ENSOPEGAREM AMB EL MATEIX TOTXO ?

Article publicat avui a “Diario de Mallorca”

“Perill d’ ensopegar amb els mateixos errors” és el títol del Panorama Sociolaboral que la Fundació Gadeso ha publicat recentment. No ens cansarem d’insistir en allò que és una constant en les nostres anàlisis socials i econòmiques: el mercat de treball és un dels eixos de referència obligada en qualsevol anàlisi i interpretació de la crisi econòmica, social i de valors que patim. Precisament amb l’observació dels estudis més rellevants del mercat laboral balear –que és el que conté la publicació que comentam- ens permet plantejar-nos algunes preguntes molt pertinents, com ara, què ha passat?, quines estratègies es poden implementar? i, quins errors no hauríem de tornar a cometre? A les següents línees intentaré esbossar alguna resposta:

Tot i que la destrucció d’ocupació, la manca de dinamisme en la contractació i l’espectacular increment de l’atur, és el més sagnat del que ha passat en el mercat laboral illenc, no ens ha de fer perdre de vista que en el darrer decenni s’ha produït un intens procés a l’alça quantitativa i de profunda transformació qualitativa del factor treball. Si observem les dades fora de la conjuntura puntual, ens adonarem que les Illes Balears continua sent la comunitat autònoma amb major taxa de població estrangera, que la baixada de la població assalariada afecta únicament a l’ocupació indefinida, que la incidència de l’ocupació a temps parcial s’ha més que duplicat des del 2002 al 2010, o que la taxa d’ autoocupació és del 19,8% i té una evolució a l’alça. Malgrat tot el que s’ha dit i escrit sobre la fallida del sector immobiliari Balears és, àdhuc, una de les regions europees amb major percentatge d'ocupació en el sector de la construcció i de la indústria que li és associada alhora que els Índexs de Qualitat del Treball no milloren en allò que té a veure amb la qualitat del Capital Humà. En aquest àmbit continuam a la darrera posició de l’Estat pel que fa al major percentatge de joves d’entre 18 i 24 anys que han abandonat l’ensenyament de manera prematura i en conseqüència tenim una posició particularment baixa a un indicador estratègic pel futur: l'habilitat i l'aprenentatge.

Aquestes són, en la meva opinió, algunes de les coses més importants que han passat i que trobareu abundantment argumentades a les pàgines del número 6 de Panorama Sociolaboral. En qualsevol cas, hi afegiria dues preocupacions pendents de corroboració: per una banda, els símptomes d’esgotament de la capacitat de restar atur que s’observa en el major nombre d’arribades de turistes i en les recuperacions moderades de rendibilitats hoteleres i per una altra, un cert agreujament de l’ estacionalització de l’activitat laboral. Curiosament, en aquest context, s’observa una evolució dels costs laborals unitaris per damunt de la inflació.

És evident que no hi ha receptes màgiques per solucionar la crisi en general ni la laboral en particular. Em tem que el factor temps jugarà un paper clau en la seva solució i en aquest sentit cal tenir en compte que si es mesura aquest trànsit temporal en sofriment de la gent, els resultats seran diferents si hi ha equitat o no n’hi ha en el repartiment dels esforços. És per això que des de la Fundació Gadeso insistim en la necessitat d’una estratègia autonòmica de sortida de la crisi que pivoti sobre dos pactes: un per caminar junts cap a la sortida de la crisi, sent la política turística de Balears un tema cabdal d’aquest pacte, i un acord contra l’exclusió social provocada per la crisi.

És evident que les administracions publiques han de practicar polítiques d’austeritat, però també és evident que l’austeritat en exclusiva el que farà es aprofundir el cicle recessiu i provocar una ruptura de la cohesió social de complicada i costosa reversibilitat. Crec sincerament que no podem acceptar una mena de discurs de la inevitabilitat consistent en que l’atur no pot fer altra cosa que augmentar i que la flexibilització del mercat laboral ha de ser sinònim de més precarització que empobreixi encara més el consum i la dinàmica econòmica. També penso que ha arribat l’hora que el Govern de les Illes Balears expliqui si està d’acord -o no- amb l’Estratègia Espanyola d’Ocupació d’octubre de 2011 que, val a dir-ho, és un document d’elaboració conjunta entre l’Administració General de l’Estat i les CCAA i derivat del “Acuerdo Social y Económico” per la qual cosa té l’aparent acord institucional i social. No és aquesta una qüestió menor ja que, a tall d’exemple, a casa nostra la pèrdua d’embranzida dels darrers mesos en la disminució de l’atur de les persones menors de 25 anys i la millora de les habilitats i l'aprenentatge dels treballadors i treballadores (actius i aturats) té molt a veure amb aquest assumpte. En qualsevol cas, seria útil que, per engegar de bon de veres aquesta estratègia d’acords, els agents socials i institucionals tinguessin presents algunes de les lliçons dels professors Sargent i Sims -guanyadors del Nobel d’Economia 2011- que expliquen la importància de la interacció d’aquets agents (famílies, empreses, administracions) a l’hora de crear expectatives econòmiques positives.

Finalment cal contestar, encara que sigui breument, la qüestió de quins errors no hauríem de tornar escometre? En la meva opinió, són tres els riscos que s’haurien de sortejar: el primer, confondre la suma d’interessos particulars i/o sectorials amb l’interès general i el segon, pensar que la despesa en millorar el capital humà és una despesa subjecta a l’austeritat i no una invasió ineludible. El tercer, em permetran que el contesti reproduint un paràgraf del Panorama Sociolaboral Gadeso: ... l’opinió dels empresaris i directius illencs reflectida a l’estudi de KPMG : “La millora de la qualitat del sector turístic i la diversificació sectorial de l'economia balear a través d'activitats no consumidores de recursos i creadores de valor i ocupació, són les dues mesures que es consideren fonamentals per assegurar la sostenibilitat de l'economia balear “. Per la nostra part hi podríem afegir que la gravetat de la situació no pot ser, en cap cas, una excusa per ensopegar amb el mateix totxo.