Lobby hoteler, modernitats i coses antigues…

Si hom pren en consideració la definició de lobby que fa, posem per cas, Viquipèdia: “col·lectiu més o menys organitzat que, amb estratègies diverses, intenta influir en administracions públiques, governs i parlamentaris per tal que, quan prenen decisions, ho facin afavorint els seus propis interessos o els d’aquells que representen”, és fàcil concloure que no són organitzacions pel diàleg, l’acord, o el consens social. Les constitucions de després de la Segona Gran Guerra reserven aquest paper d’interlocutor econòmic-social a les Organitzacions Empresarials i als Sindicats. Amb tota seguretat, quan l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears en el seu article 15.1 afirma que “els poders públics promouran la participació dels agents econòmics i socials…” no es refereix als lobbys. En una societat democràtica, cadascú ha de jugar el seu paper. Per exemple, en el Regne d’Espanya, Exceltur exerceix de lobby, mentre que la Confederación Española de Hoteles y Alojamientos Turísticos (CEHAT) i la Federación Española de Hostelería (FEHR) fan el paper d’organitzacions empresarials. En el cas de Mallorca i, per extensió de les Illes Balears, les Federacions Empresarials Hoteleres de cadascuna de les illes s’han convertit en híbrids, on pesa més el caràcter de lobby que d’agent econòmic.

Això es va posar de manifest, una vegada més, amb la intervenció de la presidenta executiva de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM), Imma de Benito, divendres 22 d’abril passat en la Jornada de Debat organitzada per l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder, amb el títol “Present i futur del nostre turisme”.

Lluny queden les formes de dirigents hotelers que donaven cobertura a exabruptes com ara “hay que quitar al Presidente o matar al Consejero” (frase de l’hoteler Piñeiro  que va esdevenir en  icònica de la batalla contra l’Ecotaxa en el període  del Govern del primer Pacte de Progrés). Ningú s’imagina que qui representi als hotelers exerceixi, alhora, de piquet contra el Parc Natural de Llevant ocupant un ajuntament. També ha passat de moda el dirigent hoteler “empresari de debò”, és a dir, amb hotels en propietat o en gestió. El que és modern és l’executiu amb un llenguatge propi d’Escola de Negocis (d’aquestes en les quals Florence Noiville, en el seu llibre “Sóc economista i us demano disculpes”, explica quela fórmula que s’ensenya per maximitzar beneficis és “d’una “simplicitat bíblica”: augmentar ingressos i reduir costos, sense ensenyar fins a on es pot portar aquesta lògica).

El cas és que l’exposició de l’executiva hotelera va ser de manual del bon lobbista: Influir per afavorir els seus interessos immediats. Però quins són aquests interessos immediats? Diguem, d’entrada, que no són els mateixos que quant tenien a Bauzá en el Consolat de la Mar, i al conseller del carrer Montenegro de Palma a les seves ordres. Aleshores, en l’àmbit autonòmic ho tenien tot aconseguit i els tirs es dirigeixin més amunt. Per això, el lobby hoteler fixava els seus objectius en elRégimen especial para la actividad de alojamiento turístico (REAT) que, no s’oblidi, era una radical revolució neoliberal (les úniques propostes revolucionares que avui en dia tenen “bona premsa”són les de les dretes!).  Tampoc tenen cap interès immediat relacionat amb la implantació o no de l’Impost Turístic. És una “batalla” que donen, potser per sempre més, per perduda. Els interessos immediats semblen ser dos: Impedir la regulació del lloguer turístic, i que el sector turístic-hoteler sigui el gran beneficiari dels recursos procedents de l’Impost Turístic. Per això, Imma de Benito argumentà que el que tenim ara és un “anti model” basat en la quantitat de turistes. Per esmerçar aquesta situació cal, segon el Lobby Hoteler, una “nova política turística” amb una “visió holística” en clau d’inversió. Tot el discurs l’embolica amb missatges per alegrar les orelles dels actuals governants: preocupació per la massificació turística, objectiu de millorar la vida de la població, protecció mediambiental… Altrament dit, si no ho vaig entendre malament, el que el Lobby Hoteler diu és: 1.- Volem seguir tenint el gairebé monopoli legal dels hostalatges turístics. 2.- Si no hi ha rendibilitat hotelera, no hi ha inversió. 3.- No a millorar substancialment salaris, i les condicions de treball no són tan dolentes com es diu i, per tant, els testimonis recollits en el llibre d’Ernest Cañada, “Las que limpian los hoteles.Historias ocultas de precariedad laboral”, són invencions.

Comentem succintament aquests tres punts: L’assumpte de la regulació del lloguer turístic és complex i, en qualsevol cas, hauria d’abordar-se des d’una perspectiva clarament decrecioniste del nombre de turistes, però en cap cas des de la perspectiva de mantenir els monopolis tan apreciats pels neoliberals que prediquen la lliure competència per tot, menys per als seus negocis. Sobre la rendibilitat per poder invertir, millorar salaris i condicions de feina, permeteu que els digui que, el discurs de fons del Lobby Hoteler, exposat per Imma de Benito, em recordà el que vaig escoltar a principis dels anys vuitanta en la primera negociació del Conveni Col·lectiu d’Hostaleria de Balears. Record que els sindicalistes preguntàvem insistentment als representants empresarials: Quin és el grau òptim de rendibilitat perquè puguin atendre les demandes socials? Mai obteníem respostes i, per tant, manteníem les nostres reivindicacions.

Com deia més amunt, Florence Noiville va maleir les Escoles de Negocis franceses -i per extensió d’arreu- per no ensenyar els límits de la fórmula d’augmentar ingressos i reduir costos. Sembla que, per aquestes contrades, algun dirigent lobbista encara no ha après que aquella teoria, segons la qual el creixement de la rendibilitat i els beneficis farien pujar, com la marea, tots els vaixells, ha resultat falsa. S’ha demostrat que hi ha marees que només fan pujar els vaixells de súper luxe. Tot el que no sigui créixer repartint, créixer amb criteris decreixents, i un model turístic amb competitivitat estructural i en clau de país (preus, desmonopolització, capital humà ben retribuït, model energètic que aposti per les renovables,   Fons de Reinversió de Beneficis en el control dels quals participin els representants dels treballadors…) és sinònim de més desigualtat, ineficiència econòmica, i de caminar cap a una insostenible dualització social. Hi ha formes modernes de dir i fer coses antigues. Que els lobbys dels poderosos vulguin influir més enllà  del decòrum  democràtic, ho és molt antic!

Publicat originalment a dBalears(27-IV-2016)

25 d'abril: Grândola, Vila Morena ...

25 d'abril de 1974, a les 00.20 hores, en el programa Limite de Rádio Renascença sonà "Grândola, Vila Morena". La cançó composta per José Afonso era el segon senyal que confirmava que s'havia iniciat l'alçament dels oficials intermedis de la jerarquia militar portuguesa, agrupats entorn del Moviment de les Forces Armades (MFA). Els fusells amb un clavell vermell en el canó feren la volta al món. La Revolução dos Cravos (revolució dels clavells) triomfà aviat. El 26 d'abril António Sebastião Ribeiro de Spínola, com a representant màxim del MFA, i una vegada acceptada la rendició del govern de la dictadura de Salazar, anuncià que el poder seria remès als civils després de la celebració d'eleccions lliures i, alhora, anuncià la política de «democratitzar, descolonitzar i desenvolupar», la coneguda com política de “les tres D”.

Per a la lluita antifranquista les notícies que arribaren de Portugal van ser alguna cosa més que una emotiva fotografia de fusells amb un clavell vermell al canó i gent als carrers de Lisboa celebrant l'esdeveniment de la democràcia i el fi de la dictadura. S'albirava un escenari de ruptura democràtica que, uns anys després, acabà amb un de reforma que tingué com a objectiu principal la restauració de la monarquia borbònica. I així anem!

Quaranta-dos anys després cal  no escanyolir i seguir cantant:

“Grândola, vila morena

Terra da fraternidade

O povo é quem mais ordena

Dentro de ti, ó cidade ...”

És clar que "Grândola, vila morena / terra de fraternitat. / El poble és qui més mana / dins de tu, oh ciutat" segueix sent un magnífic senyal per a posar-se dempeus a favor d'una nova política de les tres D: 1.- Democratitzar amb un referèndum república-monarquia, amb l’exercici del dret efectiu d'autodeterminació dels pobles que avui formen el Regne d'Espanya  i, mentrestant, augmentar l'autogovern de les Illes Balears, garantint l'impuls igualitari de la política democràcia, igualtat de debò davant la justícia, i l’ igualtat entre homes i dones avançant en la superació del patriarcat... 2.-Descolonitzar-nos de les polítiques d'austeritat autoritària i desenvolupament agressiu envers el planeta, de l'espoli fiscal al qual ens sotmet l'Estat espanyol, de la pèrdua de sobirania que significarà el TTIP... 3.- Desenvolupar un canvi de model econòmic que garanteixi una major igualtat, treball de qualitat i inclusiu,  cohesió social i justícia social i ambiental.

Quaranta-dos anys després, celebr o 25 de Abril d'enguany amb la satisfacció que la gent d'esquerres portuguesa ho commemora amb un govern resistent (Grândola, vila morena ha estat aquests darrers anys tantes vegades l'himne de la resistència a la troica!) a l’ austericidi. Malauradament els socialistes espanyols no han volgut seguir l'exemple de Portugal. Tanmateix, més d’hora que tard, es demostrarà que “O povo é quem mais ordena”.

Publicat originalment a dBalears (25-iV-2016) 

Balears: Ens atrevim a pensar en la igualtat?

No sé el que passa concretament a la UIB, però en la majoria de facultats d’economia europees es comença a trencar tímidament el monolitisme de l’ortodòxia neoliberal. Sembla que, tot i que amb moltes dificultats, les teories econòmiques de premis Nobel com ara Amartya Sen, Elinor Ostrom i Gunnar Myrdal tornen a tenir una mica de presència en els ensenyaments superiors.

Probablement, l’èxit editorial i de públic del llibre del no gaire heterodox Thomas Piketty El capital al segle XXI, la cada vegada major repercussió mediàtica dels informes d’Oxfam-Intermón, les mesures econòmiques concretes, inclusives de debò (entre d’altres, potents salaris mínims, renda bàsica universal i incondicional, o formació específica per evitar l’exclusió digital), contingudes en el llibre ‘Inequality:What Can Be Done?’ d’Anthony B. Atkinson, o la creixent reivindicació acadèmica –el reconeixement social i de l’activisme per la justícia social sempre el va tenir– de la figura de l’economista José Luis Sampedro siguin només alguns exemples de l’interès teòric i pràctic per a articular propostes que facin factible una societat econòmicament, socialment i ecològicament més justa i inclusiva i que, per tant, inclogui aspectes decrecionistes i predistributius, i no només mesures de resiliència mediambiental i de distribució de renda ‘ex-post’.

Més enllà dels àmbits acadèmics i editorials, en ambients tan ortodoxament neoliberals com el World Economic Forum un dels missatges més mediàtics de 2015 va ser que només una millor distribució farà més sostenible una eventual recuperació. Però no només els reunits a Davos fan aquests plantejaments, fins fa poc tractats de subversius i propis dels antisistema i dels ‘Perroflautes’; l’OCDE introdueix en les seves propostes el concepte de creixement inclusiu. Sens dubte el document més rellevant d’aquesta “heterodòxia de l’OCDE” és  ‘All on board. Making inclusivament growth’ (Tots a bord. Fent inclusiu el creixement). I si això no fos suficient, resulta que el G20, en el comunicat de la cimera de Turquia 2015, també parla de creixement inclusiu. Tanmateix la sorpresa més grossa és que el Fons Monetari Internacional (FMI) comença a introduir en el seu argot reflexions sobre la insostenibilitat de l’economia de les desigualtats i, en el seu informe ‘Perspectives Econòmiques Mundials 2016’ arriba a afirmar que un excés de flexibilitat laboral o l’abaratiment de l’acomiadament durant la crisi té efectes negatius en la recuperació econòmica.

En aquest context, m’he permès fer una recerca en el que podríem considerar mainstream econòmic illenc i no he trobat cap referència al concepte de “creixement inclusiu”. Per una banda, he revisat els materials de la Fundació Impulsa Balears i les publicacions més recents de la Direcció General d’Economia i Estadística del Govern de les Illes Balears (fins i tot la recentment presentada ‘Quaderns d’Economia’), en les quals es reflexiona i investiga molt i bé sobre la necessitat d’augmentar la productivitat i competitivitat, l’evolució del PIB insular, els efectes de la crisi mesurada en termes d’hores de treball, i es fan interessants anàlisis sectorials, però ni una paraula sobre “creixement inclusiu” o sobre la necessitat de retornar el paper d’inclusió que, abans de les últimes reformes laborals, tenia l’ocupació remunerada.

Per una altra banda, he llegit amb atenció recents articles de premsa de les dirigents empresarials Carmen Planas i Inmaculada de Benito, en els quals la primera ens parla d’un lideratge social en la recuperació econòmica, i la segona dels, segons ella, errors de l’impost de turisme sostenible. Cap de les dues és capaç de renovar el seu discurs a la llum de la nova retòrica global sobre creixement inclusiu. Per acabar d’arrodonir-ho, observ que el concepte d’inclusivitat no s’ha colat en els debats de les primeres jornades del Projecte Ramon Llull 2030, que tenien com a objectiu dibuixar un canvi en el model de creixement de Palma i, per l’efecte d’arrossegament, del conjunt de Mallorca.

En fi, crec que el discurs pel qual les elits globals tornen a interessar-se per la distribució de la renda i no només pel creixement és més retòric que real. Però a Balears, per no haver-hi, no hi ha ni tan sols retòrica. Mala peça en el teler si no s’és capaç d’imaginar un futur socioeconòmic i ambiental veritablement inclusiu. Fa més de tres-cents anys Immanuel Kant ens convidava a atrevir-nos a pensar. Avui el repte és atrevir-se a pensar en la igualtat com a factor clau del nostre creixement present i futur.

Publicat originalment a l’Ara Balears (23-IV-2016)