Ja fa dos anys que, de
sobte, gent anònima però molt indignada sortí al carrer. La inicial
mobilització del 15-M va sorprendre a l’establishment i, reconeguem-ho, la magnitud de la mobilització
sorprengué als propis convocants i a gairebé tots els que després no s’han
estat de dir que ho havien previst.
Penso que el 15-M
significà moltes coses i, sens dubte, la principal va ser el punt i final al
papanatisme sobre el procés de transició de la dictadura a la democràcia
parlamentària que, a finals dels anys setanta del segle passat, es produí en el Regne d’Espanya. Es pot
comprendre que la dreta hagi convertit el resultat d’una determinada correlació
de forces al seu favor, i un seguit de renúncies (voluntàries i involuntàries) per
part de l’esquerra, en una mena de santedat. S’entén molt manco que bona part de
l’esquerra s’hagi convertit en una colla de fans, acrítics i devots de la Santa
Transició.
Pot ser que durant anys -mentre es vivia en la bombolla financera i del
consumisme- els mals de fons (absència de democratització de la democràcia
formal, revifada de les desigualtats socials, etc.) passessin desapercebuts.
Els grans debats eren uns altres (quins?). En
qualsevol cas hauríem d'assumir que molts no vam voler pensar massa per no molestar
de més al sistema. No havíem llegit i rellegit, posem per cas, la “Breu Història del
neoliberalisme” de David Harvey?
“Que veinte años no es
nada” diu, amb raó, el tango. Idò
dos anys no arriba ni a un sospir. Però no em puc estat de lamentar que, des d’aquell
maig de 2011, s’hagi revolucionat tant
poc la societat, la política, el moviment sindical o el món de l’empresa. A
aquestes contrades semblen impossibles moviments tranversals que influeixin, de
debò, en els programes dels partits polítics -des de la socialdemocràcia formal
fins a la seva esquera unida oficial, al moviment sindical i al món de
l’empresa. No hi ha
embranzida per un moviment semblant a Utopia de França. Cal recorda que a la introducció
del Manifest Utopia s’afirma que “per a construir
és necessari, primer, desmuntar i per a això hem d'identificar les alienacions
que hem de combatre. Per a Utopia, les primeres alienacions de les nostres
societats desenvolupades són: el dogma del creixement com a solució als nostres
mals econòmics, el dogma del consum com a únic criteri per a la realització
individual i la centralitat del valor treball com a única organització de la
vida social”.
Efectivament
alguna cosa es mou. Hi ha algunes crides a engegar “processos constituents” i
intents de reformular algunes idees totèmiques de la socialdemocràcia. Però em
sembla que, fa no fa, tot és massa offside o pur instint de supervivència.
En
tot cas el 15-M té molt a veure amb el
millor d’aquesta etapa de resistència i mobilització social contra la dictadura
dels mercats que ha imposat el turbocapitalisme. Té a veure amb la dignitat d’ Ada Colau i de les PAH, amb la de Biel Huguet i de tots els Padrins i
Padrines Flautes, té a veure amb la Plataforma Crida per una Educació
Pública i de Qualitat... i tindrà a veure amb mobilitzacions com la de
Pobles Units contra la Troika. Hi ha futur!
El fi de la historia és molt llunyà.
Publicat a www.elperiscopi.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada