Treballadors i pobres?

Dibuix de Joan Grau “Retrat social del capitalisme liberal”

 



Aquí vos deixo un article publicat a Diario de Mallorca i a Diario de Menorca

Durant molts d´anys la percepció social majoritària ha associat la pobresa material de les persones amb situacions prolongades d´atur, de gairebé total carència de recursos i de xarxa familiar, amb majors exclosos de l´àmbit contributiu de les pensions de la Seguretat Social, amb persones malaltes, amb trajectòries professionals i vitals fracassades de nouvinguts, amb projectes fallits d´emprenedoria... en definitiva, amb falles de l´Estat social. Aquesta percepció obeïa a una realitat: la situació de bonança econòmica que, malgrat tenir els peus de fang i generar grans diferències socials, propiciava un mercat de treball que assegurava una retribució suficient que garantia que la immensa majoria dels que hi participaven no correguessin perill de caure en una situació de pobresa. Amb la crisi ha canviat la percepció i la realitat. Avui és més freqüent del que ens pensam trobar-se amb una persona i fer-ho en dos escenaris molt diferent el mateix dia: el mati al bus camí de la feina i a la tarda fent cua a un menjador social. Aquesta és la realitat a la que des de la Fundació Gadeso ens hem volgut aproximar amb la publicació del número 14 de la revista digital Temes socioeconòmics titulat "L´empobriment de les persones amb ocupació" al que podeu accedir entrant aquí.

.
Val a dir que aquesta problemàtica dels treballadors i treballadores pobres, de la població ocupada en risc de pobresa o de la pobresa laboral „tant se val„ és un tema present des de fa molt de temps en els debats acadèmics, socials i polítics de tot arreu i que, en la darrera dècada, s´ha incrementat força a l´àmbit europeu. No debades la UE a l´any 2003, en el marc de l´Estratègia Europea d´Ocupació, va introduir un indicador per avaluar aquestes tendències mitjançant la European Union Survey Income Living Conditions (EU-SILC), de la qual l´Enquesta de Condicions de Vida (ECV) espanyola en forma part. Però l´interés per conèixer el grau d´empobriment de la població no és només europeu, com ho demostra el fet que, des de l´any 2009, l´OCDE hagi introduït en els seus informes anuals sobre ocupació l´anàlisi d´aquests fenòmens. Però, malgrat aquest creixent interès, poca cosa s´ha fet per conèixer la nostra situació concreta. És ben hora, idò, que des dels àmbits acadèmics i des dels organismes d´estadística pública i d´estudi del mercat laboral (singularment OTIB i IBESTAT) s´estudiï, delimiti i segueixi el fenomen en l´àmbit concret de les Illes Balears.

És cert que definir i avaluar l´abast de la problemàtica de la combinació de treball retribuït i pobresa és un assumpte complex i hi intervenen molts factors, com ara, els contextos familiars, els aspectes personals, com són el gènere, l´edat o la nacionalitat d´origen, l´afebliment dels recursos socials de l´Estat de benestar, la disminució del salari nominal i l´erosió del salari real per mor de la pujada del cost de la vida en general, i en particular d´algunes necessitats bàsiques, entre elles, l´habitatge i la precarització de les condicions de treball. La complexitat és tal que alguns teòrics parlen de "categoria híbrida" però gaire bé tots els estudiosos del fenomen dels treballadors pobres coincideixen en la incidència clau de les situacions stricto sensu de precarietat laboral. En aquest sentit al número de Temes socioeconòmics Gadeso esmentat, a més d´analitzar la precarietat socioeconòmica (ingressos mitjans, taxa de risc de pobresa i atur de llarga durada), ens em detingut a observar l´evolució del treball a temps parcial i dels autònoms dependents o "falsos autònoms" com a noves formules de precarietat laboral i fragilitat econòmica. Hem descartat l´anàlisi de l´excessiva temporalitat i l´increment de contractacions de molt curta durada perquè els seus efectes s´associen més al fenomen de pobresa genèrica.

Amb tot això les dades més rellevants que val la pena tenir en compte són, per una banda, que en el dos primers anys del període recessiu (2008-2009) els ingressos mitjans de les llars illenques han baixat un 10%, una tendència que, amb tota seguretat, s´ha accentuat en els anys 2011 i 2012 i que fa que la severitat de la pobresa sigui major; mentrestant la taxa de pobresa de Balears en 2011 fou del 18,5% i l´augment de l´atur de molt llarga durada (dos anys i més) a Balears entre 2007 i 2012 ha estat de 20,9 punts. I, per una altra banda, el col·lectiu de "subocupats" (ocupats a temps parcial) arriba a Balears en el tercer trimestre de 2012 a la xifra de 70.200, la qual cosa vol dir que des l´any 2007 ha crescut un 29,52% a la nostra comunitat, mentre que al conjunt d´Espanya ho ha fet en un 9,30% i que el percentatge de subocupats és a Balears el 14,4% del total de la població ocupada, mentre que en el mateix trimestre (el tercer) de l´any 2007 era de l´11,1%. Finalment, una qüestió molt important: en el tercer trimestre de 2012 hi havia a Balears un total 62.400 persones qualificades com a "empresaris sense assalariats o treballadors independents". Moltes d´aquestes persones tenen aquesta qualificació estadística però són "falsos autònoms" o treballadors amb la condició no desitjada d´autònom. De fet, no és pot explicat d´altra manera que, en plena atonia econòmica i restricció del crèdit a la nova emprenedoria, el percentatge balear d´aquest empresaris sense assalariats o treballadors independents (12,3%) sigui el més alt des de que hi ha memòria estadística.

En definitiva, no es pot seguir menystenint aquest fenomen de la població amb ocupació i alhora pobre, ans al contrari cal donar-li importància i rellevància política i social. La crisi i les polítiques aplicades per sortir-ne colpegen severament als sectors socials més febles, però també de forma molt punyent a les classes mitjanes. És, sens dubte, el problema de descohesió social més gran al que hauríem de fer front. Però ja se sap "quan el savi assenyala la lluna, el ximple mira el dit". En aquest cas la lluna haurien de ser les persones i s´hauria de deixar de mirar tant el dit en forma de dèficit públic.

Per un 2013 millor !

Unitat sindical

La gent que viu i treballa a Catalunya és gairebé sempre pionera i avançada en tot allò  que té relació amb el sindicalisme. Ja ho va ser en el transcurs del segle  passat  (l’anarcosindicalisme català és una bona prova del que dic).  A les acaballes de la dictadura franquista Barcelona  va ser seu d’un esdeveniment històric per a el esdeveniment del sindicalisme d’aquest  anys. Allà es celebrà , l' 11 de juny de 1976,  la  Assemblea de Barcelona  de les Comissions Obreres que, en aquella època eren “il·legals” però amb una impressionant presencia dintre del món obrer i avantguarda de la lluita antifranquista.  Aquella assemblea marcà el tarannà del sindicalisme en el Regne d’Espanya  en aquestes dècades de democràcia.  Ara, una altra vegada, des de el sindicalisme confederal català  arriba la proposta més “revolucionaria”i, al meu parer, molt necessària: Avançar qualitativament en la unitat d’acció  de CCOO i UGT en la perspectiva de la unitat orgànica.

A principis d’octubre vaig tenir el plaer de  presentar José Luis López Bulla en un acte organitzat per l’Ateneu Pere Mascaró entorn al llibre de Antonio Baylos  “Para qué sirve un sindicato”. Aquí teniu la meva intervenció  i aquí la important, la de  José Luis. Mentre l’escoltava em preguntava si les cúpules de les  organitzacions  sindicals serien capaces de posar a la practica allò que es proposava (rèquiem per a els Comitès de Empresa, i unitat orgànica de UGT, CCOO i més organitzacions sindicals. És una idea reiterada, bastant en solitari, per López Bulla, especialment des de el blog Metiendo Bulla, que ara pren força amb la proposta de constitució d’un Comitè d’Enllaç dels dos grans sindicats catalans.  

Estic convençut que aquest és el camí. La crisi és sistèmica. També produirà canvis en el moviment sindical. La unitat orgànica del sindicalisme de classe hauria de  ser una fita més en el necessari procés d’acumulació de forces per a resistir a la ofensiva per terra, mar i aire del neoliberalisme. Cal construir les trinxeres del segle XXI. La defensa del dret del treball, el treball digne  i  la negociació col·lectiva n’és una de les principals. 

No és un camí fàcil. Hi ha els normals problemes de “cada cofradía” que diria López Bulla.  No obstant, en la meva opinió, l’entrebanc més gruixut seria que la idea neocapitalista de la competència en el “mercat de sigles sindicals”   hagués substituït  la idea del  bon socialisme de tota la vida:  de la unitat de la classe obrera.