Població inactiva

Publicat originalment a dBalears 29-10-2018)

Dijous de la setmana passada es va publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al tercer trimestre d'enguany. Aquest treball de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ens informa de l'evolució del nombre de persones que estan en disposició, i volen o necessiten incorporar-se a un treball de mercat (és a dir, a una ocupació remunerada). Aquest grup s'anomena Població Activa, i es divideix entre persones ocupades i desocupades. Per ser inclosa entre les persones ocupades (assalariades o autònomes) n'hi ha prou que s'hagi treballat remuneradament una hora en la setmana en la qual aquesta persona és enquestada. No obstant això, per formar part del grup de persones desocupades, es requereixen una infinitat de requisits.

A hores d'ara, qui més qui manco, ha llegit, i, en alguns casos, ha comentat, les dades d'ocupació i atur sense majors aclariments metodològics, ni endinsar-se massa per a  les bardisses de la precarietat que fa que el treball remunerat cada vegada sigui socialment menys inclusiu.

El que em sembla estrany és la poca atenció que susciten les dades de l'altre grup del qual l'EPA informa: la Població Inactiva, és a dir, les persones que no estan en disposició, no volen, o no necessiten incorporar-se a un treball de mercat. Aquesta població es divideix, fonamentalment, en persones jubilades, pensionades o amb una incapacitat permanent, estudiants, i les que es dediquen a les "tasques de la llar".

Dels resultats de l'EPA del tercer trimestre de 2018 referits a aquesta població inactiva a les Illes Balears em sembla rellevant comentar que, en ple estiu, les persones inactives pel fet de ser estudiants en l'última dècada ha crescut  més del 36%, car han passat de ser  35.600 el 2009 a 48.500 enguany.  Car sembla haver-se contingut l’abandonament primerenc  del sistema educatiu per a incorporar-se al mercat laboral, és, sens dubte, una bona notícia.

Tanmateix, el que em sembla més rellevant és que les persones inactives per causa de la seva dedicació a "tasques de la llar" ha sofert poca variació (en els darrers deu anys s’ha mogut entre el 25% i el 30% de la població inactiva). Però, atenció: les dones són molt majoritàries (darrera dada: 9,8% homes, per 69,2% dones). En fi, hi ha coses -com el biaix patriarcal dels treballs de cura- que, ni amb una crisi-estafa monumental, ni amb els càstigs socials del neoliberalisme, no canvien, o ho fan massa a poc a poc!

Balears: una societat en descens?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-10-2018)

Fa poc més d'un any que es va publicar en castellà un llibre que, a parer meu, és força útil per entendre la involució que la crisi-estafa, altrament anomenada "Gran Recessió", ha provocat en el projecte democràtic amb impuls igualitari. Em referesc al text titulat "La societat del descens. Precarietat i desigualtat en l'era postdemocràtica", rubricat pel prestigiós analista, i membre de l'Institut de Recerca de Frankfurt, Oliver Nachtwey. Ara que la crisi es dóna per superada, gairebé definitivament (l'econòmica, no la social, és clar!), val la pena llegir-ho -o rellegir-ho, si és el cas- per entendre, en paraules de Nachtwey, "per què la mobilitat social ha sofert un revés, i ja no va en ascens sinó en descens?".

Mentre s'implantaven els càstigs socials de les retallades de drets socials, laborals i democràtics, es va fer bastant habitual reflexionar sobre l'aparent paradoxa que les generacions actuals visquessin pitjors vides (i fossin, en molts casos, vides menys volgudes) que les generacions precedents. La revolució neoliberal de les regles de funcionament de les relacions laborals (la "reforma laboral permanent", i, molt especialment, les Reformes Laborals de 2010 i 2012, entre altres mesures) van ser –i segueixen sent-ho- un factor clau, encara que no l'únic, perquè els ascensors socials ascendents hagin esdevingut en escales mecàniques cap avall.

La crisi laboral es començarà a superar quan el bon funcionament de l'anomenat mercat de treball provoqui una major participació dels salaris en la comptabilitat nacional, una millor distribució de la renda generada, que permeti a la gent no estrictament rica exercir, posem pel cas, el dret a un habitatge digne. Abans de 2010 la inseguretat laboral s'havia estès de forma inimaginable unes dècades abans, però, així i tot, es mantenien àmbits on la seguretat en el lloc de treball era, tot i que limitada (recordin el llibre d'Ulrich Beck "La societat del risc"), una realitat, i casos tan sagnants i  d’actualitat com el del tancament de la fàbrica de ciment de Lloseta, sense esser impossibles, eren molt més difícils car existien majors dificultats legals per a aquestes pràctiques empresarials tan descompromeses amb el compromís social.

Per això, tinc per a mi que, de les dades referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al trimestre estiuenc d'enguany, que vam conèixer dijous passat, el més rellevant no és que l'ocupació hagi assolit nous màxims històrics, amb 621.700 persones ocupades, és a dir, amb un increment interanual del 6,1%, o que la taxa d'atur del 7,1% sigui la més baixa del Regne d'Espanya. Sent això important, el punt veritablement transcendent és saber si aquests resultats s'aconsegueixen amb rècords de treballadors i treballadores pobres. O dit amb unes altres paraules, en el que cal posar l'èmfasi és en saber si les dades de precarietat laboral, a tall d'exemple, les estimacions per a Illes Balears de l'EPA estiuenca d'enguany de 67.222 empresaris/es sense assalariats o treballador independent, de les quals una important proporció són falsos autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris; de 73.500 persones ocupades a temps parcial, l'11,8% del total, que és molt majoritàriament no desitjat i feminitzat, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas de la femenina; o una taxa de temporalitat del 30,6%, amb una creixent temporalitat de curta i molt curta durada; junt d'altres indicadors, com ara, els baixos salaris nominals reals per atendre als pressupostos familiars, el risc de pobresa i/o exclusió social, o les desigualtats són prou importants, i ja es pot afirmar que la nostra és una societat en descens, regressiva, precària, i polaritzada. En la meva opinió, i amb alguna precaució, diria que ja som una societat de les descrites per Oliver Nachtwey. En qualsevol cas, i sigui quina sigui la percepció de cadascú, convindria ni despistar-se, ni badar perquè aquesta és la qüestió!

Renda Bàsica (RB)

Publicat originalment a Diari JORNADA (26-10-2018)

Dues cites anuals gairebé s'han encavalcat. Entre la publicació, el passat 21 d'octubre, de l'informe anual del Credit Suisse Wealth Report, corresponent al 2018, i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica, que s'inaugurarà a Barcelona aquest divendres, 26 d'octubre, amb prou feines haurà transcorregut una setmana. I què té què veure una cosa amb una altra? Anem a pams.

L'informe sobre la riquesa al món del Credit Suisse —una entitat sospitosa de tot, menys d'esquerrana— posa de relleu, any rere any, les vergonyes mundials de les grans desigualtats. Del lliurament del 2018 destacaria les següents dades: 1) L'1% de la població mundial més rica copa el 47% de la riquesa del món, mentre el 50% de les persones que menys tenen només es reparteixen l'1% d'aquesta riquesa; 2) el 10% de la població amb més doblers i propietats té el 85% de la riquesa global; 3) l'estat espanyol ocupa el catorzè lloc en el rànquing de països amb més persones que acumulen un patrimoni superior als 50 milions de dòlars, un club de persones «ultrariques» format pel reduït nombre de 2.086 socis, dels quals 1.367 acumulen una fortuna d'entre 50 i 100 milions, 658 d'entre 100 i 500 milions i 61 amb més de 500 milions, i 4) les grans perdedores en el repartiment de la riquesa i el patrimoni global són les dones (en el que va de segle s'ha estancat l'augment d'«ultrariques» i riques i, per contra, ha augmentat el nombre de dones pobres i molt pobres).

La Renda Bàsica (RB), universal, incondicional, individual, suficient, compatible i complementària amb el que coneixem com a Estat del Benestar, té com a principals objectius garantir l'existència material de tothom i la llibertat individual de debò; erradicar la pobresa, i ajudar a fer front als grans reptes del segle XXI (la crisi ecològica i la necessària transició justa cap al decreixement, el futur incert del treball remunerat com a primer distribuïdor de la riquesa, generat com a conseqüència de la robotització i la digitalització, entre d'altres). La RB no és una panacea que arregli tots els disbarats del capitalisme desfermat, però és condició necessària per a una societat decent.

Com pel finançament d'una RB que prengui part d'una estratègia emancipadora, cal una reforma fiscal de gran progressivitat i una implacable lluita contra el frau fiscal, que assegura una primera distribució de la renda. De retruc, l'empoderament a l'hora de negociar salaris, etc., que atorga una garantia a l'existència material —com ara la RB—, assegura una segona distribució.

Vet aquí l'associació entre l'informe anual del Credit Suisse i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica d'enguany. Val a dir que amb la RB es reduiria dràsticament la desigualtat i que els resultats de les recerques sobre la riquesa global del banc suís ens farien empegueir menys. Per una altra banda, no podia acabar aquestes col·laboracions amb la Jornada sense reflexionar sobre la necessitat inajornable de la RB.

Companyes i companys de la Jornada: s’ha intentat i ha valgut la pena. «L'únic segur és la lluita», A. Gramsci dixit.