La companya Lila Thomàs em posa sobre avís. He estat uns dies
desconnectat de xarxes socials. No m'ho passo a creure. José Mato ha mort, i
per a major sorpresa ha estat un maleït accident de trànsit. A pics el destí és sorprenent. Amb prou feines fa unes
setmanes, el dia 2 de gener d'enguany, vam estar a casa de Manolo Cámara dinant amb
ell. Havia vingut uns dies a Mallorca a veure a amics i amigues, a companys i
companyes, a la família... Em va sorprendre que hagués vingut des de Pontevedra
a València en el seu cotxe i de València a Palma en el vaixell. Crec que José
Mato tenia una irrefrenable necessitat de llibertat de moviment que li
dificultava molt, als seus 80 i molts anys, no tenir a mà el seu cotxe.
Crec poder dir que
vam ser amics. Però segur que hem estat companys i camarades de lluites i
militàncies. Amb ell vaig militar en el PTE, amb ell vaig contribuir a
l'aventura sindical de la CSUT. Ell va impulsar un acord amb Manolo Cámara que ens va conduir, a la pràctica totalitat de
la CSUT, a ingressar, molt a principis dels anys 80 del segle passat, a CCOO.
Més tard vaig coincidir amb ell en el PCIB-PCE i després a Esquerra Unida. Vam
tenir discrepància en el si CCOO i a EU.
Però vull creure que mai vam perdre l'amistat i segur que mai vam perdre la
camaraderia ni vam deixem de coincidir en la trinxera de la lluita pel
socialisme.
Esper i desig que
l'esquerra mallorquina, i especialment el seu sindicat, CCOO, li rendeixi el
merescut homenatge a aquest lluitador antifranquista i per una societat més
justa. Gràcies José Mato per tot el que ens has donat. Estiguis on estiguis i
amb qui estiguis, no lis donis moltes
bregues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada