Precariat en una economia de “bolos”

Les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2014 eren esperades amb una indissimulada bona expectativa per part del govern espanyol i del balear. Les circumstàncies eren extraordinàriament favorables perquè es produïssin bones notícies. En un sol trimestre han coincidit les vacances de Pasqua, l’inici de la temporada turística, una certa suavització de les irracionals polítiques d’austeritat, una lleugeríssima millora del crèdit i la consolidació de la pobresa laboral com a nou paradigma de les relacions laborals. Sigui com sigui, Rajoy ha pogut declarar que en el Regne d’Espanya es crea ocupació. Tant se val si les persones d’aquella cua de l’INEM en la qual el president espanyol es va immortalitzar amb una foto de campanya electoral ara són persones aturades de molta llarga durada, contractats de baixíssima durada o gent (assalariada o “autònoma a la força”) que cobra un salari que no arriba ni tan sols al llindar de la pobresa. A casa nostra, la “bona notícia” l’ha celebrada una directora general que ens ha tornat a parlar de “creació d’ocupació”, “recuperació econòmica”, “canvi de tendència”... Potser, al president li ha semblat agosarat celebrar bones notícies relacionades amb el mercat laboral illenc, mentre no ens pugui explicar si aquell aturat i la seva família amb la qual es va fer una sessió de fotos electorals ha trobat una feina que li asseguri no entrar en situació de risc d’exclusió social i, en cas afirmatiu, si l’ascensor social d’aquella família -si no record malament llucmajorera- s’ha posat en marxa. L’assumpte clau del mercat laboral postreformes laborals de 2010 i 2012 és si, una vegada ha tocat fons quant a destrucció d’ocupació, és capaç de mantenir la seva capacitat de ser inclusiu i de distribuir renda a bastament per garantir que la roda del consum s’activi. Amb les dades de l’EPA que s’acaben de conèixer és, si més no, molt dubtós.

Al conjunt de l’Estat, l’ocupació ha crescut amb 192.400 persones en el darrer any, però s’ha de dir que el nombre total d’hores treballades per la població assalariada no revifa, que la població assalariada amb relació laboral temporal ha crescut amb 208.700 persones, i que les ocupacions a temps parcial s’han enfilat fins a 2.844.100, amb un creixement interanual del 2.63%. Per tant, la qüestió clau és que la taxa espanyola d’atur es redueix un inapreciable 1,59% (del 26,06% del segon trimestre de l’any passat al 24,47% del 2014) a un elevat preu quant a taxa de precarietat. És a dir, en termes europeus, decreix la intensitat del treball i augmenta la d’empobriment laboral.

Pel que fa a les Illes Balears, en un trimestre excepcional en una economia excepcionalment estacional com la illenca, i en un context en què la població activa (les persones que poden i volen treballar) s’encongeix en 10.000 persones en relació a l’any anterior, i amb una taxa d’activitat (66,77%) de les més baixes de la història de Balears en un trimestre estiuenc, les dades que em semblen més rellevants són:

Des del punt de vista del volum de l’atur: a) la taxa d’atur es situa en el 19,04% (118.000 persones); b) la taxa d’atur juvenil (menors de 25 anys) ha crescut del 42,7% al 44,08% en el darrer any; c) l’atur baixa un 11,33% en un context de minva de la població activa i de la taxa d’activitat; d) tot i que la població i l’atur registrat d’estrangers va a la baixa, la taxa d’atur de la població estrangera torna a incrementar-se fins a fregar el 22,5%, mentre que l’any passat era del 21,79%. És a dir, no migrar té cada pic manco possibilitats d’ocupació a l’economia regular. En relació a la descohesió social: 1.- L’atur de llarga i molt llarga durada. Un 14,4% de la població aturada ho és des de fa més d’un any i un 33,9% des de fa més de dos anys. 2.- El nombre de llars amb tots els membres actius en atur és de 37.300. 3.-La baixa taxa de protecció per desocupació, que s’ha situat en el 26,3%, per tant, gairebé només una de cada quatre persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis). Quant al deteriorament de les relacions laborals: per una banda, el percentatge de població assalariada amb contracte temporal és el 27,6% (el percentatge més alt dels darrers anys: 25,9% el 2013 i 25,6% el 2012), i, per una altra, es consolida el nombre de persones ocupades a temps parcial i l’índex d’estacionalitat sembla que continua escalant posicions.

Tanmateix, els resultats que ens ha deixat l’EPA d’aquest trimestre de 2014 són coherents amb una estratègia de sortida de la crisi en la qual la precarització laboral és la base del nou model de relacions laborals, la precarietat social és l’eix del model de competitivitat, i la precarietat econòmica és l’aposta per un model econòmic en el qual el 84,9% de la població ocupada ho és en el sector serveis. Aquesta triple precarietat és allò que diferencia un mercat laboral amb flexiseguretat, propi d’una economia de serveis amb valor afegits, d’un mercat de treball amb força presència de la categoria social del precariat (treballador/ra pobre/a i baixa protecció social) més pròpia d’una economia de bolos.

Article publicat a l’Ara Balears ( 29-VII-14) 

Comptabilitat creativa amb l ’EPA

En un sol trimestre han coincidit les vacances de Pasqua, l’inici de la temporada turística, una certa suavització de les irracionals polítiques d’austeritat, una lleugeríssima millora del crèdit, i la consolidació de la pobresa laboral com a nou paradigma de les relacions laborals. No obstant això el Govern de les Illes Balears no s’està de referir-se a les dades de l’ EPA del segon trimestre de 2014 parlant de “creació d’ocupació”, “recuperació econòmica” i “canvi de tendència”. Els mateixos que feren comptabilitat creativa i donaren embranzida a la crisi i a la desigualtat, ara en tornes a fer amb les estadístiques d’ocupació.

L’assumpte clau del mercat laboral post reformes laborals de 2010 i 2012 és si, una vegada ha tocat fons quant a destrucció d’ocupació, és capaç de mantenir la seva capacitat de ser inclusiu i de distribuir renda a bastament per garantir que la roda del consum s’activi. Amb les dades de l’EPA que s’acaben de conèixer és, si més no, molt dubtós.

Al conjunt de l’Estat, l’ocupació ha crescut en 192.400 persones en el darrer any, però s’ha de dir que el nombre total d’hores treballades per la població assalariada no revifa, que la població assalariada amb relació laboral temporal ha crescut en 208.700 persones, i que les ocupacions a temps parcial s’han enfilat fins a 2.844.100, amb un creixement interanual del 2.63%. Per tant la qüestió clau és que la taxa espanyola d’atur es redueix en un inapreciable 1,59% (del 26,06% del segon trimestre de l’any passat al 24,47% del 2014) a un elevat preu quant a taxa de precarietat. És a dir, en termes europeus, decreix la intensitat del treball i augmenta la d’empobriment laboral.

Pel que fa a les Illes Balears, en un trimestre excepcional en una economia excepcionalment estacional com la illenca, i en un context en què la població activa (les persones que poden i volen treballar) s’encongeix en 10.000 persones en relació a l’any anterior, i amb una taxa d’activitat (66,77%) de les més baixes de la història de Balears en un trimestre estiuenc, les dades que em semblen més rellevants són:

Des del punt de vista del volum de l’atur: a) la taxa d’atur se situa en el 19,04% (118.000 persones); b) la taxa d’atur juvenil (menors de 25 anys) ha crescut del 42,7% al 44,08% en el darrer any; c) l’atur baixa un 11,33% en un context de minva de la població activa i de la taxa d’activitat; d) tot i que la població i l’atur registrat d’estrangers va a la baixa, la taxa d’atur de la població estrangera torna incrementar-se fins a fregar 22,5%, mentre que l’any passat era del 21,79%. És a dir, no migrar té cada pic manco possibilitats d’ocupació a l’economia regular.

En relació a la descohesió social: 1.- L’atur de llarga i molt llarga durada. Un 14,4% de la població aturada ho és des de fa més d’un any i un 33,9% des de fa més de dos anys. 2.- El nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur és de 37.300. 3.-La baixa taxa de protecció per desocupació, que s’ha situat en el 26,3, és a dir, gairebé només una de cada quatre persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis).

Quant al deteriorament de les relacions laborals: Per una banda el percentatge de població assalariada amb contracte temporal és el 27,6% (el percentatge més alt dels darrers anys: 25,9% en 2013 i 25,6% en 2012), i per una altra, es consolida el nombre de persones ocupades a temps parcial i l’índex d’estacionalitat sembla que segueix escalant posicions.

Sense fer comptabilitat creativa el que cal dir és que els resultats que ens ha deixat l’EPA del segon trimestre de 2014 són coherents amb una estratègia de sortida de la crisi en la qual la precarització laboral és la base del nou model de relacions laborals, la precarietat social és l’eix del model de competitivitat, i la precarietat econòmica és l’aposta per un model econòmic en el qual el 84,9% de la població ocupada ho és en el sector serveis. Aquesta triple precarietat hauria de ser motiu de preocupació i no de tantes alegries. A les forces del privilegi ja els va bé aquesta sortida de la crisi, però les forces de la prosperitat compartida. Vet aquí un gran tema de confrontació política, social i, fins i tot, cultural.

Publicat  a www.elperscopi.com  (29-VII-2014)

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). Exposició temporal de Marcel Wanders 

Estiu 2014: Bombes sobre Gaza (una altra vegada)

És estiu (un altre estiu). El món no acaba de deixondir-se d'un mundial de futbol (un altre mundial). Els països anomenats BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica) acorden constituir el Banc de Desenvolupament com a alternativa al FMI (una altra suposada alternativa per fer les coses millor quan el que cal  és fer altres coses). El planeta gira i gira, l'escalfament global avança adequadament i les desigualtats també. I dintre de la rutina estiuenca, la guerra d'Ucraïna ja té víctimes europees i sembla despertar algun  interès de les elits burocràcies de la UE... i  Israel llança una ofensiva sobre la Franja de Gaza (una altra ofensiva, i van...) El pretext israelià (un altre pretext) no justifica els atacs contra la població civil de Gaza. No n'hi ha ni mitja de justificació. Una altra vegada cal parlar del genocidi del poble palestí.

L'ofensiva de l'estiu 2014 acabarà, i els focus mediàtics s'apagaran. Serà un téntol fins a la pròxima barbaritat. Mentrestant les condicions del malviure a la Franja de Gaza s'agreujaran. Sembla impossible malviure en una situació pitjor a la relatada pel director d'operacions de UNRWA a Gaza, Rober Turner, en aquest article. Però la crueltat, el cinisme i el menfotisme de l'anomenada “comunitat internacional” envers als paries gazatins, no té límit.

No volia escriure en el  Babord de El Periscopi estiuenc d'aquest tema. Estic fart i fastigiat! Potser hi hagi nous elements geoestratègics. És evident que el discurs d' Obama en el Cairo ha quedat en un no-res, i que als EUA s'han imposat (un altre pic) els lobbys sionistes capitanejats per Hillary Clinton. No tinc ni idea de quin serà rol en aquella zona del món de la nova dictadura egípcia (d'una altra dictadura). D'un dictador sostingut pels EUA (Mubarak) s'ha passat a un altre (Al-Sissi) finançat i sostingut per les Monarquies Petrolieres del Golf Pèrsic.  Potser alguna cosa, encara molt minoritàriament, es mogui  a l'esquerra política israeliana.  Del que no hi ha dubte és que aquest tornem-hi, torna-hi a la deshumanització tuitejada (la foto que acompanya aquestes línies és d'una piulada) absolutament fastigós.  M'importa un rave les enrevessades claus del “conflicte” i dels seus orígens.  El que importa és el present sagnant.

Escric aquestes línies a desgana. Ho faig perquè m'he sentit èticament i moralment obligat a fer-ho. Però no crec que tingui res original a dir. Per a consol meu, em tem que no sóc l'únic que no té coses noves a dir. N'hi ha, però, que ho saben dir molt millor.  Mirin el que  escriu el gran Eduardo Galeano:

“Para justificarse, el terrorismo de Estado fabrica terroristas: siembra odio y cosecha coartadas. Todo indica que esta carnicería de Gaza, que según sus autores quiere acabar con los terroristas, logrará multiplicarlos.

Desde 1948, los palestinos viven condenados a humillación perpetua. No pueden ni respirar sin permiso. Han perdido su patria, sus tierras, su agua, su libertad, su todo. Ni siquiera tienen derecho a elegir sus gobernantes. Cuando votan a quien no deben votar, son castigados. Gaza está siendo castigada. Se convirtió en una ratonera sin salida, desde que Hamas ganó limpiamente las elecciones en el año 2006. Algo parecido había ocurrido en 1932, cuando el Partido Comunista triunfó en las elecciones de El Salvador. Bañados en sangre, los salvadoreños expiaron su mala conducta y desde entonces vivieron sometidos a dictaduras militares. La democracia es un lujo que no todos merecen.

Son hijos de la impotencia los cohetes caseros que los militantes de Hamas, acorralados en Gaza, disparan con chambona puntería sobre las tierras que habían sido palestinas y que la ocupación israelí usurpó. Y la desesperación, a la orilla de la locura suicida, es la madre de las bravatas que niegan el derecho a la existencia de Israel, gritos sin ninguna eficacia, mientras la muy eficaz guerra de exterminio está negando, desde hace años, el derecho a la existencia de Palestina. Ya poca Palestina queda. Paso a paso, Israel la está borrando del mapa.

Los colonos invaden, y tras ellos los soldados van corrigiendo la frontera. Las balas sacralizan el despojo, en legítima defensa. No hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva. Hitler invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania. Bush invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo. En cada una de sus guerras defensivas, Israel se ha tragado otro pedazo de Palestina, y los almuerzos siguen. La devoración se justifica por los títulos de propiedad que la Biblia otorgó, por los dos mil años de persecución que el pueblo judío sufrió, y por el pánico que generan los palestinos al acecho.

Israel es el país que jamás cumple las recomendaciones ni las resoluciones de las Naciones Unidas, el que nunca acata las sentencias de los tribunales internacionales, el que se burla de las leyes internacionales, y es también el único país que ha legalizado la tortura de prisioneros. ¿Quién le regaló el derecho de negar todos los derechos? ¿De dónde viene la impunidad con que Israel está ejecutando la matanza de Gaza? El gobierno español no hubiera podido bombardear impunemente al País Vasco para acabar con ETA, ni el gobierno británico hubiera podido arrasar Irlanda para liquidar a IRA. ¿Acaso la tragedia del Holocausto implica una póliza de eterna impunidad? ¿O esa luz verde proviene de la potencia mandamás que tiene en Israel al más incondicional de sus vasallos?

El ejército israelí, el más moderno y sofisticado del mundo, sabe a quién mata. No mata por error. Mata por horror. Las víctimas civiles se llaman daños colaterales, según el diccionario de otras guerras imperiales. En Gaza, de cada diez daños colaterales, tres son niños. Y suman miles los mutilados, víctimas de la tecnología del descuartizamiento humano, que la industria militar está ensayando exitosamente en esta operación de limpieza étnica.

Y como siempre, siempre lo mismo: en Gaza, cien a uno. Por cada cien palestinos muertos, un israelí. Gente peligrosa, advierte el otro bombardeo, a cargo de los medios masivos de manipulación, que nos invitan a creer que una vida israelí vale tanto como cien vidas palestinas. Y esos medios también nos invitan a creer que son humanitarias las doscientas bombas atómicas de Israel, y que una potencia nuclear llamada Irán fue la que aniquiló Hiroshima y Nagasaki.

La llamada comunidad internacional, ¿existe? ¿Es algo más que un club de mercaderes, banqueros y guerreros? ¿Es algo más que el nombre artístico que los Estados Unidos se ponen cuando hacen teatro? Ante la tragedia de Gaza, la hipocresía mundial se luce una vez más. Como siempre, la indiferencia, los discursos vacíos, las declaraciones huecas, las declamaciones altisonantes, las posturas ambiguas, rinden tributo a la sagrada impunidad. Ante la tragedia de Gaza, los países árabes se lavan las manos. Como siempre. Y como siempre, los países europeos se frotan las manos. La vieja Europa, tan capaz de belleza y de perversidad, derrama alguna que otra lágrima mientras secretamente celebra esta jugada maestra. Porque la cacería de judíos fue siempre una costumbre europea, pero desde hace medio siglo esa deuda histórica está siendo cobrada a los palestinos, que también son semitas y que nunca fueron, ni son, antisemitas. Ellos están pagando, en sangre contante y sonante, una cuenta ajena.”

No és un article de la setmana passada. És de l'any 2012! Vergonya, humanitat, vergonya...

Publicat a El Periscopi ((21-VII-2014)