Primer de Maig

La curolla de 30/04/2025 a https://vida.cat/programes/

 

Avui, que acabam el mes d’abril, la meva cruïlla no podria ser altra que la celebració del Primer de Maig.

A propòsit d’aquesta commemoració reivindicativa del sindicalisme de classe, m’agradaria debatre uns minuts sobre la capacitat del sistema (del capitalisme ecumènic), d’apropiar-se dels discursos, propostes alternatives, i símbols originalment contrahegemònics.

El simbolisme de l’1 de maig ens l’han robat. En termes d’hegemonia gramsciana, en lloc d’una diada de combat anticapitalista, l’han convertit en un dia festiu, una oportunitat de promoció de ponts turístics per part de les agències de viatges, una diada de pancaritats, la data simbòlica de l’inici de la temporada turística ...

Tanta sort que, encara que siguem una mena de resistència minoritària, demà hi continuarà havent banderes roges pels carrers. La disputa no ha acabat.

A l’article d’aquesta setmana al dBalears en xerro d’aquest tema. Reivindic commemorar el Primer de Maig amb una mobilització unitària i compartida pel conjunt de les tradicions emancipatòries de casa nostra.

Així no es defensen les pensions públiques

Publicat originalment a dBalears (20-04-2025)

El dia 1 d’aquest mes d’abril entraren en vigor els canvis que afecten els requisits perquè els treballadors i treballadores compatibilitzin el seu treball amb el cobrament d'una part de la pensió de jubilació. Aquests canvis formen part de l'última fase de la reforma de pensions de 2025. Una reforma amb raó criticada pel Moviment Pensionista. A partir d'ara s'incentiven la “jubilació activa”, “la jubilació demorada”, i “jubilació parcial”. Si fa uns anys es van normalitzar “els treballadors i treballadores pobres”, ara es normalitzaran els “jubilats i jubilades treballant”. S’ha de reconèixer que la capacitat del neoliberalisme (progre o reaccionari) per a inventar i incentivar categories laborals i socials subalternes precaritzades sembla no tenir limiti.

Abans de prosseguir, intento explicar succintament de què va tot plegat: 1. La jubilació activa és aquella que permet compatibilitzar durant un temps el treball i part de la pensió, sempre que la jubilació s'hagi produït almenys un any després d'haver complert l'edat legal de jubilació (en 2025 aquesta edat són els 66 anys i 8 mesos). Poden accedir tant assalariats com autònoms. La novetat és que a) es podrà optar a aquesta jubilació amb carreres més curtes del que s'establia fins ara: haver cotitzat un mínim de 36 anys i 6 mesos. b) Canvia la manera de calcular la quantia: amb un any de demora de la jubilació total es cobrarà un 45% de la pensió inicial reconeguda, amb dos, un 55%; amb tres, un 65%; amb 4, el 80%; i des del cinquè es podrà cobrar el 100%. Cada 12 mesos complets s'incrementarà la prestació cinc punts. 2. La jubilació demorada és la que s'aplica als treballadors i treballadores que retarden la seva jubilació més enllà de l'edat legal a cada moment. La nova incentivació consisteix en que les persones que demorin la seva jubilació podran cobrar el suplement de manera semestral (un 2% cada sis mesos) d'una sola vegada amb un xec per cada any de retard de la jubilació (la quantia oscil·la entre gairebé 4.800 i 12.000 euros). 3. La jubilació parcial és quan el treballador en edat de jubilació redueix la seva jornada i el seu sou, que es completa amb aquest mateix percentatge de la pensió. Els canvis en vigor des de l'1 d'abril són que podran anticipar-se tres anys a l'edat legal de jubilació. En el primer any, només podrà reduir-se la jornada entre un 20% i un 33%, i a partir del segon podrà ser d'entre el 25% i el 75%. El contracte del treballador que relleva haurà de ser formalment indefinit i a jornada completa.

És el món a l'inrevés! Així, promocionat el retard de l’edat ordinari de jubilació, no es defensen  les pensions públiques. Com es defensen es enrobustint el sistema, és a dir, entre altres coses avançant l'edat de jubilació; derogant tots els retards inclosos en les últimes reformes de pensions, i anant progressivament a una edat ordinària de jubilació als 60 anys; ampliant ja jubilacions anticipades a determinats col·lectius, com ara Les Kellys; garantint de debò el poder adquisitiu de les pensions; complint amb la llei que obliga a la realització d’una auditoria dels comptes de la Seguretat Social; acabant amb la bretxa de gènere de les pensions públiques; oposant-se als plans de pensions privats; millorant substancialment els salaries; donant pas i facilitant la incorporació de les noves generacions al treball remunerat i fent-ho garantint que les primeres incorporacions no siguin primeres experiències de precarietat; i, molt important, equiparant de forma immediata la pensió mínima al Salari Mínim Interprofessional.

Com els atacs al sistema públic de pensions formen part de l'ofensiva que el capitalisme va llançar fa temps contra l'anomenat “estat del benestar” (convé rellegir , o llegir si és el cas, el per a mi  mític llibre de Ciudadano Pérez  “¿Pensiones en peligro? Que la banca pague lo que debe”, El Viejo Topo, 2010), no hi ha d’altra: Governi qui governi, les pensions es defensen, mobilitzant i amb un potent moviment pensionista.

 

Abril republicà

Publicat originalment a dBalears 13-04-2025

Demà és 14 d’abril, enguany commemorarem el noranta-quatre aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola l’any 1931. El 14 d’abril és, per a mi, òbviament, un dia de memòria històrica, de memòria democràtica. Com ho és el 18 de març, dia que es commemora l’aniversari de la instauració de la Comuna de París. Malauradament, enguany l’inici de la gesta dels comuners parisencs ha sigut molt poc rememorada. Sobren les raons per fer-ho! Hi ha molts ensenyaments de la Comuna de París que, cent cinquanta-quatre anys després, encara ara són útils per a les actuals perspectives emancipatòries.

En qualsevol cas, el 14 d’abril és, d'antuvi, una data per mirar endavant i proclamar alguns principis republicans d’avui i de sempre. Per exemple:

El dret a l’existència material n’és un aquests principis republicans cabdals. Només una Renda Bàsica Universal i Incondicional, finançada justament, és a dir, que una minoria hi perdi i que una gran majoria hi guanyi, garanteix a la ciutadania la llibertat de debò. Garanteix a tothom viure sense haver de demanar a ningú permís. Ara això és un privilegi per a la minoria rica i molt rica. Per al republicanisme plebeu el combat contra la pobresa ha d’abandonar els marges i situar-se al centre del debat públic.

La justícia social res té a veure amb la caritat, ans al contrari. En aquest sentit, Emília Olivé, al seu llibre “Filantrocapitalisme. El mercat de la caritat”, ens planteja el següent: “Durant els últims vint-i-cinc anys han crescut exponencialment el nombre de milmilionaris i els beneficis de les seves corporacions, però també els índexs de pobresa i de precarietat. Per què l’entrada al segle XXI ha suposat una proliferació espectacular de fundacions sense ànim de lucre a escala internacional? Per quina raó particulars i empreses dediquen tants recursos a organitzacions benèfiques que ells mateixos han creat? Podríem pensar que, per fi, la humanitat ha acomplert el repte de ser més justa i solidària. La realitat, però, és ben lluny de ser així. En aquest context de crisi ple d’oportunitats, la filantropia emergeix com una nova font d’ingressos per als mercats capitalistes. Aquest malson, que fa de la caritat un negoci, és el que anomenem filantrocapitalisme, i se sustenta en una complexa teranyina de donants, corporacions, fundacions, i governs; una trama amb l’únic objectiu d’obtenir beneficis i enormes quotes de poder”. Cal, idò, incorporar com a valor republicà el de l’antifilantrocapitalisme.

Sobre el laïcisme com a valor republicà crec que està tot dit. Es tracta d’actuar, de mobilitzar-se, de fer... Una de les coses que es poden fer en aquest abril republicà és participar a la “campanya d'apostasia col·lectiva en memòria de Matilde Landa, màrtir del cristfeixisme”.

Un altre tret del republicanisme actual és denunciar allò que el periodista, escriptor, i director de l'extraordinària revista 5W, Agus Morales, al seu recent llibre anomena “La hipocresia solidaria”. Morales defineix aquest concepte com una arma del realisme polític que, per exemple, en el cas del genocidi que el sionisme pràctica a Palestina, palesa la doble moral, i, en la situació del règim global de guerra “el dret internacional humanitari només aspira a alleujar les conseqüències de la guerra, no a limitar-les o evitar-les”. Pacifisme i solidaritat sense hipocresies són grans valors del republicanisme plebeu del segle XXI.

Posar al centre el dret a l’autodeterminació de les nacions sense estats, i impulsar els processos -i concloure els iniciats- de descolonització és cosa del republicanisme. Ho resumeix molt bé la famosa frase del sociòleg brasiler Michael Löwy que assenyala la necessitat de “distingir amb molta claredat entre nacionalisme dels opressors i nacionalisme dels oprimits”.

En fi, de segur que la nostra primavera republicana tornarà a fer-se present, entre altres llocs,  al balcó de Cort. És, en paraules d'Ian McEwan, “L’espai de la imaginació” més plausible per respondre col·lectivament a la qüestió clau que ens suggereix McEwan: “Com se’n sortirà de tot plegat [crisis múltiples] aquest constructe d’una bellesa tan fosca que anomenem civilització?".