EL MANIFEST DE CCOO

La litúrgia del sindicalisme reserva la modalitat de “manifest” per a ocasions solemnes, com ara el primer de maig. Que ara el sindicat CCOO en faci públic d'uns sota el títol “La nueva coyuntura exige un cambio de políticas y un impulso democrático” és, al meu parer, un símptoma de la gravetat excepcional de la situació socioeconòmica o del reconeixement, mal dissimulat, del despiste del sindicat sobre el malestar i capacitat de mobilització, al marge del sindicats, dels més damnificats per la crisis. La força del Moviment 15 M ha agafat amb el peu canviat a la directiva del sindicat que sempre ha presumit -amb raó- de ser "alguna cosa més que un sindicat" i reivindicant així la vigència dels seus orígens de moviment sociopolític.
Sigui com sigui, el manifest diu coses interessants. En citaré dues: Una vegada fet l’anàlisi de la situació política, econòmica i social, el sindicat planteja “la necesidad de una nueva ofensiva social y sindical para enfrentar la crisis de otra manera, tanto en lo que se refiere a las soluciones económicas como a las formas de hacer política.” Vol dir això que hi haurà canvis en la estratègia del Diàleg Social? Convindria tenir en compte que -independentment dels continguts dels acords assolits fins ara, singularment el que fa referència a les pensions publiques- gaudeixen d’una fort rebuig de les legions de indignats. Cal tenir més present el context en que és signa un determinat text.
La segona qüestió que vull citar és la crida a la regeneració democràtica de l’activitat política i sindical. En aquest àmbit el sindicat es compromet a fer “su particular contribución en este sentido: profundizando la independencia y autonomía sindical, que es uno de nuestros principales activos, mejorando el uso de nuestros recursos y haciendo éstos totalmente transparentes antes los trabajadores y trabajadoras y la opinión pública, revisando, como ya estamos haciendo, nuestra participación en los proyectos de formación para el empleo y practicando “un sindicalismo de proximidad” que priorizando el contacto directo y cotidiano con los trabajadores y trabajadoras en el centro de trabajo, no deje de establecer amplias alianzas con la sociedad civil”. Em sona a musica celestial, però la excessiva unanimitat al si de CCOO i algunes practiques de poca transparència, com ara el que no sapiguem que punyetes li deu el Govern de les Illes Balears a les Comissions Obreres , pot ser interpretat com retòrica i poca cosa més. Desitjo equivocar-me.
En qualsevol cas, la lectura del manifest m’ha fet recordar una cançó de John Lennon (Working Class Hero) que parla d’un heroi de la classe obrera. Els herois d’avui estan en els sindicats?

Més fotos de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)