i impulsar des de la voluntarietat. La negociació col·lectiva, i el caràcter vinculant del convenis col·lectius, és un dret que la Constitució Espanyola estableix a l’article 37 del seu títol segon, és a dir, en el nucli dur dels deures i drets constitucionalment protegits. No hi calen comparacions. Ja voldrien els ultraliberals que la negociació col·lectiva fos qualque cosa semblant a la RSE!

El Sr. Antich va ser presentat pel vicepresident de la cadena Sol Melià, qui ‑sembla ser fora de programa‑ va fer una llarga intervenció lloant les pràctiques de responsabilitat social empresarial que s’aplica a l’empresa que dirigeix la seva família. Curiosament (o no) ni el president ni l’empresari varen fer la més mínima referència al Codi Ètic Mundial del Turisme, de Nacions Unides i de l’Organització Mundial del Turisme.

Segur que en el cas del president va ser un oblit que, tal vegada, no s’hagués produït si el Govern complís amb més diligència els acords del Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social. En aquest sentit, cal recordar que en el pacte sobre turisme hi ha un acord per divulgar aquest Codi Ètic Mundial del Turisme. Res s’ha fet i l’oblit em fa pensar que és encara més necessària aquesta divulgació. En el cas de l’hoteler Sebastian Escarrer, em tem que no pot dir, sense faltar a la veritat, que tenen incorporat el codi ètic a les seves pràctiques empresarials arreu del món. Ja se sap que els discursos de les empreses transnacionals són molt acomodaticis.