Una entre tantes fotografies de la resistència palestina

 

Publicat originalment a dBalears (23-11-2025)

No volia acabar aquest novembre sense recordar la història de Faris Odeh i de la fotografia que el va immortalitzar: El 29 d'octubre del 2000, durant la Primera Intifada palestina contra l'ocupació israeliana, el nen palestí de 14 anys es va plantar tot sol davant d'un tanc de les forces armades d'ocupació d'Israel a Gaza, i li va llançar una pedra. El fotògraf Laurent Rebours, de l'agència de notícies francesa AFP, va capturar aquest instant, convertint-lo en la imatge icònica que il·lustra aquest article. El moment captat pel fotògraf és molt més que un recurs d'un altre gastat i romàntic "David contra Goliat". És un retrat de la resistència del poble palestí. El nen només portava una petita pedra, però en l'interior hi duia una capacitat de resistència, de manca de por enfront de la injustícia, més grans que tots els tancs sionistes.

Faris Odeh va ser assassinat, en ajupir-se a recollir una altra pedra, per un tret en el clatell de la mà d'un soldat israelià durant el segon mes de la Segona Intifada (o intifada d'al-Aqsa), a Gaza, el 9 de novembre del 2000, és a dir, 10 dies després que fos protagonista involuntari de la icònica fotografia. Aquest mes ha fet 25 anys de l'assassinat de Faris Odeh.

Ve a tomb recordar l'esmentada fotografia -insistesc, icònica de la persistent resistència palestina- i la història de Faris Odeh -un altre infant màrtir palestí- perquè som a tocar del Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí que, des de 1977, a instàncies de l'ONU, es commemora cada el 29 de novembre. Aquest Dia és una oportunitat per a, en paraules de la Xarxa Solidària Contra l'Ocupació de Palestina (RESCOP) "denunciar 78 anys de colonització, ocupació militar, apartheid i neteja ètnica d'Israel en Palestina. Mentre Nacions Unides commemora la data en la qual es va aprovar el Pla de Partició de Palestina en 1947 —una imposició colonial que va negar el dret d'autodeterminació del poble palestí—, nosaltres afirmem: Palestina serà lliure".

També ve al cas citar Susan Sontag que, en el seu assaig "Sobre la fotografia" (1973), va plantejar una teoria -revolucionària en aquella època- sobre el sentit, la funció, l'ús, la tècnica, la història de la fotografia, i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Sí, va haver-hi un temps que la fotografia tenia un rotund i transcendent abast polític. En l'època de la banalització de tot (fins i tot de la intel·ligència que ara es pretén sigui artificial), el valor polític de la fotografia està en disputa entre les "(no) fotos per a ser exhibides a Instagram i, posem per cas, la dignitat humana que transmeten les fotografies del gran Sebastião Salgado o el compromís del fotoperiodisme de Juan Carlos Tomasi que, treballant més de dues dècades per a Metges Sense Fronteres, ha documentat nombroses crisis humanitàries. D'ell és aquesta encertadíssima reflexió: "Quina és la gran diferència entre una foto i una imatge? La tesi. Si no hi ha tesi, no hi ha fotografia". Sens dubte, la fotografia de Laurent Rebours a Faris Odeh davant del tanc israelià en tènia -i en té-de tesi: L’ alto el foc -de pla de pau no en té res- imposat per Donald Trump és un altre constructe al servei de neocolonialisme immobiliari especulatiu.

A Mallorca, el dissabte de 29 novembre commemorarem el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí mobilitzant-nos en una concentració a la Plaça Espanya de Palma. Ho farem amb el benentès que, amb el clam "des del riu fins al mar, Palestina llibertat!", la causa palestina ha esdevingut en la bandera del Sud Global, de la pau justa, de l'antifeixisme internacional.

Pobresa energètica

La curolla de 26/11/2025 a https://vida.cat/programes/

Aquests dies de tardor, però que fa temps d'hivern, convé xerrar de pobresa energètica. Segons l'Informe sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears, presentat fa unes setmanes per la Xarxa per la Inclusió Social. EAPN-Illes Balears, el 15,3% de la població illenca (18.900 persones) no es pot permetre mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. Val a dir que, òbviament, aquesta dada no inclou les persones sensesostre.

La crisi climàtica accentua els extrems tèrmics: O fa més calor, o fa més fred. Però, dintre de la gravetat d'ambdues situacions, la de fred, en el cas de Mallorca, és, amb diferència, la més greu. Sobretot si a les llars en situació de pobresa energètica hi ha infants o persones majors.

És una situació intolerable en una societat suposadament pròspera com la nostra. En un model de turistificació sustentada, en gran part, en el turisme de sol i platja,  hauria de ser un assumpte a resoldre de forma immediata i radical. És possible fer-ho. És qüestió de voluntat política.

Però sembla que la voluntat política de PPVox és demonitzar la gent pobre i consentir a la que és rica i molt rica. La lluita de classes persisteix.

Esquerdes a les presons del possible

Publicat originalment a dBalears (16-11-2025)

Vivim -almanco és la meva percepció- unes primeres setmanes de novembre en què s’acumulen els exemples d’esquerdes a les presons d'allò que, segons el capitalisme neoliberal actual, és possible o no ho és.

La primera d'aquestes vies de fuita de l’empresonament mental és l'important estudi elaborat per la Cooperativa Garúa per al GOB titulat "Impactes sobre el treball de la transició ecosocial a les Illes Balears. Una proposta decreixentista". El document és una tècnicament robusta proposta que palesa la possibilitat de no continuar vivint -millor dit, malvivint- en un règim de turismedependència. Veritablement, la insostenibilitat del model de turistificació és inqüestionable i, en gran manera, qüestionada. Aquesta no és la qüestió en disputa. Allò que està en discussió és si l'alternativa són societats que, en paraules de l'informe, "satisfacin de manera universal les necessitats humanes i altres que es basin en societats més desiguals que les actuals".

Posar damunt la taula que el decreixement és possible, sense que el factor treball remunerat sigui el gran damnificat, és un rotund encert de l'ecologisme social. Proposar la reducció de jornada en les feines mercantilitzades com a element per minimitzar, o, fins i tot, superar en positiu (amb creació d'ocupació) els impactes negatius de la transició ecosocial, és donar-li a la històrica reivindicació obrera un nou enfocament d'època: Treballar menys hores és condició necessària per garantir de debò les necessitats humanes i la vida.

Per una altra banda, no és fútil que, segons l'estudi "Economia Social i Solidària a Inca", fet per la Fundació Intercoopera a la capital es Raiguer, l'economia social i de les cures s'hagi convertit en un dels motors econòmics més importants. Que a la ciutat d'Inca, amb un passat industrial, i que fa menys temps, fruit de la desindustrialització i l'extensió de la turistificació arreu de l'illa, va patir una forta gentrificació de bona part del seu potencial laboral cap a les costes, l'economia social, solidària i de les cures generi 58,5 milions d'euros anuals (el 12,37% de la riquesa econòmica del municipi), i ocupi laboralment a 1.170 persones, gairebé un 14% dels assalariats de la ciutat, és un exemple que, a fora de les presons del possible hegemònic, hi ha alternatives.

Una tercera esquerda al autoritari pensament únic turbocapitalista és, sens dubte, el recentment publicat informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Que una entitat força emparentada amb Càritas, després d'una desoladora anàlisi de la situació social al Regne d'Espanya, proposi "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", a cop de perspectiva feminista, ecologia, espiritualitat(s), ecofeminisme, i que advoqui "per una societat i un món centrats en la cura", és tot un símptoma que les presons del possible tenen forats.

Afegim-hi a tot plegat el recentment publicat llibre de Lea Ypi intitulat "Fronteras de clase: Desigualdad, migración y ciudadanía en el Estado capitalista". Les escasses noranta pàgines del text són un torrent d'idees radicalment alternatives sobre migració. Una vegada llegit, s'observa amb una altra mirada la xerrameca pueril i racista de la política migratòria de la nostrada i d'arreu dreta ultra&extremada. Aquesta és una altra mirada que eixampla els horitzons alternatius possibles.

Val a dir que es presagia un escreix d'aquestes esquerdes: Dilluns, 17 de novembre, arriba a les llibreries "A les presons del possible", de Marina Garcés. Les sinopsis que des de fa dies circulen afirmem que "en un moment en què nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible com a horitzó d'esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d'altres realitats. És el que es proposa aquest llibre".