Repensar la utilització de l'IPC

 Publicat originalment a dBalears (20-09-2026)

El dimarts de la setmana passada vam conèixer una notícia força important: l'Índex de Preus de Consum (IPC) a les Illes Balears va pujar fins al 4,4% a l'agost respecte a un any abans, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Val a dir que l'objectiu macroeconòmic de l'ortodòxia econòmica és que aquest indicador no superi el 2%, però això són figues d'un altre paner. Ara m'interessa reflexionar sobre si cal o no repensar la utilització de l'IPC.

Per començar, anotem que l'IPC és, sens dubte, un dels indicadors econòmic més coneguts i populars. Formalment, l'IPC té com a objectiu proporcionar una mesura estadística de l'evolució del conjunt de preus dels béns i serveis que consumeix la població. És una dada d'especial importància en els càlculs macroeconòmics car la inflació es calcula mesurant la variació percentual de l'IPC. Ara bé, allò que per a aquestes ratlles més interessa és la repercussió que té l'IPC en les condicions de vida de les persones perquè, entre altres coses, és determinant -o si més no referència obligada- per a l'actualització dels salaris, pensions, prestacions socials, determinades taxes i preus públics, etc.

La popularitat de l'IPC és, potser, inversament proporcional al coneixement de la metodologia per al seu càlcul. Bàsicament és la següent: la mostra estadística es fa només en un total de 177 municipis del conjunt de l'Estat espanyol (dels quals 4 pertanyen a les Illes Balears: Palma, Inca o Manacor, Ciutat d'Eivissa i Maó), i, per diversos mètodes, s'analitzen les variacions de preus d'un total de 487 articles que, alhora, s'agrupen en 13 sectors als quals se'ls assigna una ponderació. Aquests grups, i les respectives ponderacions, són els següents: Alimentació i begudes no alcohòliques 17,41%; begudes alcohòliques i tabac 3,51%; vestit i calçat 3,58%; habitatge 12,26%; mobles i articles de la llar 4,74%; sanitat 5,23%; transport 15,47%; informació i comunicacions 3,75%; activitats recreatives, esport i cultura 7,48%; serveis d'educació 1,61%; restaurants i serveis d'allotjament 17,03%; assegurances i serveis financers 2,27%; i cura personal, protecció social i béns i serveis diversos 5,67%. És a dir, a tall d'exemple, en plena crisi residencial (causa important de pobresa relativa), les despeses d'habitatge només tenen un pes del 12,26% en el resultat de l'IPC; o en l'espiral de creixement dels preus d'alimentació els aliments només pesen un 17,41%. Sens dubte són ponderacions fortament desacoblades de la realitat de la pujada de preus.

Com l'evolució de l'IPC és la referència per a l'actualització de salaris, pensions, i altres prestacions socials monetàries, els desacoblaments abans esmentats provoquen una pèrdua de la capacitat adquisitiva real, una minva que, en moltes ocasions, empeny a les persones i famílies a creuar el llindar de risc de pobresa. Cal, idò, repensar la utilització de l'IPC . Com a indicador macroeconòmic necessita un reajustament de les ponderacions dels productes, i pel que fa a les repercussions sobre els pressupostos familiars convé transitar envers els salaris de referència -com el que va calcular la Fundació Intercoopera per a CCOO de les Illes Balears- que són imprescindibles per a una vida digna sense risc de pobresa.

Mentrestant, per a saber quant han crescut els preus, fixar-vos més en els comptes del supermercat, la pujada del lloguer, les despeses de la comunitat de veïns i veïnes,  la benzinera, etc. i no tant en l'IPC.

“Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”

Publicat originalment a dBalears (13-09-2026)

La Plataforma Mallorca per la Pau acaba de celebrar una assemblea força important i que ha servit, a més de retre un senzill, però sentit i emotiu homenatge a Salva Martínez, per enfortir el compromís amb la cultura de la pau i la voluntat de mobilitzar a la societat mallorquina contra l’armamentisme que recorre el món.

En un context internacional, europeu i espanyol, en el que es revifa amb escreix la carrera armamentista, la dissuasió militar i la guerra, la mobilització pacifista, antimilitarista i, en definitiva, a favor de la pau, és absolutament necessària. Sonen arreu tambors de guerra... I, tanmateix, convé recordar que l’evidència històrica demostra que l’armamentisme, la (in)cultura del militarisme, no ha proporcionat mai a la humanitat la pau, la llibertat, la prosperitat, ni la justícia social. Ans al contrari: A despesa militar més gran, menor despesa social; a més beneficis empresarials del complex industrial militar, menys justícia i cohesió social; i, a sobre, les polítiques bel·licistes solen anar associades a retallades de les llibertats amb l'excusa d’una suposada defensa d’un enemic generalment inventat perquè l’opinió pública recolzi el gran increment de la despesa militar, i, alhora, enemic necessari com a falsa justificació de la nova política de rearmament.

Ara bé, fa temps que experts -posem pel cas els del Centre Delàs d’Estudis per la Pau- ens adverteixen que l'increment de la despesa militar eleva la probabilitat de conflictes armats i la participació en disputes bèl·liques. En aquestes estem!

A la Unió Europea la nova política de rearmament s’articula entorn del Pla ReArm, que va ser presentat per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, dient que “si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per a la guerra” (sic). Aquest preparar-se per a la guerra, no és altra cosa que una retallada de l’Estat de Benestar per incrementar la despesa militar. En aquest sentit, el secretari general de l'OTAN Mark Rutte va afirmar, a finals de 2024, que “els ciutadans europeus han d'acceptar sacrificis amb retallades en les seves pensions, sanitat i seguretat social”. A partir d'aquest advertiment començaren, paral·lelament amb l’estirabot de la despesa militar, les retallades socials al Regne Unit, Alemanya, etc. Espanya, l’any 2025, va incrementar la seva despesa en defensa un 50% i va superar el 2% del PIB per primera vegada en tres dècades, tot i que formalment no hi ha retallades -una altra cosa és la realitat si tenim en compte la inflació- perquè no hi ha hagut pressupostos generals de l’Estat en tota aquesta legislatura.

Per tot plegat, el Dia Internacional de la Pau d’enguany té una especial importància. No pot ser un dia més del calendari de commemoracions anuals de l’ONU. Certament, l'any 1981, l'Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 21 de setembre com a Dia Internacional de la Pau, una jornada destinada a commemorar i enfortir els ideals de pau, a reclamar la pau mundial, i, específicament, l'absència de guerra i violència. No basta, però, que sigui una celebració únicament de discursos retòrics. Cal sortir al carrer.

Per això,  la Plataforma Mallorca per la Pau ens convoca a una concentració el dilluns, 21 de setembre, a les 19 hores a la plaça de Cort de Palma. A l’ombra de l’olivera de Cort (l’olivera és símbol de pau) cal cridar ben fort aquelles icòniques paraules de Julio Anguita: “Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan”. Només amb la mobilització social serà possible construir un dels espais socials d’esperança que David Harvey va teoritzar. No hi ha espai d'esperança més urgent i necessari que el de la pau.

 

Geopolítica del turisme de luxe

 Publicat originalment a Diario de Mallorca (17-09-2026)

La publicació mensual “Le Monde Diplomatique” del proppassat agost publicà un molt interessant article intitulat “Geopolítica dels hotels de luxe”. L’article explica com al Mar Adriàtic o a les Illes Seychelles -però no només en aquests indrets- la construcció d’aquestes infraestructures hoteleres de megaluxe pren part d’una nova forma de colonialisme. Lindita Çela i Tristan Coloma, periodistes de reconeguda solvència, narren com en la geopolítica internacional actual hi ha una mena de fusió d’interessos dels grans fons d’inversions per comprar terrenys per a la construcció d’infraestructures militars, logístiques i hoteleres de luxe. Per exemple, afirmen que “mentre que Riad aposta per inversions industrials i Abu Dhabi per infraestructures logístiques, Doha tria enfocar-se en el turisme de luxe”. Un enfocament, dit sigui de passada, sideralment contrari al Codi Ètic d'ONU Turisme. Però, el cas constatat és que Qatar impulsa sense complexos la geopolítica del turisme de gran luxe “en l'oceà Índic [els interessos contraposats de la Xina, l'Índia, les monarquies del Golf i, òbviament, els EUA són prou evidents] però no sols allà”.

De fet, en la geopolítica de la guerra pels recursos en greu decadència “l'hostaleria serveix de cavall de Troia”. És el cas, per exemple, de tot el que envolta el conflicte que agita Albània -l’anomenada “Revolució dels flamencs roses”- amb manifestacions diàries contra dos projectes hotelers superluxosos que atempten contra el medi ambient i estan embolicats en greus casos de corrupció. Encara que les cares més o menys visibles siguin Ivanka Trump i Jared Kushner -filla i gendre i ex assessor de Donald Trump-, darrere de l'operació es troben uns inversors siris qatarians. Això no és casualitat, com afirmen Lindita Çela i Tristan Coloma, Qatar, juntament amb Emirats Àrabs Units (EAU) i l'Aràbia Saudita, disposen d'un important avantatge en comparació amb la resta de potències en disputa: Els seus fons sobirans.

Per a completar el coneixement del complex entrellat d'aquesta geopolítica d'inversions en infraestructures militars, logístiques i turístiques de superluxe és molt recomanable, gairebé imprescindible, llegir al complet i amb atenció el citat article publicat a “Le Monde Diplomatique” Ara bé, un punt molt rellevant  de l’article és que deixa clar i llampant que “sigui per mitjà d’actors estatals o privats, potències estrangeres s'apoderen de recursos i territoris dels països amfitrions gràcies al clientelisme, la corrupció i el deute [públic i privat]”.

A partir d'aquí, una pregunta i una altra constatació, ambdues aplicables a la realitat de la turistificació mallorquina: Les actuals inversions geoestratègiques en luxe turístic, “no equivalen a una nova forma de colonització?”, i, per una altra banda, tot plegat posa en relleu que es fa “pràcticament impossible la identificació dels veritables inversors”.

Tanmateix, em sembla que la pregunta clau i pertinent en el debat sobre el nostrat col·lapsant model turístic és quin paper té Mallorca en aquesta geopolítica infernal. Altrament dit, quina part del territori mallorquí és comprat per actors estatals o privats de potències estrangeres mitjançant invasions milionàries en turisme de luxe. No és una qüestió baldera. Té a veure amb la manca de transparència, i amb la mala convivència amb la democràcia del capitalisme actual. Pensem-hi!