Tanmateix, votaré!

Publicat originalment a dBalears (21-05-2023)

He parat, ho confés, una atenció molt relativa a la primera setmana de la campanya electoral oficial per a les eleccions del 28 de maig. Sospit que aquesta segona setmana no apujarà massa el meu seguiment de les notícies, enquestes, debats, declaracions, picabaralles, etc. referides a les eleccions del diumenge que ve. Potser la causa de tot plegat sigui doble: Per una part, que l'atenció d'aquests dies la tingui concentrada en els debats que es desenvolupen en el marc de la segona edició del #LAP d'Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, i que, malauradament, no són del món de la campanya electoral, però són part dels debats veritablement imprescindibles per fer que el món sigui millor.

Per l'altre costat, segurament he desconnectat bastant de la bullícia electoral perquè d'allò que m'arriba, em sembla que –amb major o menor mesura- no hi ha cap discurs polític contrahegemònic com ho seria, posem pel cas, la proposta i explicació d’una estratègia holística balear decrecionista. Gairebé tot es mou en els paranys del "realisme capitalista" que Mark Fisher explicà en el seu llibre així titulat, i del que l'octubre de 2022 se'n va publicar la primera edició en català.

Tant de bo en aquesta setmana prèvia al 28-M hi hagi propostes que em cridin l'atenció i em reenganxin a la campanya electoral. A tall d'exemple: Posar en el centre de l'acció institucional l'efectiva aplicació dels Drets Humans arreu, o situar les Illes Balears en el mapa internacional de regions del món que experimenten sobre l'eventual aplicació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI), serien propostes en la lògica de capgirar d'arrel les coses.

Per què ho són? Idò perquè si es proposés la posada en marxa -seguint l'exemple del que s'està fent a Catalunya- d'un Centre Balear d'Empresa i Drets Humans, significaria un interès per treure de l'empantanegament el procés d'aprovació d'un instrument internacional jurídicament vinculant sobre empreses i drets humans. En un món d'impunitat per a les multinacionals (entre altres les nostrades multinacionals hoteleres) és clarament una proposta de contingut contrahegemònic. Igualment, en una societat com la illenca que, més enllà del funcionament dels seus mercats de treball i de les seves institucions d'un model d'Estat del Benestar amb lògica de segle XX, té zones força importants d'inseguretat vital, la RBUI es presenta com una finestra d'oportunitats per capgirar la situació.

Tanmateix, votaré. És clar que votaré! No m'és indiferent qui governi les institucions. Encara que només fos per posar en bones mans el desenvolupament de la "Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears", per barrar el pas al feixisme del segle XXI, votaré.

Votaré recordant aquestes dues setmanes de debats a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, continuant buscant respostes reparatives a les precarietats (a les vides viscudes amb greus carències materials). No són fàcils les respostes. Tanmateix ''voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig'' (Marià Villangómez).

 

Demonitzar als de baix

Publicat originalment a dBalears (14-05-2023)

L'hegemonia política –i, sobretot, cultural- del neoliberalisme va trencar el consens existent entorn del concepte de cohesió social. Altrament dit, amb la imposició ideològica del neoliberalisme (el mentider triomf del “no hi ha alternativa”), desaparegué l'objectiu politicoinstitucional de l'eradicació dels riscos d'empobriment i d'exclusió social. S'esfumà el pacte social de després de la Segona Guerra Mundial. En el capitalisme de les grans desigualtats, l'existència de la part de la societat empobrida s'ha normalitzat. S'ha renunciat a fer de la política democràtica una veritable palanca per garantir l'existència material digna per a tothom. Les situacions d'empobriment i/o d'exclusió social són, en el món neoliberal, inevitables, i, per tant, el que cal fer és, amb més o menys generositat i pietat, gestionar-les.

Per acabar-ho d'arrodonir, la visió ultraconservadora de l'estratificació social atribueix l'exclusió social a factors individuals, i no al model social i econòmic realment existent. Per això, el "facherío" necessita demonitzar als de baix. Això no és nou. Per exemple, Owen Jones a "Chavs. La demonització de la classe obrera", sosté, amb raó, que "demonitzar als de baix ha estat un mitjà convenient de justificar una societat desigual al llarg dels segles".

Com aplicar ara mateix aquesta, diguem-ho així, tàctica de les elits neoliberals? Un dels vectors explicatius és que com han convertit el dret a l'habitatge –un element clau per a la cohesió social, i per a una democràcia amb impuls igualitari- en un bé de grandíssima especulació, intenten enfosquir la llum del focus sobre la històrica manca de polítiques públiques d'habitatge. Els efectes  sobre la tendència especulativa de la recent i esperada llei estatal d'habitatge són, si més no, força incerts.

Alhora, posen intensament la llum del focus en la polièdrica problemàtica de l'ocupació de cases i edificis buits. Polièdrica perquè l'ocupació de, posem pel cas, un habitatge buit propietat d'un fons voltor, de la Sareb, o d'un gran banc no és el mateix que l'ocupació d'una modesta segona residència. O res té a veure el moviment okupa llibertari amb l'ocupació per necessitat vital.

En temps de campanya electoral, la demonització de les persones excloses pel sistema. Vet aquí un exemple que motiva aquesta reflexió: La setmana passada alguns mitjans de comunicació publicaren una notícia –millor dit, una falsa notícia- amb titulars com ara "El cuartel de Son Busquets, sin vigilancia ante el peligro de la okupación", "Vía libre a okupas y drogadictos en Son Busquets tras eliminarse la vigilancia privada".

S'han permès, fins i tot, alarmar a la ciutadania "informant" que ja s'han detectat signes d'ocupació de les esmentades instal·lacions. Com visc just a tocar de Son Busquets sé del segur que, en el moment d'escriure aquestes ratlles, els únics signes d'ocupació detectats a aquest indret palmesà són els de la flora i fauna d'un estiu avançat a conseqüència de la crisi climàtica.

És, aquesta falsa notícia, una anècdota a la qual no cal prestar-li atenció? Pens que no ho és. És un clar exemple de demonització dels de baix, d'un tractament mediàtic d'una, en paraules de Xavier Antich, moralitat fast food. Abonament justificatiu dels feixismes del segle XXI,  com ara Desocupa.

 

Llibertat de premsa vs. manipulació mediàtica

Publicat originalment a dBalears (07-05-2023)

Coincidint amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que, per acord de l'Assemblea General de les Nacions Unides, es commemora des del 1993 cada el 3 de maig, solc rellegir algun text de Ryszard Kapuściński que, dit sigui de passada, per a mi és un dels intel·lectuals de referència. Enguany he rellegit el breu, però molt sucós, "Los cínicos no sirven para este oficio (Sobre el buen periodismo)" del que, malauradament, fins on jo conec no hi ha cap edició en català

Kapuściński argumenta que, per a la informació, la veritat era la qualitat principal. Però que en la modernitat això ja no és així. L'època de les notícies falses a balquena no és, a parer meu, aliena al capitalisme extractivista actual. És a dir, al desplegament irrefrenable, amb faldilles i a la babalà i sense complexos, de la raó de ser del capitalisme: la despossessió. A la informació subministrada pels grans mitjans de comunicació (molts d'ells absolutament balcanitzats) ara la qualitat principal és la d'augmentar els beneficis empresarials, i, per tant, ens han desposseït del dret a una informació veraç.

En el llibret esmentat -que té forma d'entrevistes- al periodista i intel·lectual d'origen polonès li demanen -tot fent referència al fet que hi ha drames de la història contemporània que han estat poc o gens tractats en els periòdics- com és possible que certs fets mai hagin format part de l'agenda de la premsa internacional. Kapuściński, ras i curt, contesta que això és possible perquè la premsa internacional està manipulada. Però, com sempre, va al moll de l'os de l'assumpte i afirma: "El problema de las televisiones y, en general, de todos los medios de comunicación, es que son tan grandes, influyentes e importantes que han empezado a construir un mundo propio. Un mundo que tiene poco que ver con la realidad. Pero, por otro lado, estos medios no están interesados en reflejar la realidad del mundo, sino en competir entre ellos. Una cadena televisiva, o un periódico, no pueden permitirse carecer de la noticia que posee su rival directo. Así, todos ellos acaban observando no la vida real, sino la competencia". Això, sumat a biaixos ideològics i corrupció sistèmica dins bona part de la professió periodística, ha esdevingut en allò que l'ONG Reporters Sense Fronteres (RSF) anomena "la indústria de l'engany".

No és estrany, idò, que, per exemple, traïcions polítiques com la del president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, al poble sahrauí, no tinguin un cost polític-electoral  major que el que tindrien si els grans mitjans de comunicació espanyols posessin en relleu les esgarrifoses informacions sobre el Marroc que acaben de publicar els amics de RSF que, entre altres coses, denuncien que el règim marroquí persegueix la premsa per a posar-la a les seves ordres. O si ens informessin de la importància que té que el Marroc expulsi a una advocada francesa després d'impedir que visités als presos polítics sahrauís, o del permanent assetjament marroquí als activistes de drets humans sahrauís, que arriba al segrest i a la tortura., etc.

En fi, amb més llibertat de premsa de debò, amb menys manipulació mediàtica, al Govern del Regne d'Espanya li resultaria molt més difícil mantenir la hipocresia segons la qual "España es un país profundamente comprometido con los Derechos Humanos, cuya protección y promoción constituye un eje prioritario de nuestra política exterior" (sic).

En qualsevol cas, tanta sort que RSF existeix, que mitjans com ara dBalears no es deixen manipular.  I és que, malgrat tot,  hi ha multitud de resistències a la manipulació mediàtica. Resistències que convé enfortir i expandir perquè, com diu Kapuściński en el llibret citat a les primeres ratlles d'aquest escrit, "quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important".