Un conte de Nadal

Publicat originalment a dBalears (21-12-2020) 

L'any següent al de la primera pandèmia global de l'època de l'antropocè, coincidint amb la commemoració del cinc-cents aniversari de la Germania, a Mallorca va haver-hi un potentíssim aixecament social. Els governants es veren obligats a crear una assemblea popular per acordar una autèntica planificació d'una transició ecosocial que, una vegada acordat i practicat, ho capgirà gairebé tot.

Començà la desturistització del model econòmic illenc; el futur econòmic es dissenyà amb la lògica –absolutament imprescindible per afrontar amb èxit la situació de crisi climàtica- "de menys mercat i més estat"; tot d'una es començaren a veure significatius tangibles de diversificació econòmica. El turisme, és clar que va seguir sent important, però no ho era tot. Es va acabar gairebé definitivament amb la dependència dels Tours Operadors Turístics. L'economia social i solidària va tenir un impressionat estirabot. Mai més -com sí que va succeir en el pressupost autonòmic de 2021- es van retallar les partides pressupostàries en R+D+i, ans al contrari, les Illes Balears i Pitiüses iniciaren un camí que les convertí en pocs anys en un referent mundial en recerca, desenvolupament, i innovació de tot allò que té a veure amb el "bé comú", i, per tant, amb el bé del planeta. No va haver-hi un cèntim públic més al "business as usual" de la R+D+i.

L'aixecament social va ser tan fort que a la metròpoli (Madrid) no li quedà més remei que acordar amb els i les representants dels pobles de les Illes Balears un sistema de finançament de l'autonomia ben igual que el del concert que tenen a Euskadi. Alhora, la immensa majoria de les persones superriques varen seguir l’exemple dels "Milionaris per la humanitat", i, a partir d'això, tothom, excepte qui no era expressament ric, començà a pagar més impostos.

Totes les administracions varen iniciar polítiques de mobilitat no subjugades als interessos de la indústria de l'automoció; el transport col·lectiu -especialment el tren-, la bicicleta, i caminar, esdevingueren en els elements hegemònics de la mobilitat. Ben aviat s'iniciaren les obres per desfer les, en paraules de l'enyorada Xesca Ensenyat, "protuberàncies del paisatge" de les més recents infraestructures viàries, com ara l'autopista Llucmajor-Campos, o la Variant Nord d'Inca a Mallorca, i d'altres ferides dels territoris insulars. L'alçament popular post pandèmia de la covid-19 no s'aturà fins que els aeroports i ports passaren a dependre exclusivament de les administracions insulars.

Es posaren en marxa un seguit de mesures econòmiques, socials i laborals que van aconseguir aturar de soca-rel el declivi de la classe mitjana; minvaren les grans desigualtats; i el risc de pobresa es reduí com mai s'havia vist. L'estratègia va ser la de posar la vida al centre de totes les polítiques amb garantia incondicional i universal de drets a l'existència material, a l'habitatge digne, a l'autonomia personal de les persones en situacions de dependència. Es va deixar d'avaluar-ho tot en termes de PIB. El nou indicador per mesurar el tarannà econòmic va passar a ser el trident de desenvolupament, petjada ecològica, i igualtat.

La insurrecció popular fou cosa de dones i d'homes, a parts iguals, i, en un tres i no res, les bretxes salarials de gènere, els "sostres de vidre", i "els sols enganxosos" minvaren. La coresponsabilitat en les tasques de cures i de la llar es convertí en quelcom normal. Una impressionant munió d'homes varen dir "ja n'hi ha prou" de violència masclista, i aquesta començà –massa a poc a poc, és cert- a convertir-se en una pandèmia d'un temps passat. En aquesta, diguem-li, "Germania triomfant del segle XXI" hi participaren activament ciutadanes i ciutadans procedents d'arreu, de tota forma d'estimar, i amb qualsevol de les capacitats diferents que us pugueu imaginar. Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera esdevingueren en illes lliures de racisme i xenofòbia, exemple mundial d'acolliment de persones d'arreu del món, on l'ILGTBIfobia s'aproximava a zero, i la discriminació a qualsevol àmbit o les barreres de qualsevol mena eren gairebé inexistents.

Els governats deixaren d'anar -i gastar recursos públics- a fires turístiques. I, no obstant això, no s'estaven d'assistir a tots els fòrums –inclús els impulsaven- on es debatés sobre temes crucials, com ara la justícia fiscal i el combat contra l'evasió, i els paradisos fiscals; la implantació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional; la reducció de la jornada laboral; la democratització de les empreses mitjançant la participació dels treballadors i treballadores en les decisions empresarials estratègiques; les formes practicables de decreixement econòmic per a preservar el planeta amb justícia social..., en definitiva, en  tot allò que tenia a veure amb garantir que les generacions actuals siguem bons ancestres per a les generacions futures.

Tot plegat fou possible per un conjunt de factors. Un dels principals va ser que, després de la pandèmica coronavírica de la covid-19, es practicaren unes polítiques educatives i culturals desindustrialitzades que aconseguiren baixar espectacularment la taxa d'abandonament primerenc i fracàs escolar, un escreix en l'hàbit de lectura, i, òbviament, de comprensió lectora. Qui més qui manco havia llegit "Història de dues ciutats". La comprensió del començament de la novel·la, és a dir, quan Charles Dickens escriu "era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l'era de la saviesa, l'era de l'estupidesa", fou diàfana: Malgrat la duresa de la pandèmia, calia optar per la saviesa i rebutjar l'estupidesa, que, tard o d’hora, tornaria a conduir a la ciutadania illenca al pitjor dels temps.

Vespre de Nadal, amb el Sàhara Occidental!

 Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-12-2020)

Fa gairebé un quart de segle que l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears ens convoca cada horabaixa del 25 de desembre a fer palesa la solidaritat amb el poble sahrauí, i a practicar un recurs tan lligat a la mobilització en defensa dels Drets Humans com és l'encesa d'espelmes. Ara més que mai el poble sahrauí necessita l'immens moviment de solidaritat amb la causa de la seva llibertat. Ara més que mai cal encendre espelmes tot exigint la llibertat dels presos polítics; i justícia, veritat, i reparació per a les persones sahrauís desaparegudes. La cita és divendres, 25 de desembre, a les 20 h a la plaça de Cort de Palma.

La situació actual d'aquest llarguíssim conflicte de descolonització no conclosa és especialment greu. No debades, a la convocatòria d'enguany, la nostrada Associació d'Amics del Poble Sahrauí no s'està de manifestar la seva "consternació i preocupació davant la greu situació que travessa el nostre poble germà sahrauí, en situació de guerra a conseqüència de la violació de l'alto al foc per part del règim marroquí", i, alhora, el desig de "retre un homenatge i exigir la llibertat de tots els presos polítics que es troben a presons marroquines en situacions de gran precarietat, sent víctimes de maltractaments i tortures, privats d'atenció mèdica, incomunicats de les seves famílies, per manifestar-se i exigir la llibertat del seu poble". No cal dir que, amb la pandèmia de la covid-19, la situació d'aquestes persones presoneres polítiques no ha fet altra cosa que agreujar-se.

I sí, una altra vegada el conflicte del Sàhara Occidental és, malauradament, també un conflicte bèl·lic que es desencadenà el dia 13 de novembre quan l'exercit del Marroc atacà a un grup de sahrauís que es manifestaven en el Guerguerat. Val a dir que el pas -fonamentalment de mercaderies espoliades al poble sahrauí- que Marroc té obert al Guerguerat és il·legal, i que la zona, d'acord amb les resolucions de Nacions Unides, és un territori lliure d'armes, en el qual no està permesa la presència d'efectius militars. I, malgrat això, ¿què va fer la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) per defensar els drets humans de protesta i manifestació pacifica dels saharauis? Doncs mirar cap a una altra banda, o, com es crida a les manifestacions de suport a la justa causa sahrauí, "la MINURSO es dedica a prendre el té".

Si l'actitud de l'ONU -de la comunitat internacional, com se sol dir- és patètica, la del Marroc és, directament, mentidera i criminal. Ho és tan mentidera que, ara mateix, arriba al paroxisme de negar l'evidència de la nova situació de guerra. No és una actitud baldera, car el Regne Alauí fa anys i panys que menteix per mantenir l'statu quo, és a dir, l'ocupació i saqueig dels recursos naturals del Sàhara Occidental, i el no respecte dels DDHH del poble sahrauí. ¿Es pot qualificar d'altra manera que no sigui de criminal acordar amb Donald Trump –un president dels EUA derrotat democràticament, que està "temps de descompte"- el reconeixent de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, obviant la legalitat internacional, i la més que probable desestabilització de la pau al nord d’Àfrica? Ras i curt: Qui busca la guerra i no acarona la pau és un criminal!

I, tanmateix, la pau és quelcom més que l'absència de guerra. El poble sahrauí sap molt bé que viure en un territori ocupat, o refugiat en uns campaments de la inhòspita Hamada algeriana, amb la seva terra dividida pel que és el mur més gran que ara hi ha al món (el "Mur de la Vergonya"), i amb un desplegament de mines antipersones descomunal, no és viure en una situació de pau. El poeta saharaui Luali Leshan, en el  poema "Sobrevivir a la guerra", ho expressa així:

"Quién dijo

que se terminó la guerra.

Quizá para los muertos.

Sobrevivir a la guerra

es llevar a cuestas el cuerpo ausente.

Y el corazón emboscado en una batalla

llena de gritos que nos congelan el alma."

Perquè és una vergonya que l'ONU no hagi fet en dècades el que tocava fer per tal que el referèndum d'autodeterminació acordat ja s'és celebrat. Perquè és una vergonya que el Regne d'Espanya no hagi assumit (ni sembla tenir intenció de fer-ho ara que al govern espanyol hi ha ministres, a més del PSOE, que ja és tradició que traeixi als sahrauís, de Podemos i d'Izquierda Unida) les seves obligacions com a potència Administradora del Sàhara Occidental. No és tan  complicat: s’està amb el bàndol de la legalitat internacional, dels Drets Humans, de la  dignitat..., és a dir, s’està amb el legítim representant del poble sahrauí, el Front POLISARIO, o no s’hi està. 

En fi, com volem que s'aturi aquesta guerra, i volem un Sàhara lliure, ens veiem a la plaça de Cort de Palma el dia de Nadal al vespre. Som-hi!

 

Més que un nyap: és el colmo!

Publicat originalment a dBalears (14—12-2020)

Malauradament, els i les que, tot just aprovar-se, vàrem qualificar l'Ingrés Mínim Vital (IMV) com a un Insuficient Mínim Vital, ens equivocàrem. Aquesta ajuda estatal per "assistir" a les famílies en pobresa forçà severa es va presentar com una de les grans apostes del Gobierno Progresista de Coalición per fer front a la pobresa extrema, i com a part de l'"Escudo Social” posat en marxa pel Gobierno de España amb l'objectiu d'apaivagar els efectes socials de la pandèmia coronavírica.

Sí, ens equivocàrem! A més a més de les seves evidents insuficiències de quantia i d'abast (contra l'escreix d'empobriment causat per la pandèmia de la covid-19 calien canvis de debò en les polítiques, com ara la Renda Bàsica), ha resultat ser un rotund fracàs. L'inquisitorial cúmul de condicionants per accedir a aquest subsidi, la complexitat de la seva tramitació administrativa, i la falta de personal per fer-ho amb agilitat han fet que l'IMV se’n anés en orris en el seu suposar objectiu de garantir uns mínims de renda a les famílies especialment pobres. Al capdavall la brutal crisi social es gestiona amb molta macroeconomia, acompanyada d'ingent burocràcia, i poca d'humanitat!

S'acumulen les denegacions. No basta haver-se empobrit per tenir-hi dret. S'ha de ser molt i molt pobre! Si no es justifica que la família viu en una situació de pobresa de solemnitat, no hi ha res a fer! S'acumulen "sine die" els retards en la tramitació de les sol·licituds. A les persones pobres se'ls aplica un rigor administratiu en la lògica neoliberal de culpabilitzar-les de la seva situació, i de fer-les sospitoses de frau. Val a dir que això no passa en els àmbits dels, posem per cas, "business", on s'ha estès l'ús de l'anomenada "declaració de responsabilitat", és a dir, "vostè faci, i ja comprovarem si tot està en regla". El rigor administratiu aplicat a la gent empobrida ha esdevingut en rigor mortis pel que fa a les seves expectatives, sustentades en les reiterades promeses de "no dejar a nadie atrás".

Per una altra banda, fa alguns mesos a aquesta entrevista, entre altres coses, esmentava el sorprenent silenci sobre la invasió competencial que representa la forma jurídica donada a l’ IMV car "les competències de serveis socials són exclusives de la Comunitat Autònoma. L'Estat ha fet una martingala, creant una prestació pròpia de serveis socials, i encabint-la en l'àmbit de la Seguretat Social".

Per acabar d'arrodonir el nyap, la setmana passada ens assabentàrem que la conselleria autonòmica d'afers socials i esports facilitarà el cobrament de la RESOGA [la Renda Social Garantida autonòmica per a gent en situació constatada de pobresa bastant severa] davant el retard en les resolucions de l'IMV. S'arriba així al súmmum del despropòsit. En cèlebre expressió en seu parlamentària de Pere Sampol, això és el colmo! Certament, el fet que una financerament paupèrrima comunitat autònoma hagi d'atendre a les persones més desfavorides per mor de la ineficàcia i ineficiència del Regne d'Espanya, ho és el colmo.

En fi, tot plegat és més que un nyap! Em reserv qualsevol qualificatiu per a descriure com ha acabat el tan insuficient com necessari Ingrés Mínim Vital.