EPA IVT2017: Desconstrucció de l’ocupació

Fa temps que sabem que el concepte ‘desconstrucció’ és quelcom molt més important que una tendència i tècnica gastronòmica. Des dels anys seixanta del segle passat, el filòsof Jacques Derrida ens va ensenyar que els textos i els llenguatges de les ciències socials adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis supòsits i absències. Pel que fa a l’ocupació retribuïda, em sembla escaient parlar de la seva desconstrucció, considerant els supòsits reals de la precarietat i l’absència de garantia d’inclusió social (absència de risc de pobresa i/o exclusió social) de l’ocupació retribuïda postcrisi-estafa.

Així ho corroboren tot un seguit d’institucions i organitzacions tan diferents com ara l’Organització Internacional del Treball (OIT), que, en el seu nou informe de Perspectives socials i de l’ocupació al món. Tendències 2018, adverteix que el Regne d’Espanya no està al marge de la consolidació del precariat i de l’augment del nombre de persones treballadores amb ocupacions vulnerables; o Oxfam-Intermón, que en el seu recent informe Realitat o ficció? La recuperació econòmica en mans d’una minoria posa sobre la taula el creixement del fenomen, i dels treballadors i de les treballadores vulnerables; o, per no allargar-me en excés, un treball que acaba de publicar Càritas de Barcelona (però amb conclusions perfectament aplicables a casa nostra) titulat Vides precàries. Quan la precarietat ho envaeix tot, i que ens parla a les clares dels efectes humans de la pobresa laboral.

En les següents línies intentaré esbossar una anàlisi de les principals dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2017 des d’aquesta perspectiva. És a dir, intentaré fer una aproximació a la resposta a la següent qüestió: Es contraresta la dinàmica desconstructiva de l’ocupació retribuïda illenca oferint a cada vegada més treballadors i treballadores seguretat, suficiència econòmica, i trajectòries de vida dignes i esperançades de millora socioeconòmica? Val a dir que, per a un mercat laboral tan estacional com segueix sent el balear, el quart trimestre és relativament poc significatiu per captar les tendències de fons. Per a això caldrà esperar que, en unes setmanes, l’INE i l’Ibestat ens proporcionin els resultats mitjans de tot l’any 2017.

En qualsevol cas, el primer que cal comentar és que, en els tres darrers mesos de l’any passat, la població activa -la que vol i està en condicions d’incorporar-se a l’activitat laboral i, per això, és classificada com a ocupada o aturada- s’estima en 595.500 persones. En termes absoluts, les variacions en els darrers anys no són gaire significatives. Però no es pot dir el mateix pel que fa a la taxa d’activitat, que, amb un 61,6%, és la més baixa dels, almenys, darrers deu quarts trimestres. En termes de tendència, és especialment significativa la taxa d’activitat de la gent menor de 25 anys que, pel que fa al final de 2017, s’ha estimat en un 40,07%, la qual cosa suposa un 11,69% menys que el 2008. Tot indica, idò, que, en aquests anys de crisi d’ocupació, hi ha una major permanència (volguda o forçada) en el sistema educatiu. Sens dubte, això és una cosa molt positiva, però té un efecte que no es pot menystenir a l’hora d’analitzar l’evolució de la taxa de població ocupada i aturada.

Amb tot, una de les dades més rellevants és el rècord en la sèrie històrica del quart trimestre de població ocupada, estimada en 520.300 persones. Cal advertir que l’EPA considera persona ocupada aquella que ha treballat amb retribució, almenys, una hora en el trimestre. És, doncs, inevitable associar aquest rècord amb el de contractes de curta i molt curta durada (el nombre de contractes d’1 a 5 dies ha tingut un espectacular estirabot del 159% en el darrer decenni), tan habituals en mesos de finalització de temporada turística, i festes nadalenques. I, tanmateix, tot i que no acaba de reeixir la taxa d’ocupació -el percentatge de la població activa amb ocupació-, que, amb un 53,82%, queda mot lluny de taxes de l’entorn del 57% de fa deu anys, el que sí que millora són les estimacions de població aturada (75.100 persones en termes absoluts, i una taxa del 12,61%). Sens dubte, pot haver-hi alguns paranys estadístics (la “benevolència” de l’EPA per considerar les persones com a ocupades contrasta amb la “rigidesa” per a considerar-les aturades). Però el fet veritablement rellevant és, a parer meu, que les polítiques de desconstrucció de l’ocupació (conversió de les ocupacions en subocupacions) aconsegueixen reduir l’atur. Bona notícia? Ben segur que ho seria si no fos que, amb la devaluació salarial i la baixada espectacular de la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació (gairebé 7 de cada 10 persones desocupades no han cobrat cap prestació durant el 2017), ara hi ha gent que, treballant, és més pobra que abans, estant en situació de desocupació!

La immensa majoria de les investigacions sobre el fenomen de les ocupacions amb salaris baixos conclouen que les causes que el provoquen són múltiples (la flexibilitat en la determinació dels salaris, la cobertura i estructura de la negociació col·lectiva, la legislació sobre el salari mínim, les prestacions socials tant a persones desocupades com ocupades, la protecció de l’estabilitat laboral i davant l’acomiadament, i la facilitació de determinades estratègies empresarials associades a la subcontractació i l’externalització). La Reforma Laboral de 2012 és, sens dubte, una clara i rotunda aposta per l’extensió d’aquest tipus d’ocupacions, i és causa de situacions de precarietat laboral com les que ha palesat aquesta darrera entrega de l’EPA: a) Hem tingut l’estimació rècord de temporalitat de la gent assalariada, amb 130.600 persones afectades (el 31% del total). b) El nombre estimat de persones ocupades a temps parcial és de 70.700. Són gairebé un 4% més que en el mateix període de l’any anterior, i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. c) Un 36,6% de la població ocupada (154.300 persones en termes absoluts) ho està en les categories de ‘treballadors/es per compte propi’ i ‘empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent’. Aquesta última dada requereix un comentari desmitificador de les bondats de l’autoocupació (precària i majoritàriament no desitjada). Resulta que, amb dades estadístiques de l’OCDE, es conclou que els països més rics -i amb millor distribució de la riquesa generada- són aquells que tenen les taxes d’autònoms més baixes. Per tant, és fàcil concloure que la consolidació a l’alça de fenòmens com els denominats bogus self-employed, ‘falsos autònoms’ o ‘autònoms forçats’ no és més que una estratègia del capital per a la precarització més gran del factor treball.

En fi, a l’espera d’un balanç més concloent del que ha passat durant el 2017 en el mercat laboral illenc, crec poder avançar que estem on estàvem ara fa un any: en la disputa de més o menys justícia social com a fórmula de sortida de la crisi laboral i social. La desconstrucció de l’ocupació apunta a una clara sortida injusta.

Publicat originalment a l’Ara Balears (26/01/2018)

Vaga feminista 2018

Pel ja propvinent 8 de març està convocada una nova vaga feminista. Es tracta d'una mobilització d'abast internacional. Val a dir que, amb la consigna de "ni una menys, vives ens volem", les feministes argentines van llançar l'any passat la primera convocatòria d'aquestes vagues globals de dones.

Per aquestes contrades va ser una mobilització que va passar bastant desapercebuda. No obstant això, les impulsores de la vaga van fer un balanç de seguiment, globalment, força positiu. Pel que sembla, el 8 de març de 2017 milions de dones de 70 països, des d'Argentina a Polònia, des de Turquia als EUA, des de Brasil a Itàlia, passant per a alguns conats en el Regne d'Espanya, van ocupar els carrers per fer visibles els seus treballs, les seves demandes, i els seus cossos.

Les organitzadores de la vaga feministes del 8 de març de 2018 afirmen, amb tota claredat, que "el nostre és un crit global, transfronterer i transcultural. Som un moviment internacional divers que planta cara a l'ordre patriarcal, racista, capitalista i depredador amb el medi ambient, i que proposa altres vides i un altre món radicalment diferent. Formem part de les lluites contra les violències masclistes, pel dret a decidir sobre el nostre cos i la nostra vida, per la justícia social, l'habitatge, la salut, l'educació, la sobirania alimentària, i el laïcisme, contra l'extractivisme i els tractats de lliure comerç, l'explotació i moltes altres lluites col·lectives. Unides per una altra forma d'entendre i organitzar la vida, l'economia i les relacions. Perquè som antimilitaristes i estem contra les guerres, i les fronteres, contra els Estats autoritaris i repressors que imposen lleis mordassa i criminalitzen la protesta i la resistència feminista. Unides a les dones que defensen els drets humans i la terra, arriscant les seves vides. Formem part d'un procés de transformació radical de la societat, de la cultura, de l'economia, de les relacions. Volem ocupar l'espai públic, reapropiar-nos de la decisió sobre el nostre cos i la nostra vida, reafirmar la força política de les dones, lesbianes i trans i preservar el planeta en el qual vivim". Chapeau!

Em deman si el moviment feminista de casa nostra s'ha sumat a aquesta crida i està preparant ja una vaga que, com que la participació de les dones és nuclear en totes les esferes de la vida, va més enllà del que s'identifica com atur laboral. Aquesta vaga té sentit si aconsegueix també afectar altres treballs i espais: el de les cures, el consum, la vida estudiantil, associativa, cultural, artística... Esper i desig que ara i aquí s'estigui treballant ja en la preparació d'aquesta segona vaga feminista. Hi ha una feinada a fer perquè el 8 de març, que ja està a tocar, es paralitzi –encara que sigui parcialment- l'activitat en els àmbits de les llars, el consum, els estudis, i els treballs de tot tipus, legals o d'economia submergida, a l'àmbit públic o privat, incloent-hi també les tasques de cura a la societat i a la família; treballs que ningú veu, o bé que les dones fan amb una menor remuneració que quan els fan els homes. És clar que hi ha una feinada de difusió i organització!

És, sens dubte, una mobilització complicada, però possible. A l'àmbit insular és urgent concretar objectius com, a títol exemple: Aules buides de professores i alumnes, atur laboral en general, però especialment visualitzat en Les Kellys i cuidadores, vaga de dones professionals en els mitjans de comunicació, aturada de dones amb càrregs públics i de representació, pronunciament de dones artistes i intel·lectuals, concentració de dones pensionistes....

Pot ser que les dones feministes ho estiguin organitzant tot, i jo m'he ficat a on no em demanen. En qualsevol cas, ha estat amb l'ànim de recolzar una mobilització que em sembla molt justa i necessària. La filosofa Marina Garcés en el seu "Nova il·lustració radical" escriu: "Hi ha una distància entre el projecte civilitzador de dominació i l'aposta crítica per l'emancipació que necessita ser explorada novament". Sens dubte, aquesta vaga feminista forma part d'aquesta nova aposta crítica per l'emancipació. Sense por! Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (22/01/2018)

Capitalisme canalla

Manllev aquest títol del llibre -així titulat- de César Rendueles. L'expressió canalla s'empra, doncs, segons la primera accepció del diccionari, que fa referència a "gent dolenta menyspreable". Per tant, res té a veure amb la forma col·loquial amb la qual, en algunes terres de parla catalana, es refereixen als infants. Manllev al professor de sociologia, investigador i escriptor el títol, i la següent idea: "El mercat lliure no és el resultat espontani d'un instint emprenedor innat en l'espècie humana. Fins a la modernitat, cap civilització ha estat tan idiota com per apostar la seva pròpia supervivència material a la ruleta comercial". Tots dos préstecs són per comentar un assumpte global, que té repercussions, com no podia ser d'altra manera, en un de local.

Un any més, coincidint amb l'inici del Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum, WEF), que cada any reuneix les elits mundials a la muntanya de Davos (Suïssa), Oxfam-Intermón ha presentat un informe que posa xifres a aquesta actitud canalla del capitalisme del segle XXI. En aquesta ocasió, l'informe porta el suggeridor títol de 'Premiar el treball, no la riquesa' i, com és habitual en les anàlisis d'aquesta organització no governamental, que treballa per eradicar la pobresa i la injustícia, les dades sobre la coexistència de la riquesa i la pobresa extremes són colpidores. Vegem-ne alguns exemples: L'any passat, el nombre de persones amb fortunes que superen els mil milions va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. En aquest moment, hi ha 2.043 milmilionaris (en dòlars) a tot el món, nou de cada deu dels quals són homes. La riquesa d'aquests milmilionaris també va experimentar un enorme creixement que, poca broma!, bastaria per poder acabar amb l'extrema pobresa al món fins a set vegades. El 82% del creixement de la riquesa mundial durant l'últim any va parar a les mans de l'1% més ric, mentre que la del 50% més pobre de la població mundial no va augmentar gens ni mica. L'informe d'Oxfam-Intermón prossegueix afirmant que "per posar fi a l'actual crisi de desigualtat, és necessari que tots els treballadors i treballadores del món gaudeixin de salaris i treballs dignes. A tot el món, l'economia de l'1% més ric es construeix a costa de treballs mal pagats, sovint ocupats per dones, que reben salaris miserables sense que es respectin els seus drets fonamentals". I així segueix, i segueix com una torrentada de dades, cada una d'elles més feridores...

Però, a més d'aquesta anàlisi global, cal fer referència a l'informe per a Espanya -'Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria'-, al qual, en properes col·laboracions en aquest espai, caldrà fer, necessàriament, més d'una referència. Avancem, no obstant això, que -en bastant sintonia amb el que, referit a l'àmbit insular, he escrit en la majoria de col·laboracions amb l'ARA Balears- Oxfam-Intermón sosté que "la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més els més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre", i que "l'element fonamental de la persistència d'aquesta desigualtat, tant al món com a Espanya, és el desigual repartiment en els guanys de l'activitat econòmica que persisteixen en mans dels amos de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors".

És a dir, la desigualtat és el punt que marca l'actual etapa de superació de la recessió econòmica. Unes desigualtats que, en el cas de les Illes Balears, són especialment rellevants com a conseqüència d'unes polítiques de suposada lluita contra la crisi que s'han aplicat -i se segueixen aplicant- a una societat en la qual el sector hegemònic del seu model productiu, el turístic, si ha patit alguna crisi, ha estat una crisi de creixement de beneficis empresarials.

El cas és que aquí segueixen en vigor les reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012) que incentiven les desigualtats socials i que, alhora, permeten situacions tan extraordinàriament canalles com les del tancament de la planta embotelladora palmesana de Pepsi-Cola. Si la multinacional americana -com van fer abans Coca-Cola, Bimbo, etc.- clausura les seves instal·lacions a Mallorca, i acomiada la plantilla, no és perquè el negoci no els funcioni. Ans al contrari, els funciona força bé i, per tant, no existeixen raons econòmiques per a un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Tant se val, les raons al·legades són de "reorganització productiva", que, en el capitalisme canalla actual, és un eufemisme en comptes de dir clarament que el motiu és que la riquesa dels directius de PepsiCo ha de seguir creixent.

Definitivament, el d'ara és un capitalisme canalla, altrament dit, turbocapitalisme, i/o capitalisme sense complexos. Ha passat a la història aquell capitalisme que associava democràcia amb impuls igualitari, o en el que les autoritats democràtiques tenien capacitat formal d'intervenció en els ERO i, així, defensar l'interès general de frenar la mortalitat empresarial, que solament es justifica per l'ànim d'enriquiment insaciable del capital.

Serem, parafrasejant l'esmentat César Rendueles, tan idiotes com per apostar la nostra pròpia supervivència material a la ruleta del comerç global del capitalisme canalla? Hi estarem atents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (25/01/2018)