La nostra dreta cutre

Foto: 5th Ave. de Manhattan.
Detall de El Atlas de bronze, a la entrada del International Building i al fons la Iglesia de Sant Patrici. El poder econòmic i el religiós.

Hi ha moments històrics en què hom voldria tenir una dreta política amb un mínim de sentit de país o, si més no, d’una mínima coherència. L’actual situació de crisi i d’imposició estatal de retalls pressupostaris a les institucions autonòmiques, sens dubte n’és un, d’aquests moments. No hi ha remei, tant se val si governa com si és a l’oposició, el PP fa demagògia fàcil. Ahir, al Parlament es varen superat amb escreix.

El PP s’ha oposat a la Llei de mesures urgents per a la reducció del dèficit, que suposa una estisorada de 103 milions d’euros i que, entre d’altres retalls, hi ha el dels salaris de les persones al servei de l’Administració autonòmica. El portaveu parlamentari pepero ha qualificat d’insuficient el paquet antidèficit. És a dir, voldrien més sang, més tisores, més retalls. És clar, no diuen amb qui s’ha de ser més dur.

El que sí que ha deixat clar la dreta és la seva total magnanimitat amb els que tenen salaris molt alts i són rics. Sense parpellejar, han pontificat que la minsa pujada de la pressió fiscal plantejada pel Govern (uns 25 milions d’ingressos) contreu la capacitat de consum i, per tant, és negativa per a la reactivació econòmica i per a la generació d’ocupació. Quina barra! Ara resulta que pujar un punt en el tram autonòmic al col•lectiu dels qui cobren més de 100.000 euros; gravar amb un punt més les transmissions patrimonials d’un valor superior als 450.000 euros; introduir una certa proporcionalitat a la tributació per l’herència entre cònjuges i de pares a fills que superin un milió d’euros; i posar un impost sobre instal•lacions que incideixen en el medi ambient, perjudica greument el consum.

Només queden els del PP com a fonamentalistes del seu credo? O més bé és pura demagògia? El que és cert és que els socialistes espanyols defensen una reforma laboral ultraliberal sota un gran retrat de Pablo Iglesias, i els del PP, quan governen, pugen impostos i fan que la pressió fiscal sigui menys progressiva.