diumenge, 31 de març del 2019

El GOB no és una organització de “rebuig total”


Publicat originalment a dBalears (25-03-2019)

Ha esdevingut gairebé en tradició: en tocar la finalització de cada legislatura autonòmica i insular, el GOB-Mallorca en fa balanç. En aquest sentit, la setmana passada l'organització ecologista ha presentat el document intitulat "Balanç legislatura 2015-2019".
Sembla que el balanç no ha sigut del grat dels governants insulars, ni de les elits locals. Les institucions i els partits polítics que conformen aquestes majories han mantingut ensordidors silenciïs públics com a forma de menystenir i refusar el debat. Les elits locals parlen mitjançant "testaferros", com ara el petit titular que deia: "Otro balance del GOB con excesivas críticas a la gestión de la izquierda" (Última Hora de 24/04/2019). Tot plegat és, a parer meu, un intent de presentar al GOB com el que alguna literatura especialitzada en moviments socials denomina "organització (o moviment social) de rebuig total".
Tanmateix, el tema no és si agrada o no agrada el balanç d'aquesta legislatura que es fa des de l'ecologisme mallorquí. El punt substancial és si és un balanç cert i rigorós. Òbviament, ho és amb escreix. El GOB no s'està de parlar, en primer lloc -per això no és un balanç de rebuig total-, de "les bones notícies de la legislatura": Decret sobre conservació de la posidònia oceànica, l'ampliació de les ZEPA, l'ampliació del Parc Nacional de Cabrera, la creació de noves reserves marines, la llei de canvi climàtic i transició energètica, l'impuls a l'Agència de Defensa del Territori, la prohibició a Palma del lloguer a plurifamiliars, i l'impost turístic.
Tot i que en alguns d'aquests temes valorats positivament hi ha importants emperons, el gruix de la crítica es desenvolupa en els set apartats de la segona part de l'esmentat document: 1/ Agreujament de la dependència de la indústria turística. 2/ Sense límits derivats de la capacitat de càrrega territorial. 3/ Més asfalt. 4/ No revisió del creixement i del nou boom de luxe. 5/ Desplaçament poblacional i increment de les desigualtats. 6/ El caos de la gestió litoral. 7/ Overtourism.
El document finalitza afirmant conclusivament que "la realitat és que, a grans trets, i malgrat iniciatives legislatives importants que hem ressaltat, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries... que ens aboca al col·lapse territorial, ambiental i climàtic que a dia d'avui hauria d'esdevenir prioritari abordar des de totes les polítiques progressistes d'esquerres. No ha estat el cas".
No hi puc estar més d'acord. La legislatura amb una correlació de forces teòricament més a l'esquerra de les que hi ha hagut des de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 1983 no ha sigut igual que les legislatures de majories de la dreta negacionista dels límits ecològics del creixement. Però, com l'esquerra governant ha esdevingut negacionista pel que fa a la gravetat de la crisi ecològica i social insular, la cosa ha quedat en governs de canvi mínim.
Tinc, tot s'ha de dir, un petit emperò a la conclusió del GOB. És el següent: m'espanta xerrar de "polítiques progressistes", perquè, com bé diu Marina Garcés, "El progrés es va convertir, així, en prosperitat. Avui la prosperitat, ja insostenible, és la nostra amenaça". Potser, idò, millor tornar al "No logo" de Naomi Klein, i, al marge de marques com ara "progressistes", recordar l'antiga (més que l'evangeli segons Mateu) sentència del "pels seus fets els coneixereu".

diumenge, 24 de març del 2019

Pólvora mullada contra la precarietat laboral


Publicat originalment a dBalears (18-03-2019)

Richard Sennett a la seva obra "La corrosió del caràcter" ens explica que, entre "les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", està el malestar (el caràcter corroït) que a la gent que pateix la precarietat provoquen els eufemismes sobre la seva situació, o sobre les polítiques que s'implementen per a, suposadament, facilitar projectes de, per dir-ho d'alguna manera, relatives bones vides laborals. Val la pena recordar que Sennett en el citat text, la primera edició del qual és de l'any 2000, ja ens advertia que "... en l'actualitat, el terme flexibilitat s'usa per a suavitzar l'opressió que exerceix el capitalisme".
Fet i fet, en la política de les acaballes del segon decenni del segle XXI proliferen força aquests eufemismes, que sovint s'acosten perillosament a la falsedat. Un exemple de desconstrucció de la veritat en matèria de lluita contra la precarietat laboral es va produir al Consell de Ministres del passat divendres, 8 de març. Anem a pams:
La literalitat de la referència oficial de la reunió ministerial, sota el títol de "mesures contra la precarietat laboral", era la següent: “El Real Decreto-ley aprobado en el Consejo de Ministros modifica el Texto Refundido del Estatuto de los Trabajadores para establecer la obligatoriedad de registrar el inicio y la finalización de la jornada laboral. De esta forma, se garantiza el cumplimiento de los límites del horario de trabajo y se posibilita el control por parte de la Inspección de Trabajo y Seguridad Social. Se facilita, así, la resolución de discrepancias en cuanto a la jornada y por tanto, sobre el salario...”.
No obstant això, al BOE de 12 de març, que publicà el susdit Reial decret llei, el registre de la jornada laboral i dels horaris realment realitzats deixa de ser obligatori. Ara resulta que haurà d'implantar-se "mediante negociación colectiva, o acuerdo de empresa, o, en su defecto, decisión del empresario, previa consulta con los representantes legales de los trabajadores en la empresa”.
Una mesura que, segons l'anunciat, a ben segur hauria estat molt eficaç per a combatre alguns dels aspectes (com ara prolongacions de jornades no retribuïdes, contractes a temps parcial que veritablement fan jornades de temps complet, incertesa en la turnicitat, etc.) de la precarietat laboral característica dels sectors de serveis, tan majoritaris a les Illes Balears, s'ha quedat en pólvora mullada, fogueig efectista sense efectes en la millora de les vides laborals de la gent.
Mala peça al teler. En l'època de la precarietat integral, per a combatre el neofeixisme es requereixen polítiques reals –i no d'artifici- que restitueixin seguretats a partir de les quals la gent no estrictament rica pugui prosperar i viure vides que valguin la pena ser viscudes.

divendres, 15 de març del 2019

Subvencionar fixos discontinus i el "Better in winter"


Publicat originalment a dBalears (11-03-2019)
En plena orgia neoliberal (rescat bancari, retallades socials i contrareforma laboral del PP, etc.), i ajudat pel tsunami que va imposar la turistització total, el lobby hoteler va aconseguir unes subvencions per a cadascun dels contractes fixos discontinus que iniciï o mantingui l'alta a la Seguretat Social durant les temporades turística mitjana i alta, és a dir, entre els mesos de novembre i  març. Es tracta d'una bonificació de fins al 50% de les quotes que l'empresa paga a la Seguretat Social per contingències comunes, per desocupació, i per formació. Aquest és un regal exclusiu per a les empreses del sector turístic, i, inicialment, era per a el trienni 2012-2015, però es va prolongar en els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) de 2016, 2017, i 2018.
Aquest tema ve al cas perquè, davant la no aprovació dels PGE per a 2019, aquestes bonificacions han decaigut i, pel que sembla, el Govern de les Illes Balears s'ha mobilitzat perquè el Govern d'Espanya les mantingui via Reial Decret Llei. Segons sembla, els regals a la indústria turística pertanyen als assumptes prioritaris!
Si no conegués el desvergonyiment neoliberal, podria dir que em sorprèn que aquestes bonificacions es concedissin a un sector que no ha conegut la crisi que han sofert altres sectors econòmics, però que si s'ha beneficiat de les mesures laborals contingudes en els programes de càstig social que es van aplicar a partir de 2010. No obstant això, el sense complexos turistitzador pretén normalitzar una subvenció a una activitat privada (la sacrosanta i neoliberal "col·laboració públic-privada") absolutament innecessària, és a dir, que pren part de les polítiques "non-fact based policies", altrament dit, de les polítiques no basades en fets reals. Quants dels 40.744 contractes fixos discontinus de març o dels 15.492 de novembre de l'any passat no s'haurien realitzat sense les bonificacions que comentam? Pos messions que se n'haurien fet els mateixos.
Amb tot, el punt veritablement indignant és que el "Govern del canvi mínim" se sumi al relat neoliberal sobre subvencions dels contractes com a forma d'abaratir el cost laboral. Sembla que l'estratègia de massificació turística de tot l'any (el "Better in winter") inclou renegar de qualsevol convicció d'esquerres, com ara eliminar les bonificacions als contractes (excepte per a col·lectius molt determinats amb dificultats especials d’inserció laboral) com una de les mesures del “mix” per a garantir a mitjà i llarg termini el finançament de les pensions públiques.
Tot plegat, molt lamentable!